Carles Miralles ressitua la figura dʼEspriu a la llum dels clàssics

Carles Miralles se centra en la llengua literària d’Espriu, tan allunyada del model dels noucentistes.
Carles Miralles se centra en la llengua literària d’Espriu, tan allunyada del model dels noucentistes.
Cultura
(04/03/2014)

Dimecres, 5 de març, a les 19.30 h, es presentarà el llibre Sobre Espriu (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2013), del catedràtic de Filologia Grega i poeta Carles Miralles, a Laie Pau Claris (c/ Pau Claris, 85, Barcelona). En farà la presentació el poeta i crític literari Sam Abrams.

Miralles realitza amb aquest llibre una aportació acadèmica de primer ordre: ressitua la figura literària de Salvador Espriu a la llum dels autors clàssics, i posa en valor un aspecte que havia estat sovint menystingut enfront de la molt més reconeguda influència judaica i egípcia en lʼobra de lʼautor de Sinera.

Carles Miralles se centra en la llengua literària d’Espriu, tan allunyada del model dels noucentistes.
Carles Miralles se centra en la llengua literària d’Espriu, tan allunyada del model dels noucentistes.
Cultura
04/03/2014

Dimecres, 5 de març, a les 19.30 h, es presentarà el llibre Sobre Espriu (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2013), del catedràtic de Filologia Grega i poeta Carles Miralles, a Laie Pau Claris (c/ Pau Claris, 85, Barcelona). En farà la presentació el poeta i crític literari Sam Abrams.

Miralles realitza amb aquest llibre una aportació acadèmica de primer ordre: ressitua la figura literària de Salvador Espriu a la llum dels autors clàssics, i posa en valor un aspecte que havia estat sovint menystingut enfront de la molt més reconeguda influència judaica i egípcia en lʼobra de lʼautor de Sinera.

Carles Miralles, que és catedràtic de Filologia Grega de la UB i poeta, aplega a Sobre Espriu els assajos que ha escrit al llarg dels anys sobre el poeta de Sinera, i en presenta una lectura genuïna. Tal com va fer amb Foix i Riba, el professor Miralles ens il·lumina ara sobre alguns dels temes més apassionants que vertebren lʼobra dʼEspriu: els mites, lʼelement tràgic, les dones. Més enllà dels ressons clàssics en què aprofundeix i que ens deixen veure lʼEspriu més autèntic i encara no prou reconegut, Miralles hi planteja estudis tan innovadors com el dedicat a La pell de brau o hi fa reivindicacions tan decidides i fonamentades com la basada en la continuïtat literària entre Espriu i Riba.

«Hom ha negligit un component important de lʼobra espriuana tancant els ulls davant la influència del món clàssic», afirma Miralles. Per començar, Sobre Espriu situa la figura de lʼescriptor, que era «llicenciat en història antiga, que tenia intenció, quan esclatà la guerra del 1936-39, dʼobtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, i que palesa, ara i adés en la seva producció de dramaturg, de narrador i de poeta, un interès excepcional pels mites, per la literatura i per la filosofia del món antic».

Dʼençà de la publicació de dues narracions incloses al llibre Aspectes (1932) -«Orestes» i «Neguit»-, que parteixen dʼun tema clàssic, Espriu elabora una complexa reinterpretació dels mites dʼacord amb el seu món íntim i els esdeveniments contemporanis. Un exemple paradigmàtic és la cèlebre obra Antígona, peça escrita a la primeria de març de 1939 i fortament determinada pel moment històric: «Insensata guerra que tanta destrucció ens portes! Insensata baralla entre germans!», exclama el dramaturg.

Segons Miralles, som massa deutors de la recepció que Espriu va tenir als anys setanta, quan lʼestablishment antifranquista, precursor del realisme històric, el va situar en lʼepicentre de la literatura catalana posant èmfasi en el compromís sociopolític de la seva obra i trencant, de retop, amb lʼestètica neoclàssica del noucentisme.

Per contra, Miralles recorda que Espriu no sols pertanyia a la generació dels anys trenta, formada a la Universitat Autònoma republicana, sinó que era plenament conscient del llegat de lʼantiguitat i de la tasca empresa pels noucentistes, cosa que «no significa que entengués la literatura i el món clàssic igual que ells ni que se servís com ells dels clàssics grecollatins». Dʼentre les figures clàssiques que van seduir Espriu, podem esmentar Antígona, Fedra, Orestes, Ariadna i Prometeu, a partir dels quals articula un discurs colpidor sobre la condició humana.

Last but not least, Carles Miralles se centra en la llengua literària dʼEspriu, tan allunyada del model dels noucentistes. La seva llengua és essencial, dʼefectes directes, punyent, és el vehicle més eficaç per transmetre la intel·ligent mordacitat de lʼautor, amic del grotesc i extraordinari intèrpret de la realitat des dʼuna òptica crua i desolada. «Els clàssics són la part més nuclear, més emblemàtica, dʼaquella paradoxal esperança dʼEspriu: aquella esperança de la qual ell deia que parlava desesperançat», ens recorda Carles Miralles.