Universitat de Barcelona

Encarna Roca, magistrada de la Sala Civil del Tribunal Suprem des del 2005, acaba de ser nomenada magistrada del Tribunal Constitucional.

Entrevistes

Encarna Roca, magistrada de la Sala Civil del Tribunal Suprem (TS) des del 2005, acaba de ser nomenada magistrada del Tribunal Constitucional. Precisament, la UB dedica la portada del darrer número de la revista La Universitat a aquesta catedràtica, la primera dona a arribar a la Sala Primera del TS i també la primera a tot l’Estat que va accedir a una càtedra de Dret Civil (Universitat de Barcelona, 1979), que va formar part de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1980), i la primera, fa només uns quants mesos, que va ser admesa a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació Espanyola.

En l’entrevista concedida a La Universitat, Encarna Roca recorda el seu pas per la Universitat de Barcelona, com a alumna i com a docent, i s’esplaia quan parla de la seva especialitat al Suprem, el dret de família, i de les virtuts i les mancances de la justícia actual.

Recollim aquí alguns dels seus comentaris:

El fet de ser dona

«Hi hauria d’haver una mentalització de la societat sobre aquesta qüestió, de manera que es valori el mèrit de cadascú i no el fet que se sigui home o dona. A mi, que m’he dedicat tota la vida a intentar esborrar aquesta diferència, em neguiteja que sempre em diguin: “Oh!, és que vostè és la primera dona que entra a l’acadèmia, la primera catedràtica de Dret Civil, la primera dona a la Sala Primera del Suprem...”. Em sembla molt bé, tot això, però alguna cosa dec haver fet jo, no? No em deuen haver escollit solament pel fet de ser la primera dona!»

«Jo no vaig escollir Dret per vocació. És més, trobo difícil que es triï Dret per vocació. […] El que sí que és veritat és que la carrera de Dret és una mica comodí i les sortides professionals que té són impressionants! És una carrera molt bàsica i les portes que t’obre són immenses.»

«En dret de família hi ha, primer, una manca d’estadístiques, i les que hi ha no són bones. I després, hi ha una manca del seguiment dels casos. D’això n’he parlat no fa gaire amb una persona del Consell General del Poder Judicial, lletrat de les Corts, i em va dir que faria circular la idea. Quan el cas ja s’ha tancat, què passa? […] I és el Parlament el que hauria de crear grups, dins les comissions, per saber què cal fer en les reformes futures, si cal reformar o no. Perquè reformar perquè a mi m’ho sembla, no és el millor, no?»

Confiança en els polítics i en la justícia

«En els polítics, poca. La justícia no la qüestionaria tant com es qüestiona ara, perquè normalment les discussions sobre la justícia no vénen de la manera de fer de la major part dels jutges, sinó que vénen del Consell General del Poder Judicial, que és un òrgan de govern de la justícia i, per tant, tornem a la política. En canvi, el jutge normal, com aquests que veiem ara, que estan a l’Escola Judicial, són gent que actuen i treballen

amb normalitat i fan la seva feina tan bé com poden.»

Assignatura pendent 

«La modernització és l’assignatura pendent més urgent de la justícia, especialment en el sentit d’aprendre mitjans tecnològics. Els jutges, els notaris, els advocats ―és un defecte aplicable a tota la classe jurídica― són molt conservadors en aquest sentit, no els agrada gaire canviar, perquè això suposa un esforç importantíssim per modificar tot el que ja s’ha après. I és que quan a un li ha costat bastant aprendre una cosa, aprendre’n una altra és una mica complicat, no? Això no em passa a mi. A mi m’agrada canviar; bé, canviar no, avançar. Hi ha molts jutges que estan molt avançats, però no són la majoria. Espero que els joves ens portin aire fresc.»

El corporativisme 

«Jo sempre dic que sóc magistrada del Suprem, però no sóc jutge, perquè no sóc jutge de carrera. Per tant, el corporativisme no m’afecta, perquè no pertanyo a aquesta corporació. Crec que els jutges no són tan corporativistes com es diu. Quan algun company te’n fa alguna —i això ho he vist, eh?—, sembla que no passi res, però no l’hi perdonen i acaba als peus dels cavalls. I això no és ser corporativista, perquè el corporativisme és protegir-se... I no. Trigaran, però al final te les carregaràs. […] Procuren mantenir la seva imatge i, per això, resolen els problemes de portes endins. Per regla general, no toleren que ningú pugui causar danys al prestigi de la professió. Caldria distingir molt i molt entre el Consell General del Poder Judicial, amb tots els problemes d’un òrgan polític, i els tribunals».

«Sempre he tingut unes idees molt clares i no he estat mai disposada a vendre res per obtenir un benefici. Comprar i vendre no va gaire amb mi, i pastelear, tampoc (riu). Si m’accepten, m’accepten tal com sóc, i si no...

Sí que és veritat que intentaré —i això ho he fet al Suprem, perquè ja li he dit que hi vaig caure com un extraterrestre enmig de la plaça de Catalunya— aprendre una mica els costums, la manera de veure les coses dels companys, perquè estàs en un lloc que no és el teu. I no fer veure que sóc la repanotxa, perquè no hi ha ningú que ho sigui».