Notícies

Inici  >  Notícies > Un equip de la UB i l’IRBio identifica estratègies de les esponges marines...

Un equip de la UB i l’IRBio identifica estratègies de les esponges marines per sobreviure en latituds antàrtiques i tropicals

L'esponja marina <i>Mycale laevis</i> abunda en esculls coral·lins de mars tropicals i produeix un vitel heterogeni amb una barreja de lípids, proteïnes i fins i tot glucogen.

L'esponja marina Mycale laevis abunda en esculls coral·lins de mars tropicals i produeix un vitel heterogeni amb una barreja de lípids, proteïnes i fins i tot glucogen.

El nou estudi revela que l'esponja <i>Mycale acerata </i>, típica de latituds antàrtiques, pot generar un vitel completament lipídic.

El nou estudi revela que l'esponja Mycale acerata , típica de latituds antàrtiques, pot generar un vitel completament lipídic.

En l'espècie <i>Mycale laevis</i>, solament un 30 % de la reserva energètica de larves i embrions és de naturalesa lipídica.

En l'espècie Mycale laevis, solament un 30 % de la reserva energètica de larves i embrions és de naturalesa lipídica.

27/03/2015

Recerca

L’esponja marina Mycale acerata, comuna en latituds antàrtiques, és capaç de produir un vitel completament lipídic que podria afavorir el desenvolupament ràpid de la larva i augmentar així les possibilitats de supervivència de l’espècie en les fredes aigües de l’oceà Austral. Aquesta conclusió apareix en un article publicat a la revista electrònica d’accés lliure PLOS ONE i que signen els experts Ana Riesgo, Conxita Àvila, Sergio Taboada, Laura Sánchez Vila i Joan Solà, del Departament de Biologia Animal i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la UB.

El vitel és la gran reserva energètica dels embrions en desenvolupament i les larves dels animals, incloent-hi els invertebrats marins. En la majoria de casos, sol tenir una composició heterogènia, amb una barreja d’elements proteics i lipídics en diferents proporcions. No obstant això, el nou estudi revela que la M. acerata pot generar un vitel completament lipídic, una estratègia excepcional de supervivència que podrien compartir altres esponges a les latituds polars del mar de Ross i les illes Shetland del Sud.

 

Canvia la composició del vitel segons l’hàbitat de l’esponja?
 

Tal com explica Ana Riesgo, primera autora de l’estudi, «totes les larves de les esponges marines són lecitotròfiques, és a dir, amb una gran quantitat de vitel nutritiu, del qual depenen directament durant tot el seu desenvolupament». No obstant això, fins ara no s’havia estudiat com canvia el vitel segons les condicions de l’hàbitat natural de les esponges, que són organismes filtradors de gran valor ecològic en els ecosistemes marins. «En la nostra recerca —prossegueix l’experta— s’ha analitzat per primera vegada la naturalesa del vitel en dues espècies d’esponges marines relacionades filogenèticament, però d’hàbitats ben diferenciats: la Mycale acerata, típica de latituds antàrtiques, i la Mycale laevis, que abunda als mars tropicals».

 

Objectiu: resistir l’hivern austral

L’equip científic de la IRBio ha estudiat les poblacions de M. acerata a les costes antàrtiques de l’illa de Decepció, a l’arxipèlag de les Shetland del Sud. Abundant en aigües poc profundes, aquesta espècie s’alimenta de bacteris, diatomees i matèria orgànica en suspensió.

 

Un vitel lipídic podria explicar part del gran èxit evolutiu d’aquesta espècie en les fredes aigües antàrtiques. «Aquest vitel porta molt més potencial energètic que el proteic, es metabolitza més ràpidament i permet que la larva creixi més ràpid», argumenta Riesgo. En les fases inicials del creixement de l’individu juvenil, quan la larva acaba d’assentar-se i és més vulnerable, aquest tipus de vitel li permet aconseguir més aviat una mida suficient per poder sobreviure als depredadors i desenvolupar un sistema aqüífer ràpid per començar a filtrar, i per tant, alimentar-se. «Amb un estiu antàrtic curt —afegeix l’especialista—, aquesta estratègia afavoreix una millor adaptació de l’espècie a les condicions ambientals per aprofitar més bé els recursos i enfrontar-se a l’hivern austral».

 

Segons l’investigador Sergio Taboada, «l’ecosistema marí de l’illa de Decepció és molt particular, i tot indica que les espècies de distribució més superficial són les més exposades a l’escalfament global». En canvi, «les que es troben a grans profunditats, que són zones tèrmicament més estables, estan més afectades per efecte dels icebergs».

 

Sobreviure als esculls coral·lins dels tròpics
 

Ben allunyada de les costes polars, l’esponja Mycale laevis abunda en esculls coral·lins de mars tropicals i produeix un vitel heterogeni amb una barreja de lípids, proteïnes i fins i tot glucogen. En aquesta espècie, solament un 30 % de la reserva energètica de larves i embrions és de naturalesa lipídica. «Els ecosistemes marins del tròpic també són extrems —puntualitza Riesgo—, perquè no hi ha una disponibilitat alta de nutrients per a les esponges». En aquestes circumstàncies, un vitel amb aquesta composició mixta els permet aguantar més temps en la columna d’aigua —ja que es metabolitza més lentament— i tenir una capacitat de dispersió més gran. Els individus, que són més vulnerables en la fase juvenil, aconsegueixen amagar-se sota els corals i protegir-se així dels seus depredadors naturals.

 

Esponges marines, moltes incògnites per descobrir
 

En l’article publicat a PLOS ONE els autors apliquen per primera vegada uns índexs de conversió energètica que són comuns en estudis d’altres organismes marins (en crustacis, per exemple). Segons els autors, les implicacions ecològiques del seu estudi poden fer-se extensives a altres espècies d’esponges: «De la biologia reproductiva de les esponges se’n coneix realment molt poc, per bé que són uns organismes fonamentals en els ecosistemes marins. Tampoc es coneix gaire bé la naturalesa del contingut vitel·lí en moltes espècies polars, i per això volem aplicar aquests resultats a altres espècies de l’oceà Austral, per veure si és una adaptació pròpia d’organismes d’aigües molt fredes», afirma Riesgo. Conèixer el contingut lipídic del vitel és una manera d’aproximar-se a la permanència de la larva en la columna d’aigua, un factor desconegut en moltes espècies que ajudarà a entendre el seu rang de distribució, el potencial de dispersió i la connexió entre poblacions.

 

Fotografies: Ana Riesgo (UB-IRBio)



Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona