Christian Felber: «Retallar en temps de crisi és letal»

Com podria definir en poques paraules lʼEBC?

Lʼessència del model és resoldre la contradicció entre els valors negatius del mercat —egoisme, desconsideració, avidesa, avarícia, irresponsabilitat— i els valors que permeten reforçar les nostres relacions humanes i ecològiques. Aquests últims valors són universals i formen part de les nostres constitucions: dignitat, solidaritat, justícia, democràcia. Els valors econòmics, en canvi, no són constitucionals. LʼEBC proposa superar aquesta contradicció canviant les dues regles legals principals que guien el comportament dels actors econòmics —lʼafany de lucre i la competència— per dues de diferents: la contribució al bé comú i la cooperació.

En aquest model, lʼèxit econòmic ja no es mesura amb indicadors monetaris (els diners només són el mitjà), sinó segons lʼobjectiu del bé comú. A escala de lʼeconomia nacional, el producte interior brut (PIB) és rellevat pel producte del bé comú (PBC), i a escala empresarial, el balanç financer és substituït pel balanç del bé comú. Com més cooperatiu, solidari, ecològic i democràtic sigui el comportament i lʼorganització d'una empresa, més gran serà el seu èxit. Les companyies més ètiques seran les més reeixides, mentre que les més desconsiderades fracassaran. Dʼaquesta manera, les lleis del mercat per fi estaran en concordança amb els valors de la societat.

Al seu nou llibre, Salvemos el euro, explica que la crisi de la moneda única pot posar en perill, en darrera instància, la pau social i la democràcia dels països comunitaris.

És més que obvi. Estalviar i retallar en èpoques de recessió és letal per a lʼeconomia. No sʼaconsegueix disminuir el dèficit i el deute, sinó augmentar-los de manera desbocada. Les retallades en les despeses de lʼestat fan créixer les xifres dʼatur, tant en el sector públic com en el privat. Aleshores, els costos derivats dels subsidis de desocupació augmenten, creix el dèficit i, amb ell, el deute. Lʼaugment del deute encareix el seu cost, la qual cosa condueix a noves retallades… Estem davant dʼun cercle viciós, una espiral cap avall.

Si continua lʼestratègia dʼausteritat i retallades, en lloc dʼapostar per gravar les grans fortunes per poder pagar el deute públic i estimular la inversió, la crisi sʼanirà aprofundint, i també les tensions socials. Ja sʼobserven intents de revoltes a Grècia, Portugal o Espanya. 

El sistema financer de Xipre sʼha esfondrat, lʼeconomia espanyola retrocedirà un 1,4 %, el deute públic dʼItàlia se situa en el 130,4 % del seu PIB. Tenim motius per ser optimistes?

De moment, molt pocs. El meu pronòstic és que el Mecanisme Europeu dʼEstabilització (MEDE) sʼesgotarà aviat i lʼhauran de duplicar. Però amb això tampoc nʼhi haurà prou. Considerem el cas dʼEspanya. La taxa de morositat dels crèdits està arribant al 12 %. El 2007, en «temps de pau», es trobava en lʼ1 %. Si continua la recessió uns quants anys més, sʼaproparà al 20 o fins i tot al 30 %. El 30 % equivaldria a més de 500.000 milions dʼeuros. Si un volum de crèdits dʼaquesta grandària falla, el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) es trencarà, igual que passarà amb el MEDE. La duplicació del MEDE, dʼaltra banda, ja no es podrà justificar políticament als països creditors. I tampoc serà suficient: ja és tard.

Seria molt més just declarar la insolvència dels estats, cosa impossible per lʼexistència dels bancs sistèmics. Imaginiʼs: Espanya afegeix els 500.000 milions al deute públic que ja té i entra en insolvència. Farà falta un quitament del deute dʼalmenys el 50 %, més o menys 750.000 milions dʼeuros. Això arrasaria tots els bancs sistèmics dʼEuropa: conduiria a una fusió de nucli financera.

No obstant això, hi ha alternatives. La riquesa privada supera cinc vegades el deute públic a la zona euro. Amb un impost del 2 % sobre aquestes fortunes es podria sortir de la crisi: un 1 % per repagar el deute públic i reduir-lo a la meitat en deu anys; lʼaltre 1 % per estimular la inversió pública i crear ocupació. Proposo quatre impostos més a escala comunitària: sobre les rendes del capital, sobre els beneficis de les societats del capital, sobre les transaccions financeres i sobre els tipus màxims de lʼIRPF. En tots els altres impostos, els estats nacionals poden mantenir la seva autonomia fiscal completament. Però un mercat comú sense coordinació en aquells impostos on hi ha competència fiscal és com jugar al futbol permetent faltes.

Dóna suport com a solució a establir un impost sobre les transaccions financeres. Hi ha hagut múltiples intents dʼaprovar a Europa la implantació de lʼanomenada taxa Tobin sense èxit. Per què es tracta dʼun tema tabú?

El moviment ATTAC, del qual sóc cofundador a Àustria, va començar a reivindicar aquest impost el 1998. Al principi ens van acusar de bojos i utòpics, com sempre. Però aquest any, onze països han decidit implementar-lo, la qual cosa és un èxit notable des del nostre punt de vista. No obstant això, el que està proposant la Comissió Europea no és ni la meitat del que reivindiquem nosaltres. Segons càlculs dels dos instituts de recerca econòmica més prestigiosos de Viena, un impost seriós implementat a tota la UE permetria ingressar a les arques públiques uns 300.000 milions dʼeuros a lʼany. Amb aquestes quantitats sí que es pot repagar el deute i crear ocupació per acabar amb la crisi.

La principal resistència contra aquest impost prové de la City de Londres i del Govern del Regne Unit. Jo faria el següent: vincular la lliure circulació de capitals a la cooperació fiscal. Si Londres decideix no cooperar en termes fiscals, sʼacaba el mercat comú amb aquest país. On hi ha un espai comú, hi ha dʼhaver regles comunes. Si els veïns europeus compartissin aquests valors, el Regne Unit no sʼho pensaria dues vegades i cooperaria; perquè hi té molt més a perdre que els altres: lʼaccés gratuït als mercats financers internacionals. Cal entendre que el lliure moviment de capitals és un instrument polític que sʼha de concedir segons el grau de cooperació fiscal i reguladora. Al final, és una qüestió de confiança entre països.

Afirmeu que lʼEBC és un moviment que sʼha de propagar des de baix cap a dalt. Paral·lelament, les societats occidentals sembla que estan patint una crisi de legitimitat dels sistemes i els partits polítics. Com pot el ciutadà recuperar el protagonisme?

Aspirant a la democràcia real i a la veritable sobirania. Lʼarrel llatina de sobirà vol dir ʻper sobre de totʼ. El poble sobirà ha dʼestar per sobre del govern, del parlament i de la constitució. El poble sobirà hauria dʼescriure la constitució que defineix les regles de joc. Els representants han de complir aquestes regles. A cada moment, el poble ha de tenir el dret de parar, corregir i complementar els seus representants. Els ciutadans han de tenir el dret de promulgar una llei a través de la democràcia directa. I també dʼescollir una assemblea econòmica o monetària per crear lʼordre econòmic i monetari que els convingui, que estigui en congruència amb els seus interessos, necessitats i valors. Crec que està arribant una segona onada dʼIl·lustració que millorarà els mecanismes democràtics. La primera onada ens va fer assaborir el que podria ser una democràcia de debò. Però el plat principal encara sʼha de cuinar. I els cuiners hem de ser nosaltres mateixos.

Quines sinergies es poden generar entre lʼEBC i la Universitat de Barcelona?

Moltes. La UB pot fomentar lʼEBC en la recerca, lʼensenyament, lʼaplicació i la difusió pública. Lʼaplicació pot significar que implementi el balanç del bé comú de la mateixa manera que ja ho estan fent altres institucions educatives. En segon lloc, pot teixir una xarxa de cooperació dʼuniversitats a Espanya per conjuminar forces i crear sinergies. I en tercer, pot participar en projectes i cooperacions internacionals. Cada dia estem en contacte amb més universitats. En són un exemple les de Mannheim o Salzburg. Seria interessant desenvolupar el PBC, que rellevaria el PIB com a indicador dʼèxit dʼuna economia nacional. Un altre projecte valuós pot ser lʼestudi multidisciplinari de la imatge de lʼésser humà capitalista: lʼHomo oeconomicus; i preguntar-nos, alhora, quin potencial de lʼHomo reciprocans, ecològic, intuïtiu i espiritual portem a dins sense desenvolupar pel fet de no parar-li atenció.

Com pot ajudar lʼeducació superior a construir aquesta alternativa social que representa lʼEBC?

Hi pot ajudar en molts sentits: a través de la docència, com ja estan fent algunes universitats, a través de la recerca, etc. Però també pel que fa a la possibilitat de finançar els béns comuns i públics. Tal com hem vist, hi ha riquesa: en comptes de retallar i empitjorar els serveis, els països afluents estan en condicions de finançar un sistema educatiu de lliure accés i alta qualitat. En què hauríem dʼinvertir si no és en lʼeducació?

També hi poden col·laborar a través de la seva aplicació: poden fer el balanç del bé comú als centres educatius.

El seu paper, així mateix, és important en la presa de partit per la democràcia, a través de la reivindicació dʼuna convenció sobre lʼeducació. En aquesta, els implicats —alumnes, estudiants, pares, professors— podrien dissenyar junts el sistema educatiu que els convingui, incloent-hi el tema del finançament. Segur que el resultat serà millor que quan el govern ho determina tot.

Això alimentaria al seu torn els moviments de ciutadans a favor de més democràcia, amb la finalitat suprema dʼengegar un procés constitucional des de baix. Una constitució escrita pel poble sobirà contindria segurament el dret de convocar assemblees diferents: per a lʼeconomia, per al sistema monetari, per a lʼeducació o per als mitjans de comunicació. Dʼaquesta manera, el sistema educatiu en general, i lʼeducació superior especialment, es beneficiarien de lʼesperit democràtic que ells mateixos incitessin.

I si tots adoptem un esperit de democràcia, dʼautodeterminació i de llibertat, serem capaços de dotar-nos dʼun sistema econòmic que es correspongui amb els nostres valors i les nostres necessitats.

Enllaç a la conferència sobre lʼeconomia del bé comú que va impartir Christian Felber el dia 11 dʼabril, al Paranimf de la UB.