Notícies

Inici  >  Notícies > Conxita Boncompte: «He recatalogat ‘Les senyoretes del carrer d’Avinyó’...

Conxita Boncompte: «He recatalogat ‘Les senyoretes del carrer d’Avinyó’ com un ‘temple bordell’ on sexe i religió estan indissolublement units»

Conxita Boncompte en l'acte de lliurament del premi.

Conxita Boncompte en l'acte de lliurament del premi.

28/01/2013

Entrevistes

La pintora i historiadora de l’art Conxita Boncompte va guanyar el Premi José Manuel Blecua per la tesi Iconografía picassiana entre 1905-1907. Influencia de la pintura pompeyana, un treball que, posteriorment, s’ha recollit en forma d’article a la revista Goya. Es tracta d’una recerca que ofereix una nova lectura d’aquest període de l’obra de Picasso (tradicionalment subdividit en rosa, ocre i negroide), i obre una via interpretativa diferent de la totalitat del treball d’aquest artista internacional. Boncompte va començar a pintar als anys seixanta. En els inicis tenia com a model, precisament, les obres i el personatge de Picasso. El 1979 es va llicenciar en Dret per la UB i, el 1994, ho va fer en Geografia i Història. El 2009 es va doctorar a la UB amb la tesi esmentada, que li va dirigir la catedràtica d’Història de l’Art i vicerectora de Relacions Institucionals i Cultura de la UB, Dra. Lourdes Cirlot.

Ha impartit classes sobre Picasso a la Universitat Ramon Llull, ha treballat a la Conselleria de Cultura i a l’Agència de Patrocini i Mecenatge de la Generalitat, i ha col·laborat en publicacions, estudis i articles científics i de divulgació sobre història de l’art. Com a pintora, ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives. Actualment, es dedica a pintar, segueix investigant sobre l’obra de Picasso i escriu esporàdicament articles d’art per a mitjans de comunicació.

 

La seva vinculació amb Picasso no es limita només al seu vessant com a investigadora, sinó que crec que l’obra de Picasso també està present en els seus primers treballs com a pintora. Què la va motivar a dedicar la tesi doctoral a Picasso?

Com a pintora m’interessa tota la història de l’art i em resultava difícil centrar-me en un sol període. Vaig decidir fer la tesi sobre Picasso perquè, des de la contemporaneïtat, revisava els artistes del passat. Impartint un curs sobre Picasso, Miró i altres pintors a la Universitat Ramon Llull (2005-2006), vaig constatar la influència de models, colors i acabats pompeians en les obres que l’artista va fer a Gósol (1906). Vaig començar un article en aquest sentit, però el tema va adquirir tanta magnitud que el vaig abandonar com a article i va constituir el nucli de la tesi.

La tesi doctoral sobre Picasso no és casual perquè l’artista formava part de la meva essència com a pintora. Jo havia après a pintar a l’oli als deu anys amb models picassians (terrats de Barcelona, figures blaves, època rosa...), les meves ceràmiques també eren picassianes. No hi ha millor manera de comprendre un altre pintor que copiar i parafrasejar la seva obra. Això ho han fet sempre els artistes i Picasso especialment!

 

En quin sentit la seva recerca reinterpreta l’obra de Picasso, o almenys, part d’aquesta obra?

Reinterpreto l’obra del període 1905-1907 en funció de les descobertes realitzades, bàsicament la influència de la pintura pompeiana. Els nous paràmetres interpretatius utilitzats (pintura pompeiana, art romànic, antics ritus agrícoles gosolans, idees rosacreus...) han permès aflorar elements fins ara ocults i donar una interpretació que connecta el mateix artista amb l’entorn pompeià, els seus valors i els seus arquetips mítics, i els remet a conceptes vinculats al més enllà. Així he pogut afirmar que són els vermells i roses pompeians els que motiven el canvi de l’època blava a l’època rosa, he ofert una lectura coherent d’un període que es considerava ple de temptatives o he recatalogat el, fins ara, bordell de Les senyoretes del carrer d’Avinyó en un temple bordell, en una gran teofania paganocristiana on, com antigament, sexe i religió estan indissolublement units. Picasso deia que va ser la seva primera obra d’exorcisme.

Aquests nous paràmetres interpretatius esdevenen clau, com he demostrat, per revisar el conjunt de tota l’obra de l’artista i suposen un revulsiu per als estudis picassians.

 

Com va dur a terme la seva recerca? Va fer treball de camp a Gósol?

La meva recerca s’ha recolzat en dues disciplines: el meu coneixement artesanal i del procés creatiu, inherent al pintor, i la metodologia per a l’anàlisi d’una obra pròpia de la historiadora de l’art.

El rigor del procés analític em va permetre arribar al procés interpretatiu i, gràcies al mètode estricte amb què m’havia plantejat l’estudi, vaig aconseguir tenir respostes a les preguntes que em feia al principi, bàsicament: de quina manera ha incidit la pintura pompeiana en l’obra de Picasso? Així he pogut resoldre l’enigma des d’abans de Gósol fins a Les senyoretes.

He treballat en biblioteques de Barcelona i de París i he consultat arxius a l’Escola de Belles Arts i a la Biblioteca Nacional de França. He utilitzat bibliografia picassiana i un gran nombre de publicacions de diferents disciplines (art, diccionaris de simbologia, literatura, assaigs sobre el món clàssic, sobre religions paganes, sobre etnografia i llegendes gosolanes i, també, molta bibliografia pompeiana, especialment el llibre sobre Pompeia del pintor Pierre Gusman, reeditat el 1906). Entre d’altres, he consultat l’Administració Picasso (París), especialistes picassians (Lydia Gasman, Victoria Beck Newman), els centres arqueològics de Nàpols i de Pompeia, així com museus italians i americans.

El treball de camp desenvolupat a Gósol i la seva àrea va ser completat, posteriorment, amb aportacions de gosolans que van assistir a conferències que vaig donar a la Seu, Puigcerdà i Andorra (2010).

 

La seva formació i la seva activitat professional és molt variada. Quin lloc hi ocupa la tasca com a investigadora universitària?

Mentre havia d’estudiar Dret, feia classes de plàstica. L’atracció per la pintura em va portar a llegir, des de molt jove i compulsivament, sobre art. Vaig aprendre italià als setze anys en viatges a Itàlia i llegint tot el que trobava sobre pintura. A vint-i-tres anys tenia una llicenciatura en Dret que no m’interessava i la voluntat de ser independent... Fins a la trentena no em vaig poder matricular a Història de l’Art. Era insaciable, la carrera m’apassionava i treia matrícules, però, per vicissituds familiars, en aquell moment no vaig poder fer el doctorat. Actualment, combino la meva activitat com a pintora amb la d’investigadora independent (recerca, articles, conferències i un projecte expositiu vinculat a la tesi). M’agrada pensar que faig el mateix que els primers historiadors de l’art, els pintors del Renaixement.

 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona