Universitat de Barcelona

Patrik Vuilleumier al Cosmocaixa.

Vuilleumier va pronunciar la conferència inagural del Congrés SEPNECA 2012.

Va parlar sobre el control emocional de la percepció i de l’atenció.

Nascut a Suïssa el 1965, Patrik Vuilleumier es va formar a les universitats de Ginebra i de Lausana i va fer la seva recerca postdoctoral a la Universitat de Califòrnia - Davis i a l’University College de Londres. Actualment, és professor dels departaments de Neurociència i de Neurologia Clínica del Centre Mèdic de la Universitat de Ginebra i director del Centre de Neurociència de la mateixa Universitat.

La seva recerca està dirigida a entendre les bases cerebrals de la cognició, la percepció, l’emoció i la consciència. Els seus projectes combinen estudis de comportament en pacients neurològics i sans, amb mesuraments neurofisiològics fets, per exemple, amb ressonància magnètica funcional (RMf).

Aquest  juliol, el professor Vuilleumier va ser a Barcelona per participar en el VIII Congrés de la Societat Espanyola de Psicofisiologia i Neurociència Cognitiva i Afectiva (SEPNECA 2012), en el qual va pronunciar la conferència inaugural. El congrés  va ser organitzat pel Grup de Recerca de Neurociència Cognitiva i l’Institut de Recerca en Cervell, Cognició i Conducta (IR3C), tots dos del Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la UB.

La seva conferencia va tractar sobre el control emocional de la percepció i de l’atenció. Les emocions poden alterar la nostra percepció del món que ens envolta?

Sí. Vivim envoltats d’estímuls, al nostre entorn hi ha una gran quantitat de coses que tenen lloc alhora, però de tot plegat només en percebem una petita part. Això és degut al fet que el nostre cervell és molt eficient filtrant la informació. Per exemple, quan caminem per la ciutat no som conscients de totes les persones amb qui ens creuem, del color dels cotxes que passen o de quin tipus d’arbre hi ha plantat al carrer. Al nostre laboratori estudiem de quina manera els estímuls amb contingut emocional ens ajuden a dirigir l’atenció cap a aquelles coses que són importants per a nosaltres. Un estímul pot generar emocions, com ara por, si es tracta, per exemple, d’un objecte gran, sorollós o que es mou molt ràpidament. Si, posem per cas, hi ha un autobús que es dirigeix ràpidament cap a nosaltres, el nostre cervell sabrà que cal dirigir l’atenció cap a aquest estímul, ja que és potencialment perillós.

La recerca que duem a terme demostra que els mecanismes cerebrals que utilitzem per dirigir l’atenció quan hi ha emocions involucrades són una mica diferents dels mecanismes que es fan servir per dirigir l’atenció de manera conscient, com quan fem una tasca orientats per un objectiu concret de manera voluntària (per exemple, quan mirem el trànsit del carrer per veure si ja s’acosta el nostre autobús). 

I com ho fa, això, el cervell?

Les emocions modulen l’atenció a través d’una estructura del cervell anomenada amígdala. Ja se sabia que l’amígdala està involucrada en la resposta a informació afectiva, però ara estem descobrint que, a més, envia senyals a altres àrees cerebrals per tal de modular l’atenció i la percepció. És com si fos capaç de canviar el contrast dels objectes que ens envolten: l’amígdala aniria registrant la informació de l’entorn de manera inconscient per a nosaltres, i en un moment donat, incrementaria el contrast d’allò que és potencialment important per fer-nos-ho percebre conscientment.

Els pacients que tenen l’amígdala lesionada (per una encefalitis, per una cirurgia per tractar l’epilèpsia, etc.) tenen menys tendència a dirigir l’atenció cap a les coses que són emocionalment importants, és a dir, tenen problemes per avaluar el component emocional dels estímuls. A l’altre extrem hi ha les persones que presenten fòbies, que tenen una amígdala molt activa, per la qual cosa perceben molt ràpidament l’objecte pel qual tenen fòbia. Una persona amb aracnofòbia, doncs, percebrà molt més ràpidament una aranya al seu entorn.

Quin mètode utilitzen per estudiar l’activitat del cervell i la percepció?

Treballem amb voluntaris sans i amb gent que pateix algun trastorn. Mesurem l’activitat en diferents àrees cerebrals, mitjançant imatges de ressonància magnètica funcional (RMf), mentre les persones desenvolupen una tasca. L’RMf detecta canvis locals en la concentració d’oxigen al cervell, la qual cosa indica en quines zones s’estan activant les neurones en cada moment.

I quina mena de tasques fan els voluntaris mentre són a l’aparell d’RMf?

En un dels experiments que vam fer, es demanava als voluntaris que fixessin l’atenció en dues imatges que apareixien en una posició concreta d’una pantalla. La pantalla, en realitat, mostrava quatre imatges, però com que es veien durant molt poca estona, la persona només tenia temps de fixar-se en les dues imatges localitzades a la zona de la pantalla on se li havia demanat que parés atenció.  Amb aquest experiment vam veure que si les imatges a les quals el pacient no presta atenció són fotografies de rostres amb expressió temorosa, l’amígdala respon de manera molt més activa que si es tracta de rostres neutres o de qualsevol altra imatge neutra. El voluntari no és conscient d’haver vist la imatge dels rostres espantats, però el seu cervell ho ha registrat, tal com ens demostra l’RMf. Així, comprovem que l’amígdala percep un estímul inconscient per a nosaltres (les altres dues imatges), el jutja (distingeix entre cares neutres o d’expressió temorosa), i després pot passar aquesta informació a les àrees visuals del cervell per tal de fer-la conscient.

Aquesta recerca podria acabar tenint aplicacions clíniques?

Sí, i tant! En realitat, ja hem fet estudis amb pacients que presenten síndrome de negligència unilateral. Es tracta de pacients que, a causa normalment d’un infart cerebral, tenen danyat el lòbul parietal dret, que és l’àrea del cervell que ens permet dirigir l’atenció de manera voluntària. Aquesta lesió es manifesta en la dificultat de detectar estímuls visuals a la part esquerra del cos. Això fa que, en una sala plena de gent, els pacients no siguin conscients de les persones que tenen a la seva esquerra, o que mengin només la meitat dreta del seu plat. S’ha demostrat, però, que si hi ha un estímul amb component emocional a la part esquerra del cos, és molt més probable que el detectin que no pas si l’estímul és neutre. Això es deu al fet que l’amígdala no està danyada, i per tant, encara pot respondre a l’estímul emocional i fer aquesta funció d’augment del contrast, aconseguint que l’estímul sigui conscient per al pacient. Volem explotar aquest fet per ajudar a la rehabilitació dels pacients amb aquesta malaltia, entrenar-los a associar algun significat emocional amb els objectes que hi ha a la part esquerra del seu cos, perquè puguin dirigir l’atenció cap al que tenen a l’esquerra.

Així doncs, la nostra recerca té implicacions per entendre les bases neuronals de l’ansietat o el biaix negatiu que podem tenir en la percepció o en la memòria, però també és possible utilitzar l’existència d’aquests sistemes al nostre cervell per crear teràpies per a patologies en què hi ha un dèficit d’atenció. 

La seva recerca també ha demostrat que experimentar una emoció de manera transitòria té un impacte al cervell que perdura en el temps. Ens ho pot explicar?

Sabem que la depressió és una mala adaptació a l’estrès. Fins i tot en animals es pot predir si el subjecte es deprimirà depenent de com es recupera d’un estímul estressant. El que vam fer al meu laboratori va ser induir emocions en persones mostrant-los petits fragments de pel·lícules de por, alegres o neutres. Posteriorment, els demanàvem que es relaxessin sense fer res durant noranta segons, temps durant el qual mesuràvem la seva activitat cerebral. Vam observar que, en aquest període posterior a l’estímul, l’estat cerebral dels voluntaris era diferent segons el tipus de pel·lícula que havien vist. És a dir, si hem vist una pel·lícula que estimula les emocions, el nostre cervell tarda un temps a tornar a un estat neutre.