Els estudis sobre la composició de la dieta en la fauna són de gran rellevància per comprendre les relacions entre les espècies que conformen les comunitats biològiques, i poden aportar informació de gran utilitat per a la conservació. Tot i lʼelevat nombre de treballs sobre dieta en poblacions de lʼàliga perdiguera (Aquila fasciata) a lʼEuropa occidental, la relació entre el consum de preses i els paràmetres vitals de les àligues és encara poc coneguda.
Una nova metodologia en estudis de dieta de lʼàliga perdiguera
La majoria dʼestudis sobre dieta en lʼàliga perdiguera es basen en lʼanàlisi de les egagròpiles, que són regurgitacions dʼaliments no digerits que eliminen algunes aus com ara les rapinyaires. Segons explica Joan Real, cap de lʼEquip de Biologia de la Conservació de la UB, un grup de recerca especialitzat en les poblacions de lʼàliga perdiguera al continent europeu des de fa més de trenta anys, «a banda dʼaquesta tècnica convencional, des de fa temps també sʼestà aplicant amb èxit la tècnica dʼanàlisi dʼisòtops estables (AIE) per estudiar la dieta dʼespècies animals, encara que la seva aplicabilitat en estudis de dieta en rapinyaires és poc coneguda». «Així doncs —continua lʼexpert—, el carboni, el nitrogen, o el sofre, uns elements comuns a la biosfera, actuen com a marcadors biogeoquímics en els teixits animals que poden indicar la composició de la dieta en el seu entorn natural».
Per reconstruir la dieta de les àligues mitjançant lʼanàlisi dʼisòtops de les plomes, els autors van haver de caracteritzar inicialment la composició isotòpica de les principals categories de preses dʼaquests rapinyaires a Catalunya. Tal com explica Jaime Resano Mayor, primer autor de lʼarticle, «hem fet un estudi metodològic per comparar les estimacions de dieta aplicant lʼanàlisi dʼegagròpiles i dʼisòtops estables. Tot indica que lʼanàlisi isotòpica de les plomes és eficaç per inferir la dieta de lʼespècie durant lʼèpoca de cria, i molt especialment a escala individual, un nivell que no és possible assolir amb lʼestudi de les egagròpiles». A parer dʼaquests investigadors, lʼanàlisi convencional dʼegagròpiles és més recomanable en estudis que tinguin lʼobjectiu dʼidentificar les preses a escala dʼespècie.
Des del punt de vista poblacional, lʼestudi constata un grau elevat de concordança en les estimacions de dieta mitjançant lʼAIE i la tècnica de les egagròpiles. A escala de territori, les dues metodologies van mostrar similituds en lʼordre de classificació de major a menor consum de les principals preses. No obstant això, la concordança per a cadascuna de les preses va variar: en conills, coloms i gavines es va revelar moderada; en esquirols i ocells passeriformes va ser menor, i en perdius va ser baixa. Segons els autors, les anàlisis de carboni i de nitrogen són imprescindibles en tots els casos, mentre que lʼestudi del sofre és especialment recomanable per estimar el consum de gavià argentat (Larus michahellis).
Estratègies alimentàries de lʼàliga perdiguera a lʼEuropa occidental
Lʼanàlisi de la composició isotòpica també és un indicador que permet inferir la composició i diversitat de la dieta (nínxol tròfic) de lʼàliga perdiguera durant el període de cria a escala poblacional, segons un altre article de lʼequip de la UB publicat a la revista
PLOS ONE, en aquest cas signat també per Marcos Moleón, de la Universitat Miguel Hernández. Lʼestudi valora lʼamplitud del nínxol tròfic de les poblacions dʼàliga perdiguera a Catalunya, Andalusia i França, mitjançant lʼanàlisi dʼisòtops estables, i analitza si lʼamplitud del nínxol tròfic té efectes sobre la productivitat (nombre pollets per parella) a escala poblacional i territorial.
«El nínxol tròfic de les poblacions dʼàliga a Andalusia és considerablement menor al de les poblacions a França i Catalunya —explica Jaime Resano Mayor— ja que el major consum de conill i perdiu a Andalusia redueix la diversitat tròfica». Les diferències de consum de preses entre àrees poden derivar-se de la diferent disponibilitat dʼaquestes preses al medi, que és menor a les regions septentrionals. Entre altres conclusions, lʼestudi detecta una correlació negativa entre la productivitat anual i lʼamplitud del nínxol tròfic a escala poblacional. Des del punt de vista territorial, la productivitat augmentava en aquelles parelles amb baixa diversitat tròfica (a causa dʼun consum elevat de conill i perdiu), així com en aquelles amb valors intermedis de diversitat tròfica (consum moderat dʼaquestes preses juntament amb els coloms); mentre que les parelles amb diversitat tròfica elevada mostraven una productivitat menor. Aquests resultats suggereixen que la variació individual en la dieta a escala poblacional condiciona els paràmetres vitals dels individus i, en última instància, incideixen sobre la dinàmica de les poblacions, apunten els autors.
Conèixer la dieta per millorar la protecció dʼuna espècie amenaçada
Conèixer els efectes de la dieta sobre els paràmetres vitals en espècies amenaçades —com és ara lʼàliga perdiguera— és bàsic per planificar i aplicar mesures de conservació. En aquesta línia, el treball de lʼEquip de Biologia de la Conservació de la UB suggereix que als territoris on es detecten les taxes vitals més negatives per a les àguiles (productivitat, supervivència, etc.), cal orientar les accions de conservació a millorar els recursos tròfics (conills, perdius, coloms, etc.) per tal de millorar aquests indicadors. Dʼaltra banda, els estudis sobre la composició de la dieta no només poden informar sobre els canvis en lʼabundància i la disponibilitat dels recursos tròfics explotats per les àguiles; a una escala més àmplia, aporten noves dades dʼinterès en estudis de bioindicació sobre canvis en els hàbitats i ecosistemes on habiten les poblacions dʼàliga perdiguera, una de les aus rapinyaires més representatives —i també més amenaçades— de la regió mediterrània.
Aquests articles científics han rebut el suport de la Fundació Miquel Torres de Vilafranca del Penedès, la Diputació de Barcelona, el Ministeri de Ciència i Innovació, i el Departament dʼEducació del Govern de Navarra. La recerca de lʼequip de la UB també ha rebut la col·laboració dels Centres Científics i Tecnològics de la UB (CCiTUB), el Grup de Suport de Muntanya del Cos dʼAgents Rurals de la Generalitat de Catalunya, el Ministeri dʼAgricultura, Alimentació i Medi Ambient, i la Junta dʼAndalusia, així com del ministeri francès dʼEcologia, Energia, Desenvolupament Sostenible i Mar, entre dʼaltres.
