Maria Salvo, expresa política del franquisme: «La lluita no sʼacaba mai»

«Sembla que no és possible que hagin passat tants anys», diu emocionada la Maria mentre observa els plafons que recorden la ubicació de lʼantiga Presó de Dones de les Corts, a la cruïlla dels carrers d'Europa i Joan Güell, davant dʼEl Corte Inglés. Una iniciativa ciutadana, impulsada des de la Universitat de Barcelona —a través de lʼObservatori Europeu de Memòries (EUROM) i el Centre de Recerca Polis—, juntament amb associacions de veïns i entitats del barri, i el suport de lʼAjuntament de Barcelona, ha permès recuperar recentment la memòria del centre penitenciari. «Ha estat una presó ignorada, molt poc coneguda pels ciutadans, però les persones que hi vam estar recloses no lʼhem oblidat mai». Només entre el 1939 i el 1955, milers de dones hi van ser empresonades en els anys més cruents de la postguerra.

A lʼespera que sʼalci un monument definitiu que recordi lʼexistència dʼaquest centre penitenciari, sʼha inaugurat fa tot just una setmana una nova senyalització, resultat del treball realitzat per alumnes del màster de Disseny Urbà de la Universitat de Barcelona. La senyalització es presentava dins de la programació Franco 40/40: el franquisme en quarantena, que impulsa lʼEUROM per revisitar els gairebé quaranta anys de règim franquista amb motiu del 40è aniversari de la mort del dictador.

A la presentació, una ruta guiada en autobús —el Bus de la Memòria— connectava, per primer cop, dos dels principals espais de repressió franquista a Barcelona: la desapareguda Presó de les Corts i el Camp de la Bota, on onze preses van ser afusellades. La Maria era una de les ocupants dʼaquest Bus de la Memòria, on va recordar el seu pas per la Presó de les Corts. Ella sʼha convertit ara en la veu de les preses que hi van ser captives. «Seria de justícia que lʼhomenatge dedicat a les dones represaliades del franquisme fos extensiu als seus familiars, ja que, sense el suport dʼaquests familiars, moltes de nosaltres no hauríem sobreviscut», reivindica.

«Quan em van arrestar, no podia imaginar el que mʼesperava»

Maria Salvo (Sabadell, 1920) representa un dels col·lectius més castigats, i més oblidats, del franquisme. Eren dones, preses i roges. Un triple estigma que sempre va acompanyar les recluses. Víctimes dʼun silenci imposat, no és fins fa uns pocs anys que la seva lluita va començar a ser coneguda. La Maria nʼés un dels pocs testimonis que queden. És una supervivent.

El 1936, amb només 16 anys, Maria Salvo va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). Va formar-ne part durant la Guerra Civil fins que, amb la caiguda de Catalunya, es va exiliar a França, on va acabar en diversos camps de refugiats. Va ser repatriada a Espanya el novembre de 1939. «La postguerra va ser molt dura», recorda. Va seguir lluitant, esquivant el control del règim de Franco, durant dos anys i mig. El 1941, quan feia dʼenllaç per a la resistència antifranquista a Madrid, va ser arrestada: tenia 21 anys. «Aleshores jo era menor; coneixia la repressió, que en aquell moment era brutal, però no tenia ni idea del que mʼesperava». Començava aleshores el seu calvari.

Després de ser brutalment interrogada al Comandament Superior de Policia de Madrid —on va patir tortures que li impedirien ser mare—, la van traslladar a la Presó de Las Ventas, i dʼallà a les Corts. Allà estaria tancada prop de dos anys i mig. «Quan entres a la presó és un altre món», assegura.

«El record de la primera nit a les Corts no em marxa del cap»

La Maria confessa que no va arribar a conèixer la presó fins molts anys després, quan en va veure fotografies. «Hi vaig entrar de nit i vaig sortir-ne de nit. La primera visió que en tinc és la dʼun passadís, a lʼentrada dʼaquell convent de les Filles de la Caritat convertit en presó. Tot era molt bonic, verd, amb arbres», explica. Però la realitat que es va trobar a dins va ser completament diferent. «Em van traslladar a una sala immunda amb prostitutes, gent amb criatures, ple de porqueria... Allà havia de passar vint dies dʼobservació perquè ens deien que hi havia una passa de tifus. Però allò sí que era un niu dʼinfecció». I continua: «El record dʼaquella primera nit no em marxa del cap».

Després dʼaquella «nit terrible», va ser traslladada a una habitació convertida en cel·la, al costat del pati de les monges. Allà va estar nou mesos en règim dʼincomunicació absoluta amb tres companyes més, «fins que va venir lʼordre dʼincorporar-nos a la vida normal, entre cometes, del règim interior de la presó, perquè ja ens havien processat».

De la vida al centre penitenciari de les Corts en recorda les condicions higièniques deplorables, lʼamuntegament de preses i penúries. La capacitat de les Corts era de 150 persones, i hi va arribar a haver 1.800 recluses. La repressió no era només dʼordre polític o social, sinó també moral i de gènere. Les preses havien de suportar la guerra psicològica constant a què eren sotmeses per part de les monges que les vigilaven. Les dones eren tractades des dʼuna posició paternalista, com a persones histèriques incapaces dʼassumir el rol domèstic que els pertocava.

Després de les Corts, va ser traslladada novament a Las Ventas i dʼallà va anar a Alcalá de Henares, on la van jutjar en un consell de guerra. Acusada de conspiració contra la seguretat interior de lʼEstat, va ser condemnada a trenta anys de presó, dels quals en va complir setze en diferents presons espanyoles superpoblades. «Vaig estar a Segòvia, Alcalá de Henares, Las Ventas, Saragossa... Van ser bastants passejos pels hotels de cinc estrelles» (somriu). El 1957 va quedar en llibertat condicional però desterrada de Barcelona. «Després de bastants mesos, vaig trobar feina a Barcelona i hi vaig poder tornar. Però havia estat fora massa temps i em vaig trobar un món diferent».

«Hauria preferit tornar a la presó»

La Maria confessa que la vida després de la presó va ser, sens dubte, un dels períodes més durs. «Vaig trobar a faltar la presó», assegura. Allà la Maria havia creat forts llaços de solidaritat amb altres preses polítiques que es feien dir famílies, i que sʼajudaven entre elles per tirar endavant. «A la presó, ens sentíem acompanyades, però fora, no». A més, tot aquest període a la presó li havia pres la joventut (hi havia entrat amb 21 anys i en sortia amb 37): «Ja no era jove ni era vella», lamenta.

«Malgrat que tenia una família que em va criar i em va ajudar, hauria preferit tornar a la presó que viure en aquell moment perquè era un món desconegut per a mi». Havia passat la guerra, però la misèria i la repressió continuaven molt presents. «Era el món dels vencedors. I nosaltres érem i seguim sent els que van perdre la guerra. Bé, no ens la van deixar guanyar —puntualitza—, que no és el mateix».

Lluitadora incansable, va continuar la seva implicació en la resistència antifranquista. A principis de la dècada dels setanta va participar en la fundació de lʼAssociació Catalana dʼExpresos Polítics i, anys més tard, el 1997, en la creació del col·lectiu Les Dones del 36. La Maria va trencar el silenci de moltes dones represaliades durant el franquisme. El seu testimoni va ajudar que moltes altres alcessin la veu. Juntes van formar el grup Les Dones del 36, del qual la Maria nʼés ara lʼúnica supervivent. Durant anys, van donar a conèixer el seu testimoni en moltes xerrades, sobretot per als joves. Avui la Maria és la veu que recorda totes aquelles preses. El seu objectiu és que la història no es perdi i que els fets que va viure aquella generació de dones que van lluitar contra el franquisme no quedin soterrats en lʼoblit. «Els testimonis viscuts dʼempresonades i els seus familiars són verídics», afirma contundent.

La seva lluita per les llibertats democràtiques li han valgut nombrosos reconeixements. En destaquen la Medalla dʼHonor de Barcelona (2003) i la Creu de Sant Jordi (2005).

Llegat per a les noves generacions

Quan se li pregunta quin missatge vol llegar a les futures generacions, ho té clar: davant les desigualtats existents de la societat capitalista actual, cal lluitar pels drets de la classe desvalguda «perquè hi hagi una igualtat i que tothom pugui tenir lʼoportunitat dʼescollir el seu camí».

«En tots els indrets es pot lluitar per millorar la classe que no té res enfront dels que tenen molt. La lluita no sʼacaba mai», conclou.