Unes aus oceàniques de llarga vida
La baldriga cendrosa (Calonectris borealis) és una au marina que té lʼhàbitat de cria natural a les illes oceàniques, a grans distàncies del continent. Amb una llarga esperança de vida, la baldriga endarrereix la maduresa sexual fins als sis anys i té una taxa de reproducció molt baixa (un pollet per any). «Amb aquestes característiques de vida, un brot infecciós en una colònia dʼaus oceàniques podria tenir efectes devastadors, ja que podria comprometre la recuperació i viabilitat de la població afectada», apunta el professor Jacob González Solís.
Lʼequip científic ha estudiat la resposta immunitària de les aus davant dʼuna vacuna contra la malaltia de Newcastle, una patologia dʼorigen víric. Tal com explica lʼinvestigador Raül Ramos, primer autor de lʼarticle, «la idea és simular una infecció vírica mitjançant la vacuna i estudiar el sistema immunitari en aquesta espècie per si es dóna el cas dʼinfecció real en una població».
Resposta immunitària en pollets i també en femelles
Lʼestudi es va dur a terme del 2008 al 2013 a la colònia de baldriga cendrosa dels penya-segats del municipi de Mogán, a lʼilla de Gran Canària. Els autors van avaluar la persistència de les immunoglobulines o anticossos en les mares al llarg dels anys. Amb aquesta recerca sʼhan ampliat els resultats dʼun treball del mateix equip publicat el 2011 i centrat en la persistència de les immunoglobulines durant el creixement dels pollets.
En concret, els experts van fer una primera campanya de vacunació en una trentena de mares el 2008, i van repetir-la el 2010 en un nombre més limitat de femelles per comprovar si una segona exposició al patogen generava una resposta més ràpida i persistent.
Protegint els pollets sis anys després de la vacuna
Els resultats revelen que sis anys després de ser vacunades, les mares encara són capaces de transferir immunoglobulines als pollets, protegint-los dels patògens que poden infectar la població. «Totes les immunoglobulines són dʼorigen matern i la transferència maternal dʼanticossos té lloc exclusivament durant la formació del rovell dʼou», detalla Raül Ramos. «En el cas dels pollets, la vida mitjana dʼaquestes immunoglobulines és de vint-i-cinc dies».
A més de lʼextraordinària persistència dels anticossos en les femelles vacunades, el treball constata una correlació directa entre la quantitat dʼanticossos que té la mare a la sang en el moment de la posta i la que rep el pollet. És a dir, el pollet que neix lʼany que vacunen la mare rep una gran quantitat dʼanticossos. Però el pollet dʼuna femella que va ser vacunada fa anys rep menys anticossos i es perden més ràpidament durant el creixement.
«Els nivells dʼimmunoglobulines en femelles són significatius fins i tot després de sis anys —apunta Ramos—, i tant si hi ha una doble vacunació com si no. Per tant, no seria necessari tornar a vacunar la població de femelles per millorar la supervivència de les cries davant els brots infecciosos». Segons els experts, aquest mecanisme dʼalta persistència dels anticossos a la sang podria ser una estratègia evolutiva per evitar la reinfecció en colònies dʼaus oceàniques que crien sempre en les mateixes colònies i sʼexposen de manera recurrent als mateixos patògens.
Poblacions dʼaus amenaçades arreu del món
El treball de lʼequip de la UB per estudiar la resposta immunitària en les poblacions de baldriga és clau per establir modelitzacions demogràfiques que facilitin la supervivència dʼaus oceàniques dʼarreu del món davant possibles brots infecciosos. És el cas, per exemple, de lʼalbatros dʼAmsterdam (Diomedea amsterdamensis), una espècie que habita illes de lʼoceà Índic i que està amenaçada pel còlera aviar, una malaltia infecciosa causada pel bacteri Pasteurella multocida.
«La prevenció és clau en aquestes espècies, que generalment no sʼexposen a lʼacció de depredadors. Són ocells oceànics que crien en colònies denses i és fàcil que un patogen es pugui expandir fàcilment si infecta algun individu. En el futur, la idea és poder repetir el protocol experimental en altres aus marines de lʼordre dels Procel·lariformes (ocell de tempesta, albatros, etc.), per veure si el patró és similar i comparar-lo amb espècies dʼaltres ordres taxonòmics, com ara les gavines, els corbs marins o els pingüins », alerten els autors de la UB.
