El tresor que van malbaratar els polítics de la Segona República

Coberta del llibre.
Coberta del llibre.
Cultura
(18/03/2014)

Aquest dijous, 20 de març, a les 19 h, es presentarà el llibre El tesoro del «Vita». La protección y el expolio del patrimo­nio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (Publicacions i Edicions de la UB, 2014), de Fran­cisco Gracia, catedràtic de Prehistòria de la UB i director del Grup de Recerca d'Arqueologia Proto­històrica (GRAP), i Gloria Munilla, professora dels Estudis dʼArts i Humanitats de la UOC. Joaquim Nadal, catedràtic dʼHistòria i director de lʼInstitut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, presentarà l'acte, en el qual també intervindran els autors. La presentació es farà a la llibreria La Central del Raval (Elisabets, 6, Barcelona.

Coberta del llibre.
Coberta del llibre.
Cultura
18/03/2014

Aquest dijous, 20 de març, a les 19 h, es presentarà el llibre El tesoro del «Vita». La protección y el expolio del patrimo­nio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (Publicacions i Edicions de la UB, 2014), de Fran­cisco Gracia, catedràtic de Prehistòria de la UB i director del Grup de Recerca d'Arqueologia Proto­històrica (GRAP), i Gloria Munilla, professora dels Estudis dʼArts i Humanitats de la UOC. Joaquim Nadal, catedràtic dʼHistòria i director de lʼInstitut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, presentarà l'acte, en el qual també intervindran els autors. La presentació es farà a la llibreria La Central del Raval (Elisabets, 6, Barcelona.

Lʼexhaustiva recerca dos anys i mig de feina regirant arxius a Madrid, Mèxic i Tel Aviv dels professors Gracia i Munilla posa al descobert de manera incontrovertible que el Govern de la Segona República va utilitzar materials i col·leccions que formaven part del tresor artístic i arqueològic nacional per constituir un fons de recursos destinats a finançar lʼexili. La conversió dʼaquests materials i lʼús donat als fons obtinguts demostra una densa trama dʼinteressos que es perllonga des del final de la Guerra Civil fins a la transició.

El tesoro del «Vita» és un llibre polèmic que, lluny de tendències revisionistes que malden per tergiversar la història de la Segona República, la Guerra i el franquisme des de pressupòsits més ideològics que no pas historiogràfics, realitza una exhaustiva, detallada i incontestable recerca que treu a la llum fets amagats durant molts anys per dirigents republicans, misèries personals, malbarataments i gestions opaques de fons públics que van començar tot iniciada la guerra, lʼestiu del 1936, i que es van allargar durant tot el franquisme fins a arribar a les eleccions de 1977.

El Vita és actualment un iot de luxe que es pot veure ancorat al port de Nàpols, però a les acaballes de la Guerra Civil va ser utilitzat per traslladar una ingent quantitat de béns públics que els dirigents republicans, encapçalats per Juan Negrín i Francisco Méndez Aspe, van treure dʼEspanya i posteriorment van enviar a Mèxic. Els professors Gracia i Munilla també relativitzen el suposat altruisme i desinterès del Govern mexicà del president Lázaro Cárdenas per rebre els exiliats republicans espanyols, fet que va irritar considerablement lʼoposició conservadora mexicana i la colònia de residents espanyols, la majoria dʼells molt favorables a Franco. Cárdenas coneixia perfectament el contingut del Vita i, donada la delicada situació de lʼeconomia mexicana, tenia necessitat que s'invertís al país.

Una part del carregament del Vita estava formada per fons de la Generalitat de Catalunya. El tresor de guerra del Govern català va ser lliurat per Lluís Companys i Josep Tarradellas a Negrín, sota coaccions, poc abans de travessar la frontera francesa. Lʼinventari detallat dʼaquests materials demostra que  també hi havia peces del patrimoni i béns públics catalans susceptibles de ser convertits ràpidament en recursos econòmics, amb lʼobjectiu que servissin de reserva monetària de la Generalitat a lʼexili. Gracia i Munilla narren com el Govern de la República presidit per Juan Negrín, assabentat de la iniciativa, va exigir a la Generalitat la cessió dʼaquells fons a lʼhora de travessar la frontera, amb la promesa que els serien retornats un cop establerts a París. Promesa que no es va complir mai i que va causar la ruïna financera de la Generalitat fins al punt que el president Irla va haver de dissoldre-la als anys 50 per falta de fons.

Acabada la Guerra Civil, i amb la Segona Guerra Mundial imminent, les dues grans figures republicanes a lʼexili, el president Negrín i el dirigent del PSOE Indalecio Prieto, separats per profundes diferències personals i ideològiques, van dirigir sengles associacions dʼajuda als refugiats espanyols: el SERE (Negrín) i la JARE (Prieto), finançades en bona part per recursos propietat de lʼEstat que havien aconseguit treure del país durant la retirada. Tots dos van confondre aquests recursos de lʼEstat amb recursos dels partits respectius, i fins i tot sovint van confondre el límit dʼon acabava el partit mateix i on començava el propi terreny personal. Lʼarbitrarietat va ser, doncs, el modus operandi en la distribució dʼaquests ajuts, que sʼatorgaven en funció de simpaties ideològiques: els comunistes i els anarquistes no en van rebre res; únicament es van distribuir entre gent de filiació socialista, i encara segons el rang. En definitiva, el cas del tresor del Vita demostra lʼautèntica disbauxa i falta dʼescrúpols amb què les restes del Govern republicà va gestionar patrimoni propietat de lʼEstat, venut i malbaratat per fer front a les necessitats pecuniàries de lʼelit exiliada.

Un capítol a part mereix la mateixa història del vaixell, que després de lluitar en la Guerra Civil, va formar part de la marina nord-americana i va lluitar en la Segona Guerra Mundial, per protagonitzar lʼany 1947 —rebatejat com a SS Ben Hetch i emulant la singladura de lʼExodus un èpic viatge de 600 supervivents jueus dels camps de concentració alemanys a Palestina. Un cop reconeguda la independència de lʼEstat dʼIsrael, el vaixell va ser incorporat a la nounada armada israeliana amb el nom d'INS Maʼoz K-24, i va participar en missions militars importants. Un cop donat de baixa per la Marina, va ser adquirit per una companyia italiana, que el va rebatejar amb el nom Santa Maria del Mare, i va realitzar el servei de ferri entre Nàpols i lʼilla de Capri fins a lʼany 2002. Totalment remodelat entre els anys 2008 i 2009 com a iot de luxe, actualment espera comprador ancorat al port de Nàpols.

Som davant un estudi exhaustiu, rigorós, escrit amb agilitat i destresa, que ens obre a una realitat poc coneguda fins ara i ens ofereix una nova mirada sobre la nostra història recent, com una ombra que es perllonga encara fins als nostres dies. Tal com conclou el professor Gracia: «El cas del Vita és un exemple de fins on pot arribar, en primer lloc un govern, i posteriorment els qui sʼarroguen la representació de la legitimitat legal en la utilització i conversió econòmica del patrimoni historicoartístic dʼun estat en benefici privat i sense retre comptes, un precedent perillós».