Carles Gumí: «LʼOrquestra de la UB és un actiu fonamental en les relacions universitat-societat»

 

Normalment els concerts de Nadal són actes que, per si mateixos, ja intenten assolir aquest punt dʼexcepcionalitat, en què sʼintenta presentar obres dʼun format simfònic coral amb força participants per donar-hi relleu. El Carmina Burana, per la quantitat dʼintèrprets que necessita, per lʼespectacularitat de lʼobra..., representava aquest punt dʼexcepcionalitat i, alhora, un repte per a lʼOrquestra i per als que hi participàvem.

 

Val a dir que és un repte que teníem programat des de feia temps. Quan ja feia set o vuit anys que funcionàvem com a formació, vaig entrar en contacte amb alguns dels directors dels cors que van participar en el Concert de Nadal i els vaig plantejar que ens agradaria fer aquesta obra, potser pel desè aniversari. Va donar la casualitat que, a més, en unes jornades que es van fer a la UB, la vicerectora Lourdes Cirlot també va plantejar la possibilitat de fer algun dia el Carmina Burana perquè és una obra que a la Universitat sʼha estudiat. Des de lʼOrquestra vam tenir clar que, tractant-se dʼuna obra complexa (sobretot pel nivell de participants que demana), havíem de fer un recorregut. Com que encara ens quedaven dos anys de coll, vam programar que les obres que féssim cada any per Nadal ens hi anessin portant, fent una progressió lògica.

 

En el proper concert, al mes de març, tenim previst que diversos membres de lʼOrquestra facin petits concerts solistes: una obra per a violoncel solista, una obra per a clarinet solista, un concert de violí i viola, una obra per a arpa solista... I al final dʼany, com a homenatge a Wagner —perquè el 2013 és lʼAny Wagner—, repescarem una obra que vam fer fa cinc anys: la suite del tercer acte dʼEls mestres cantaires. A final de curs interpretarem el plat fort del desè aniversari: la Cinquena simfonia de Txaikovski.

 

 

Penso que si ens vam marcar alguna fita va ser aconseguir certa estabilitat. En lʼOrquestra depenem de certs factors que en podríem dir estacionals: cada any canvien alumnes, cada cert temps canvien vicerectorats i rectorats, ens podem trobar amb diferents condicionants que afectin el projecte. La veritat, però, és que si quan vam començar ens haguessin dit que hauríem fet la meitat del que hem fet, ens hauria costat de creure. Estem molt contents perquè el camí que sʼha recorregut és molt i molt llarg.

 

La música costa de tornar a agafar si no es practica. Quan has assolit un nivell, si no continues practicant, de seguida el perds. Disposar dʼuna Orquestra amb la qual podem practicar un repertori simfònic ha estat un èxit. Al llarg dʼaquests deu anys, hi ha hagut gent que va començar quan estava a primer i que ha continuat en contacte tot i haver acabat els estudis. Penso que aquest és, també, un dels valors importants de lʼOrquestra: permet mantenir el contacte a la gent que ha passat per la Universitat. De fet, a mesura que hem anat avançant en el projecte, hem vist que una manera de consolidar-lo era obrir-lo, sobretot, als antics alumnes.

 

 

Nʼhi ha unes quantes. Lʼactuació amb la classe magistral de Riccardo Muti, sens dubte, nʼés una... Fins i tot, hi va haver gent que en aquell moment combinava els estudis a la Universitat amb els de música —com en el cas del concertino de lʼorquestra—, que va deixar la Universitat i es va dedicar a acabar els estudis musicals. En aquest cas concret, seʼn va anar a estudiar a Alemanya i ara està corrent per aquests móns com a instrumentista. A ell, la classe de Riccardo Muti li va despertar totalment la vocació.

 

Altres imatges són les actuacions que hem fet a lʼAuditori de Barcelona, un de molt important a lʼAuditori de Saragossa... També són bones imatges lʼintercanvi que vam fer amb lʼOrquestra Simfònica de la Universitat de València, i potser, també, lʼactuació que va donar el tret de sortida dels concerts de Nadal actuals, que va ser quan es va celebrar el 555è aniversari de la Universitat de Barcelona. En aquella ocasió, vam fer el primer concert simfònic coral en què van participar lʼOrquestra de la Universitat i els cors de la Universitat.

 

 

Hi ha diversos factors que hi incideixen. Dʼuna banda, hem de pensar que tenim una plantilla i hem dʼintentar buscar un repertori que sʼhi adeqüi al màxim, tant pel que fa al nivell com pel que fa als efectius de què disposem. Des de ja fa uns quants anys, funcionem repartint el treball del curs en tres trimestres. Si en un dʼaquests trimestres féssim uns repertoris en què hi hagués una secció dʼinstruments que no toqués, voldria dir que relegaríem una part de lʼOrquestra a estar un trimestre sense treballar. És difícil que en els nostres programes hi hagi algú que no toqui. Pot ser que els músics tinguin més o menys feina, però ho intentem lligar perquè toqui tothom.

 

Dʼaltra banda, hem dʼintentar aconseguir que el programa representi un repte: que la gent se senti una mica esperonada, però que sigui un repte superable, perquè si no pot provocar frustració. Pel que fa a la selecció dels autors, he intentat que es fes seguint una mica el cànon clàssic, amb Beethoven, Mozart... Però també intentem presentar obres més desconegudes i, sobretot, sempre que hem pogut hem programat obres dʼautors catalans. Encara que ens pensem que aquí no hi ha gaire música, tenim un patrimoni musical molt important, que és desconegut.

 

 

En aquest sentit, és un actiu fonamental. Una de les coses que em dóna més satisfacció és quan vaig a altres concerts i de cop i volta algú em diu: «Vostè és el director de lʼOrquestra de la Universitat de Barcelona?». La satisfacció no és pas perquè em reconeguin sinó perquè veus que la gent que habitualment va a concerts té a lʼagenda els de lʼOrquestra de la UB. Sens dubte, és una obertura fantàstica a la societat. Possiblement no hi ha res com la música que arribi més fàcilment a la gent i que provoqui emocions.

 

LʼOrquestra també té un paper fonamental per integrar estudiants que vénen dʼErasmus. Molts dʼaquests estudiants procedeixen de països que, des del punt de vista musical, estan més avançats (Alemanya, Àustria, Holanda, el centre dʼEuropa...). Per a ells, lʼOrquestra és un mitjà fantàstic dʼintegració a la comunitat. Ens hem trobat amb casos de persones que han vingut com a Erasmus i, un cop graduades, han demanat de fer un màster aquí per poder tocar un any a lʼOrquestra perquè sʼho havien passat fantàsticament bé. La música és una manera dʼunir la gent.

 

 

Hi ha diferents aspectes. En el terreny musical, el més desitjable seria tenir una plantilla, engrandir-la, i que sigui estable. Com més estable sigui, més feina es pot fer. Dʼaltra banda, després de deu anys, i en vista de la projecció de lʼactivitat, crec que lʼOrquestra té molt futur i que sʼhauria de buscar alguna mena de paraigües que lʼaixoplugués, en el sentit que pogués tenir la forma dʼassociació, formar part dʼun patronat, etc.