La desconeguda i estranya història de la pesca de la balena a la península Ibèrica, en un llibre

 

Chimán és, segons lʼautor, una paraula dʼorigen incert que feien servir els baleners gallecs per referir-se als cetacis de grans dimensions que encalçaven quan feinejaven al mar. Aquest llibre ens descobreix una història absolutament desconeguda per a la gran majoria: la història de la pesca de la balena a Espanya. Acostumats a creure que aquesta és una feina desenvolupada bàsicament per escandinaus, japonesos i nord-americans —que lʼescriptor Herman Melville va immortalitzar a Moby Dick i la va fixar en lʼimaginari literari contemporani—, som poc conscients que la tradició de la pesca balenera a la península Ibèrica és molt antiga: el primer testimoni de què tenim notícia és una ordre de lʼany 1050 que en regula la caça a Baiona. Els bascos, efectivament, van ser uns pioners avantatjats. De perseguir la balena franca al mar Cantàbric fins a extingir-la, van passar a navegar pels oceans Àrtic i Atlàntic arponant qualsevol cetaci que seʼls posés al davant, i alhora contribuint decisivament a la millora de la indústria amb innovacions tecnològiques com la introducció, al segle XVII, del forn a bord dels vaixells per fondre el greix i poder emmagatzemar-lo millor.

 

El llibre és molt més que un tractat acadèmic —376 pàgines i més de 400 fotografies—, molt més encara que un registre narratiu de fets i dades, i fins i tot transcendeix lʼestricta divulgació històrica. Però al mateix temps, és tot això i molt més. Explica de primera mà la història de com va néixer i morir una indústria «sense arribar a estar mai gaire viva», en paraules dʼAguilar, i «per què les coses van succeir dʼaquella manera tan estranya», tot examinant documentació fins ara adormida en els arxius de les empreses baleneres i complementant-la amb vivències personals, registres orals de treballadors, empresaris i una munió dʼimatges fins ara inèdites. Som davant una edició cuidada, amb imatges excepcionals que lʼautor ha aplegat pacientment al llarg de la seva vida, que reclamen una lectura tant plaent com atenta.

 

Entre el 1921 i el 1985, les aigües de la Península van ser lʼescenari dʼun dels episodis més turbulents de la pesca balenera. Tot al llarg de les costes atlàntiques, un grapat dʼempresaris noruecs, britànics i espanyols van obrir i tancar empreses, van construir factories i van desplaçar-hi vaixells, al mateix temps que delmaven recursos, posaven traves per guanyar mercats i subornaven lʼadministració per quadrar balanços. En la fase final del negoci, les manifestacions i els atemptats van portar la indústria balenera a les portades dels diaris i a un agre enfrontament amb lʼEstat.

 

Lʼherència dʼaquesta indústria ha estat contradictòria, en alguns casos de destrucció i en altres de laboriositat i treball ben fet. En poc més de sis dècades, a la península Ibèrica es van matar més de 21.000 balenes i catxalots, fet que va deixar els mars erms, alguns empresaris amb les butxaques plenes i molts dʼaltres arruïnats, i un centenar de treballadors que sʼhi van guanyar el sou. Però sobretot, es va llegar per a la història de lʼexplotació pesquera un dels seus episodis més frenètics, complexos i contradictoris.

 

Àlex Aguilar, que és el director del Grup de Recerca Consolidat de Grans Vertebrats Marins de la UB, ha fet diversos estudis sobre la pesca balenera a Galícia i sʼha especialitzat en la gestió de lʼexplotació i en la conservació dels grans vertebrats marins, tema sobre el qual assessora nombroses organitzacions internacionals, com ara la Comissió Balenera Internacional (IWC). Ha publicat més de tres-cents treballs de recerca i diversos llibres sobre la conservació marina i la seva biodiversitat.