Joan Anton: «Per afrontar la radicalització islàmica cal dissenyar plans globals que fomentin la cultura cívica democràtica»

Què és lʼislamisme radical i quins són els conceptes clau per entendreʼl?

És molt important distingir entre islam, islamisme i gihadisme o terrorisme. Lʼislam és una religió, lʼislamisme és la vessant política de lʼislam i el gihadisme és la radicalització amb mètodes violents per aconseguir els seus objectius polítics. Si no distingim aquests tres conceptes, els estem fent la feina als terroristes. És determinant, per tant, estar atents a les killing words, a les paraules que maten.

Dʼacord, diferenciem. Com sʼha arribat a lʼarrelament i lʼexpansió del gihadisme?

Segons la meva opinió, lʼexpansió del gihadisme té com a font principal la manera catastròfica de conduir el tema per part dels Estats Units, tot un seguit dʼerrors com va ser, dʼorigen, donar suport als islamistes radicals a la guerra de lʼAfganistan i, en segon lloc, la no menys catastròfica guerra de lʼIraq, amb lʼenderrocament de lʼEstat iraquià i el desmantellament de lʼexèrcit i la policia. Cal afegir que la conceptualització de la guerra contra el terrorisme és, dʼentrada, un error. La reacció positiva és la que va tenir Espanya arran dels atemptats de Madrid, és a dir, tractar la qüestió des dʼun vessant de seguretat i policial.

Actualment, se sumen dos problemes: el primer, la sèrie dʼestats fallits que hi ha a Líbia, lʼIraq i Síria, i el segon, el relleu que lʼEstat Islàmic li ha proporcionat a Al-Qaeda. Cal remarcar, a més, un fet: tenim el problema important de saber integrar democràticament 44 milions de persones que actualment professen la fe islàmica a Europa. Hem dʼaconseguir que el discurs extremista sigui percebut per la base social que professa la religió musulmana com a teories o idees de bojos, i alhora hem dʼentendre que no ens enfrontem a una religió, sinó a una ideologia totalitària, i a Europa sabem molt bé què és una ideologia totalitària; només ens cal recordar el feixisme del primer terç del segle XX.

La política que ha portat els Estats Units a la zona ha multiplicat la gravetat de la situació; recordem les actuacions a Abu Ghraib*, per exemple. Després de la desaparició de lʼURSS, els Estats Units esdevenen la potència hegemònica i, per tant, qualsevol acció per part seva és absolutament decisiva en política internacional. La Unió Europea pot ser un gegant econòmic, però no és més que un nan polític.

Quines són les estratègies que es poden emprendre per mirar de resoldre el gran problema de la radicalització?

La qüestió clau és passar dʼuna actitud reactiva —fer coses quan passen coses—, a una actitud proactiva: avançar-se als esdeveniments. També és decisiu abandonar la idea errònia que aquest és un problema exclusivament de seguretat que tan sols podrem solucionar amb una actuació repressiva. El problema és més complex, i com tots els problemes complexos existeix una multiplicitat de causes que el provoquen. La forma adequada dʼencarar-lo és deixar de banda la creença que amb un comportament repressiu solucionarem el tema i passar a abordar-lo i entendreʼl en totes les seves vessants. Un element fonamental per fer-ho és desenvolupar polítiques públiques proactives que abastin no només lʼàmbit de la seguretat, sinó també lʼeducatiu, social i econòmic.

En aquest sentit existeixen quatre països que estan desenvolupant plans nacionals de contraradicalització: la Gran Bretanya, Holanda, Dinamarca i Noruega. Seria important analitzar què sʼestà fent en aquests llocs, que segueixen directrius genèriques de la UE i que estan treballant sobretot a partir del lideratge de les administracions locals, les que estan més a prop del ciutadà i, per tant, les que tenen més instruments per actuar sobre el territori. Crec que sʼhauria dʼestudiar a fons què funciona i què no funciona en la implementació dels plans dʼaquests quatre països, elaborar un model genèric i, a partir dʼaquest model, veure què es pot extrapolar i implementar a casa nostra.

Podríem dir que la radicalització islàmica té similituds amb altres corrents de radicalització social?

Podem dir-ho, sí. A Noruega, per exemple, estan molt preocupats pel creixement de lʼextrema dreta. La radicalització és un problema genèric amb diferents vessants. Quan un grup es radicalitza, independentment de la ideologia, el problema és el mateix. Sʼha dʼencarar qualsevol fenomen de radicalització, sigui quina sigui la forma que adopti. Tant si són els grups que hem esmentat com si es tracta dʼantiavortistes, animalistes, o qualsevol altre. La democràcia és assumir el conflicte i buscar i canalitzar la solució per mitjans pautats. Un dels elements clau a desenvolupar com a barrera contra processos de radicalització és augmentar la cultura cívica democràtica.

LʼEuropa en crisi és terreny abonat per a lʼexpansió de la radicalització islàmica?

La crisi, òbviament, agreuja qualsevol problema. Dèiem abans que a Europa hi ha 44 milions dʼimmigrants, i la crisi els afecta particularment, perquè el cost dʼaquesta crisi sʼha fet recaure en les classes mitjanes i en les més populars. En situació de crisi sʼagreuja qualsevol problema i és quan més es requereix una resposta democràtica.

Hi ha manca de capacitat dʼanàlisi. El problema sʼencara des de diferents vessants, però sʼencara separadament: sʼanalitza, dʼuna banda, educativament; de lʼaltra, des del punt de vista sanitari; dʼuna altra, des del policial... I el que cal és que hi hagi unitats departamentals amb capacitat per analitzar globalment els problemes quan són tan rellevants.

A lʼEstat espanyol existeix el Centre Nacional dʼIntel·ligència (CNI), que té capacitat per fer aquest tipus dʼanàlisis globals. Això no obstant, en lʼàmbit geogràfic anglosaxó existeix una àrea de coneixement que sʼanomena intelligence studies, i això no existeix a Espanya. Des de fa una dècada, diverses universitats i grups acadèmics estem desenvolupant línies de recerca sobre aquestes qüestions. Són temes molt nous, que anem introduint progressivament, sobretot perquè la societat necessita aquest tipus de desenvolupament acadèmic. LʼEstat necessita fer intel·ligència econòmica; les grans empreses, en un món globalitzat, necessiten fer intel·ligència competitiva. Des de fa deu anys, existeix a Madrid, a la Universitat Rey Juan Carlos, una càtedra sobre aquest tema; a la Carlos III, també a Madrid, hi ha un institut de recerca, i des de fa pocs anys, a Barcelona, la UAB i la UB també estem desenvolupant línies estratègiques sobre aquests temes. En col·laboració amb Madrid hi ha en aquests moments un màster propi interuniversitari, amb edició a Barcelona, liderat per la UAB i la UB.

Quin perfil tenen els alumnes que accedeixen al màster i quina metodologia docent segueixen?

Els alumnes hi poden accedir des de qualsevol branca, tant si tenen formació científica com social. Lʼaccés al màster no requereix uns coneixements concrets previs perquè segueix mètodes propis que demanen una capacitat analítica estàndard. Lʼanàlisi és lʼelement prioritari, és a dir, aprofundir en una metodologia analítica específica que permeti arribar a conclusions sòlides per prendre decisions en lʼàmbit empresarial, des del punt de vista econòmic, o de les administracions, des del punt de vista polític. Les classes sʼestructuren en mòduls, amb una participació molt activa de lʼalumnat i treballant determinats materials que finalitzen en un treball amb conclusions sòlides. Les pràctiques són decisives. El màster té convenis amb diferents administracions i empreses on lʼalumne aplica els seus coneixements en anàlisi com si ja hi estigués treballant pel seu compte: rep un encàrrec i lʼha de complir, de manera individual o en grups de treball, sota la supervisió dʼun tutor, el qual guia aquesta pràctica des de la idea inicial fins a lʼinforme final.

A la Universitat se li demana sovint una vinculació més estreta amb la societat, que sigui més ràpida i eficient revertint el seu coneixement, però sovint també —i ho hem vist, per exemple, en els consells i advertències dʼacadèmics internacionalment reconeguts pel que fa a la gestió de la crisi econòmica europea— no se lʼescolta gaire. Què ho fa que informes i dictàmens dʼexperts no es tinguin prou en compte?

Sovint el poder vol sentir allò que desitja sentir. I això, òbviament, és la negació de lʼanàlisi, que ha de tendir a lʼobjectivitat i al rigor. Un dels factors que darrerament comentem a la xarxa internacional els que ens dediquem a aquests temes és que seria interessant fer un procés de formació per als polítics, perquè entenguin i augmentin la seva capacitat de saber què és el que demanen quan demanen informació, i que incrementin la seva capacitat de comprensió quan reben les anàlisis. Són temes complicats perquè, per exemple, quan una empresa fa un posicionament de mercat, sʼenfronta als seus competidors, i això es fa complicat dʼharmonitzar. Però hi ha països que fa anys que treballen en aquesta línia i el que hauríem de fer és esbrinar què els ha funcionat i què no i prendreʼn nota. No fer-ho és perdre el tren de la competitivitat.

Tornem a la radicalització islàmica. Un titular a premsa escrita li atribuïa aquesta declaració: «LʼEstat Islàmic està condemnat a morir». Manté lʼafirmació?

El que vaig dir exactament és que desapareixerà a mesura que la zona sʼestabilitzi des dʼun punt de vista geoestratègic. És una zona particularment conflictiva, com ho és la zona dels Balcans, i al darrere hi ha el problema araboisraelià —el problema de Palestina—, que el fa encara méscomplicat. El que Occident hauria de fer és intentar, de totes totes, estabilitzar la zona, començant per Tunísia, Líbia, lʼIraq i Síria. Tunísia és un bon aliat. Tunísia i Líbia haurien de ser els punts prioritaris per estabilitzar. La radicalització és un procés, la fase última del qual és el terrorisme. Val a dir que els cossos policials ho estan fent molt bé. Formaria part també del disseny dʼun pla nacional de contraradicalització formar els periodistes, formar els mitjans de comunicació, per establir polítiques de comunicació homogènies que promoguin la cultura cívica democràtica, un grau més adequat dʼintegració de la població dʼaltres religions, i la creació dʼuna opinió pública favorable a la integració democràtica.

Actualment, estem en una situació de coexistència entre les diferents ètnies i hauríem dʼaconseguir superar aquest estadi per arribar a la convivència harmònica en un espai cívic compartit. Després, en lʼàmbit de les creences, que cadascú mantingui les seves. Per aconseguir-ho, els poders públics han dʼentendre més i millor el fenomen i dissenyar plans globals per augmentar el nivell de cultura cívica democràtica, assumint tots plegats que estem en una societat multicultural formada per cristians, musulmans, budistes... Com a ciutadans, hem dʼestar plenament convençuts que la millor manera de resoldre els conflictes és escoltar les parts implicades i arribar a acords.

Segons vostè, quin paper haurien de tenir el mitjans de comunicació en el tractament de les informacions referents a aquest tema?

I la societat civil? Quin paper té a lʼhora afrontar aquest tema?

Dʼentrada, entendre que el paisatge urbà ha canviat. El meu barri, tal com era quan jo era petit, ja no existeix. Els canvis sʼhan dʼassumir i tothom ha dʼentendre que tots tenim drets i obligacions i el que ens cal és crear espais compartits de convivència i respecte mutu. I això sʼha de potenciar des de totes les instàncies, des de la cúpula del Govern fins a lʼúltima administració local.

(*) Abu Ghraib és coneguda per la seva presó, que va prendre notorietat internacional lʼany 2003 arran de les denúncies i publicacions de fotografies de les tortures a presoners de la insurgència i civils iraquians per part de les forces dʼocupació nord-americanes.

• Més informació sobre el llibre Islamismo yihadista: radicalización y contrarradicalización
• Més informació sobre el màster dʼAnalista dʼIntel·ligència (Matrícula oberta fins al 13 de setembre)