Vicente Lozano de Luaces, odontòleg i membre de Dentistes sense Fronteres: «Els que col·laborem en accions de solidaritat rebem molt més del que donem»

 

 

Hi ha tres persones que han marcat la meva vocació solidària: el missioner Pere Casaldàliga, la mare Teresa de Calcuta i el missioner Vicente Ferrer. Casaldàliga va ser el primer a qui vaig conèixer perquè va ser un dels meus professors al Col·legi Claret. Era un home molt lúcid, un visionari, amb autèntica vocació missionera; tenia una idea molt clara del que era lliurar-se als més necessitats.

 

Després la vida em va portar a Calcuta, on vaig conèixer la mare Teresa. Llavors no hi havia ONG com les que coneixem ara. Anaves a lʼÍndia a treballar en algun centre com a voluntari, et donaven menjar i allotjament i feies la teva tasca. Vaig anar a trobar les Missioneres de la Caritat de la mare Teresa i, en arribar, em van dir: «Ara no necessitem cap metge; però tenim una altra feina per a tu». Lʼendemà em van donar un carretó i vaig acompanyar les monges a recollir les persones que trobàvem per les voreres. Semblaven embalums, els tocaven per saber si respiraven. Els recollíem al carretó, els portàvem a la missió i els rentàvem. «I què faig ara?», li vaig preguntar a la mare Teresa. «Un cop nets, dónaʼls la mà, fes-los un somriure i miraʼls», em va respondre. Així seʼt morien la majoria dels pacients; però no hi podies fer res més.

 

Més tard vaig conèixer Vicente Ferrer i la seva obra també em va impactar. No es tractava només de lʼatenció als més necessitats; la seva era una intervenció integral en la societat: programa dʼatenció a la dona, als discapacitats, al medi ambient… Tot això em va entusiasmar i és el que més em segueix agradant de la Fundació.

 

 

Sóc coordinador del projecte dʼOdontologia de la Fundació i facilito les gestions perquè els titulats puguin col·laborar durant tot lʼany amb lʼOficina Dental que hi ha a lʼHospital de Kanekal. Treballem al districte dʼAnantapur, al sud de lʼÍndia, en una de les zones rurals més desfavorides del país. El 95 % dels nostres pacients són dalits o intocables, un grup social marginat a lʼÍndia. Atenem al voltant de dos milions i mig de persones; perquè no tota la població del districte busca assistència odontològica. Als voluntaris, la Fundació els dóna els àpats del dia i allotjament a canvi de la seva feina, i el cap de setmana el tenen lliure.

 

En aquests moments disposem de tres unitats dentals perfectament equipades, amb material i instrumental quirúrgic, i ens ajuden un o dos dentistes natius, contractats per la Fundació, que donen continuïtat als treballs odontològics quan marxen els voluntaris. Fem un seguiment estadístic de tota la nostra feina, amb fitxes personalitzades de cada pacient (nom, cognom, lloc de residència, etc.). Així, si en tornar a un país veiem que es fan menys extraccions, això significa que la població té una millor cura de la boca.

 

Al programa de voluntariat també tenim el projecte dʼestiu: cada any, de juliol a agost, ens desplacem a la Fundació Vicente Ferrer amb una vintena de graduats. En cada viatge portem material —instrumental i medicines— en els vint quilos dʼequipatge que permeten les línies aèries. El programa de treball és diferent: organitzem brigades rurals de dentistes i cada dia anem a un poble diferent per donar-hi assistència odontològica. Arribem a les vuit del matí, ens instal·lem en menjadors o sales que ens cedeixen, i acabem al vespre. En un mes de feina atenem al voltant de 5.000 pacients. Per temes logístics, acostumo a avançar-me en el viatge i torno sempre més tard per revisar tota lʼactivitat. Aquesta feina solidària no es podria fer sense el suport del Rectorat de la UB, la degana de la Facultat, Dra. Sílvia Sànchez, el delegat del rector com a responsable del campus Ciències de la Salut de Bellvitge, Dr. Miquel Viñas, i el director del Departament dʼOdontostomatologia, Dr. Joan Salsench. I això sʼagraeix.

 

 

 

És així. Hi ha moltes ONG que treballen en països del tercer món i han sorgit per un sentiment dʼajuda molt bàsic: atendre persones a les quals els falten dents, que tenen infeccions i que potser no poden ni mastegar. També tenim una consulta al barri de Carabanchel, a Madrid, que és la més antiga que es va obrir al país per atendre població desfavorida. Crec que als joves odontòlegs dʼavui en dia els ve de gust col·laborar amb una ONG. Jo vaig ser una rara avis: vaig tenir consciència social des de petit, i meʼn vaig anar de voluntari a Borneo quan estudiava Medicina. Em deien: «Ets boig? Què hi vas a buscar allà? Tan bé com sʼestà a la platja a lʼestiu». Ara hi ha més consciència sobre aquests temes. Per exemple: bona part del material que tenim procedeix de donacions privades de professionals que es jubilen i ens envien el material de la seva consulta.

 

A més de la meva feina a DSF en el projecte a lʼÍndia, ara coordino un nou programa a la República Dominicana, a la zona de Los Montones, una àrea deprimida socialment de la serra dʼEl Cibao. És una feina que fem en col·laboració amb la Fundació Pro Ajuda Comunal (FUPAC), una ONG local. Entre els mesos de juliol i agost del 2012, vam atendre 3.512 pacients i es van fer 5.594 intervencions. També volíem obrir un projecte a Haití; però al final ha estat impossible per la situació tan complexa dʼaquest país.

 

 

A lʼÍndia hi ha una gran incidència de càncer oral per la masticació de bètel i tabac. Hi ha el costum social de mastegar fulles de bètel barrejades amb cúrcuma, pebre, calç viva i tabac, i aquesta barreja és potencialment cancerígena. Als nostres voluntaris els avisem: «Quan exploreu la boca, no us fixeu només en la dent trencada o la que fa mal. Exploreu també els teixits tous per si existeixen taques blanquinoses que puguin indicar tumoració». Cada any diagnostiquem molts carcinomes orals que després són intervinguts a lʼhospital. Les altres patologies més comunes són les de les genives: malaltia periodontal, piorrea, càries, etc. Però quan a aquests pacients els fa mal una dent, no solen anar mai al servei dʼodontologia. Primer, perquè són jornalers i haurien de deixar de treballar. Segon, perquè creuen que si els arrenques una dent, es quedaran cecs. Amb la feina de les brigades rurals, els pacients veuen que arrenquem queixals i ningú es queda cec; però ens està costant molt esforç lluitar contra aquesta creença mil·lenària. A la República Dominicana, hi ha menys incidència de malaltia periodontal i tant homes com dones es cuiden més la boca per raons estètiques.

 

 

Els que col·laborem en accions de solidaritat rebem molt més del que donem. Ho saps quan tʼagafa la mà aquella dona índia, aquell cec… He tingut pacients que sortien de la consulta amb la ferida taponada i després tornaven per donar-me un plàtan o un coco embolicat en paper de diari. No saben què donar-te, ni com agrair-tʼho, et veuen com un dʼaquests déus que vénen de fora i volen besar-te la vora dels pantalons o els peus en senyal de respecte. «Si us plau, no seʼn vagin. Tornin lʼany vinent», ens diuen. I cada any tornem i el pacient també torna. A lʼÍndia, per exemple, mʼencarrego de lʼexploració odontològica en un col·legi de nenes que són discapacitades psíquiques. Són nenes que viuen en un món a part i llavors arribo jo, un desconegut amb uniforme verd, mascareta i guants. Tot això els pot espantar. Llavors, què fem? Li demanem a la seva professora que els agafi la mà quan estan a la cadira dental, i ella els va parlant en la seva llengua nativa mentre les atenem. «Digues-li a la nena que ha dʼobrir la boca, que li comptarem les dents, la curarem i després li farem un regal». Així els podem fer el tractament, i això és molt satisfactori per a nosaltres. I sempre portem bolígrafs, quaderns i gomes dʼesborrar de la UB i els ho donem com a premi als nens que vénen a la consulta.

 

Ara vivim uns moments complicats amb la crisi econòmica. Els organismes oficials han eliminat les ajudes per a projectes i depenem de la bona voluntat de professionals, de donacions desinteressades de material. En el cas de la Fundació Vicente Ferrer, lʼapadrinament dels nens és fonamental: són uns 18 euros al mes per cada nen, uns diners que es reparteixen en la comunitat per obrir pous dʼaigua, adquirir gra i comprar búfales per a les dones vídues, que són considerades una molèstia social.

És fonamental abordar la solidaritat amb una mentalitat nova. No anem a colonitzar el món, anem a exercir-hi una feina. Com tractaries els pacients a la teva consulta de Madrid o Barcelona? Doncs aquí has de fer el mateix. Ets al tercer món, el pacient té una necessitat dʼatenció bucodental, cal atendreʼl i això és el més important. Li has dʼexplicar amb la màxima claredat quin és el problema, quin origen té i quin nʼés el tractament. Els joves odontòlegs només han de posar en pràctica el que han après amb nosaltres a les aules universitàries, a la Clínica Odontològica, en les consultes privades. Partint dʼaquesta base, lʼodontologia té èxit pel que fa a la màxima garantia de qualitat i prevenció. Però sempre hauràs de tenir en compte que el pacient del tercer món és una persona maltractada, marginada, sense atenció mèdica, i amb la nostra feina hem dʼaconseguir que sentin el nostre suport i que se sentin estimats.