Ricard San Vicente: «Lʼhome soviètic no ha desaparegut encara»

Ricard San Vicente és el responsable de l’única traducció al castellà fins ara d’una obra d’Svetlana Aleksiévitx.
Ricard San Vicente és el responsable de l’única traducció al castellà fins ara d’una obra d’Svetlana Aleksiévitx.
Entrevistes
(03/11/2015)

Ricard San Vicente és professor de Literatura Russa a la Facultat de Filologia. Assagista i traductor, ha traduït lʼobra de Tolstoi, Zóixenko i Xalàmov —en la qual encara treballa—, i és el responsable de lʼúnica traducció al castellà fins ara dʼuna obra dʼSvetlana Aleksiévitx, periodista i escriptora bielorussa recentment guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2015.

Amb ell parlem dʼaquesta autora i dels trets més característics de la literatura russa actual, del desconeixement entre cultures i dʼuna societat, la nostra, profundament dominada per lʼeconomia i la tecnologia, que sembla girar lʼesquena a la cultura i les humanitats.

 

Ricard San Vicente és el responsable de l’única traducció al castellà fins ara d’una obra d’Svetlana Aleksiévitx.
Ricard San Vicente és el responsable de l’única traducció al castellà fins ara d’una obra d’Svetlana Aleksiévitx.
Entrevistes
03/11/2015

Ricard San Vicente és professor de Literatura Russa a la Facultat de Filologia. Assagista i traductor, ha traduït lʼobra de Tolstoi, Zóixenko i Xalàmov —en la qual encara treballa—, i és el responsable de lʼúnica traducció al castellà fins ara dʼuna obra dʼSvetlana Aleksiévitx, periodista i escriptora bielorussa recentment guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2015.

Amb ell parlem dʼaquesta autora i dels trets més característics de la literatura russa actual, del desconeixement entre cultures i dʼuna societat, la nostra, profundament dominada per lʼeconomia i la tecnologia, que sembla girar lʼesquena a la cultura i les humanitats.

 

Quins són els trets principals de la narrativa dʼSvetlana Aleksiévitx?

A Rússia i, de fet, a les repúbliques de lʼantiga Unió Soviètica, està molt estesa la pràctica dʼuna literatura que alguns anomenen literatura documental, basada en la realitat, narrada a partir dʼun esdeveniment històric —com la Segona Guerra Mundial—, o dʼun esdeveniment personal —la mort de la mare o dʼun parent que suscita una reflexió a cavall entre la confessió, el periodisme i el text literari—, esdeveniments dolorosos capaços de generar reaccions de tot tipus. El que fa Aleksiévitx és recollir testimonis de persones, el ventall més extens possible dʼaproximacions, per edat, professió, relació amb el conflicte, tragèdia o esdeveniment. També sʼadona que realment la dona no està gens present en la literatura sobre la guerra i el conflicte, i escriu un llibre tot ell construït sobre testimonis: La guerra no té nom de dona, que dʼaquí a poc apareixerà en castellà.

 

Traduït per vostè?

No, jo dʼSvetlana Aleksiévitx només nʼhe traduït el primer dels seus llibres al castellà, Las voces de Chernóbil. Després vaig iniciar altres aventures també relacionades amb aquesta literatura documental, que els polonesos anomenen —crec que amb més propietat— literatura dels fets, i que els editors en diuen no-ficció.

 

Tornem a Aleksiévitx…

Un fet dolorós per a ella és, al final del règim soviètic, la guerra de lʼAfganistan. Aquest conflicte la porta a recollir testimonis de parents, de soldats caiguts. També als anys noranta, en ple procés de desmantellament de lʼURSS, quan augmenten considerablement els suïcidis, Svetlana Aleksiévitx fa una mena dʼescaneig del problema per mitjà de lʼexperiència de parents, supervivents, metges… Tots els temes que toca giren al voltant del que ella en diu lʼexperiment soviètic. La introducció a aquest llibre, Temps de segona mà: la fi de lʼhome roig, parla precisament del seu interès per lʼhomo sovieticus, per aquestes generacions que han estat absolutament diferents, protagonistes, víctimes i testimonis dʼaquest enorme experiment sociològic que ha estat la Unió Soviètica.

També utilitza la literatura dels fets a Las voces de Chernóbil, una catàstrofe ben coneguda arreu del món que aborda novament amb els testimonis de bombers, les dones dels bombers, supervivents, polítics, militars, liquidadors —que és com sʼanomenava els que es van encarregar de «netejar» la zona—, etc.

En definitiva, Svetlana Aleksiévitx tracta temes contemporanis relacionats amb el fenomen de la Unió Soviètica i persegueix, fonamentalment, crear al final un gran mosaic que li permeti entendre i fer entendre la civilització soviètica —tal com lʼanomena lʼescriptor rus Andrei Siniavski—, fins i tot com a fet realment diferencial en la història de la humanitat.

 

Què suposarà per a lʼautora, per al seu país i per als països de parla russa en general, haver rebut aquest guardó?

De moment, sembla que ha rebut la felicitació del ministre de Cultura de Rússia i, pel que he llegit, també del president de Bielorússia, que ha expressat el seu desig dʼincloure les obres de Svetlana Aleksiévitx al programa escolar. Han hagut de passar uns quants dies perquè reaccionés, potser influït per les eleccions…

 

El president ha expressat el seu desig dʼincloure les obres dʼuna autora crítica amb la seva figura i el seu govern?

Molt crítica! De fet, una de les tesis dʼAleksiévitx és que la cultura soviètica no ha desaparegut de la pràctica política actual, no només a Rússia i a Bielorússia, sinó en tot lʼespai de lʼantiga URSS. I, evidentment, la seva obra és molt crítica amb tot això, profundament crítica. Diu en les seves declaracions: «Jo sóc patriota de Rússia però no sóc patriota de la Rússia de Putin, de Xoigu (ministre de Defensa), de Lukaixenko (president de Bielorússia) i dʼaltres polítics». De fet, va en sintonia amb la nostra situació aquí, en què tu pots estimar una Espanya que no és exactament la dʼAznar.

 

Sembla que entre els països de lʼantiga URSS no es produeixi una delimitació gaire clara…

Ella diu que els homes que han passat per lʼexperiència soviètica, siguin del Kazakhstan, lʼUzbekistan o de Bielorússia, tenen molt més en comú que no pas el que els diferencia pel fet de pertànyer a les diferents repúbliques. El segell de lʼexperiència soviètica ha estat tan profund que els manté unificats. Les noves generacions potser seran diferents, però les actuals, les que han heretat aquella cultura… Lʼobra dʼAleksiévitx ens diu: «Sóc una dona soviètica i mʼinteressa arribar al cor, a lʼesperit, a lʼànima dʼaquest home soviètic que no ha desaparegut encara».

 

Per al gran públic parlar de literatura russa és parlar, per defecte, de les grans obres del XIX. En canvi, és poc coneguda la literatura soviètica, i encara menys la literatura postsoviètica, als diferents països de lʼantiga Unió.

De fet, aquesta diferència ells no lʼestableixen tampoc. No lʼestableix Fazil Iskander dʼAbkhàzia, que va optar al Nobel en lʼèpoca soviètica, ni Txinguiz Aitmàtov, nascut al Kirguizistan. I això té a veure amb el mateix experiment soviètic, que, en el seu inici, dota dʼescriptura molts pobles que només tenien un substrat cultural musulmà i, per tant, en la seva expressió més culta en àrab.

Els pobles del Caucas apareixen en la literatura en les seves pròpies llengües gràcies al fet que el règim soviètic els dota dʼuna escriptura. Però molts escriptors han entès que la llengua russa és el seu pont cap a lʼexterior, perquè ni el kirguís, ni el kazakh, ni lʼuzbek, ni el tadjik són llengües que es puguin obrir camí pel seu compte i fer el salt de les seves respectives cultures a la cultura anglesa, espanyola, alemanya, italiana o francesa.

 

I més enllà de la llengua en si…

Hi ha una cultura, un projecte —que Svetlana Aleksiévitx explica a Temps de segona mà: la fi de lʼhome roig—, dirigit cap a un futur de llibertat, de justícia i de riquesa. De fet, la ideologia comunista es construeix sobre la base de la necessitat dʼun cataclisme social que elimini la propietat privada, totes les institucions socials heretades del règim explotador anterior, per aconseguir alliberar lʼhome dʼaquests lligams i construir el comunisme en què realment serem lliures, en què deixarem de ser explotats. Aquesta idea viu en lʼhome soviètic i roman en una part de la població. I la desaparició del projecte, construït amb tant dʼesforç, amb tantes víctimes, amb tant patiment, amb tant dolor, la deixa sense perspectiva i la sotmet a allò a què nosaltres estem molt acostumats: a la grisor ordinària de la vida quotidiana. De sobte, es troben que els manca un objectiu elevat, èpic, heroic, com el dels seus pares que van lluitar durant la guerra, que van construir amb esforç les ciutats, les preses, els canals dʼun nou país —lʼURSS—, que ara ha desaparegut.

Lʼobra dʼAleksiévitx ha contribuït a dos fenòmens: una mena de deteriorament del valor de la paraula oficial i un retorn a posar un nom a cada cosa, i que comença per reconsiderar el propi món i reconstruir la realitat. Es produeix una gran eclosió de la literatura de viatges, dʼuna literatura desposseïda dʼelements ideològics que el poder va inocular a la literatura soviètica, lʼanomenat realisme socialista. I aquest desig de reconstruir el món i dotar-lo de veu dóna pas també a les memòries, les autobiografies, les cròniques. Hi ha escriptors que neixen de lʼexperiència de la guerra de Txetxènia, com va passar en el seu moment amb la Segona Guerra Mundial, però en aquest cas lʼaborden des dʼuna perspectiva més objectiva; miren dʼentendre per què, de sobte, els homes decideixen matar-se els uns als altres en nom dʼuna sèrie dʼidees que es podrien resoldre amb diàleg.

 

Aleshores, el realisme segueix viu en la literatura russa.

Absolutament present, fins i tot en lʼobra de Vladímir Sorokin, un escriptor molt reconegut que utilitza la literatura de ciència-ficció com una mena dʼextrapolació del règim putinià i estableix un pont entre una visió futura i molts elements de lʼèpoca dʼIvan el Terrible, amb un nou llenguatge farcit dʼelements xinesos, que és el col•lectiu que ell pensa que finalment dominarà el món. És una mena dʼucronia per parlar de la deriva cada cop més policial, més injusta, més autoritària, més centralista, del règim de Putin. Durant lʼèpoca soviètica, què és Grossman sinó un escriptor que a Vida i destí intenta pair la Segona Guerra Mundial? I, en el terreny de la poesia, què és el Rèquiem dʼAkhmàtova sinó una reflexió sobre la sort que pateixen els morts que lʼenvolten? O què planteja Fazil Iskander a Sandro de Txegem sinó els problemes que ens preocupen a tots i que van molt més enllà del petit món creat al voltant de la petita república dʼAbkhàzia?

Podríem parlar dʼaltres obres i escriptors, com El primer mestre dʼAimàtov, la història personal dʼun home de cultura soviètica que viatja al Kirguizistan, un país perdut en el passat més remot asiàtic, on topa amb un resposta seca: «Aquí no hi has de fer res; nosaltres tenim lʼAlcorà per educar els nostres fills», o El mestre i Margarida, de Bulgàkov, una ficció fantasmagòrica però molt vinculada també a la realitat soviètica dels anys vint i trenta.

 

Creu que el Nobel comportarà una recuperació de lʼobra de Svetlana Aleksiévitx a Occident i que potser, al seu torn, arrossegui la recuperació dʼaltres autors en

llengua russa?

No sabem quines són les claus de lʼèxit. Si els editors o els agents ho sabessin no estaríem com estem. Hi ha períodes dʼentusiasme, com va passar durant la Perestroika, en què la gent volia saber i llegia i es publicaven moltes coses. Però arriba la guerra de Txetxènia i amb ella el rostre més ferotge de Rússia, i lʼinterès baixa. Jo estic traduint lʼobra de Xalàmov i lʼeditora està molt contenta per la repercussió que té una obra tan dura sobre els camps de treball soviètics. En canvi, als anys vuitanta, de lʼArxipèlag Gulag de Soljenitsin, Plaza y Janés només en va publicar el primer volum. Amb tot, espero que sí, que el Nobel dʼAleksiévitx generarà lʼinterès dels editors, i espero que també el dels lectors.

 

Parlem del paper del traductor. És prou reconegut?

Quan arran del Nobel dʼAleksiévitx lʼedició electrònica dʼEl País publica a corre-cuita un fragment de Las voces de Chernóbil, oblida totalment esmentar-ne el traductor… I no només els mitjans se nʼobliden, ni els lectors… Aquí entrem de ple en un tema propi de la Universitat: lʼespecialitat de Filologia Eslava ha desaparegut. Els traductors actuals de literatura russa o polonesa són el fruit de la feina de vint anys de formació de gent que ha estudiat aquí, ha rebut beques i ha treballat en aquests països per poder traslladar, amb certa autoritat i coneixement, aquesta cultura escrita russa o polonesa al català o al castellà. Dʼaquí a vint anys no nʼhi haurà, de traductors, o seran russos, o xinesos, o coreans, que han après rus i català i que es dedicaran a traduir del rus al català i del català al rus. Però no serem nosaltres, perquè pràcticament hem deixat de formar nous eslavistes.

 

Perquè la funció del traductor va més enllà de traduir paraules…

Una de les funcions de la traducció és acostar les cultures. Els meus estudiants han de saber com a mínim què és un samovar, que quan els digui la paraula isbà visualitzin una casa de fusta amb sostre de palla dʼun camperol rus mitjanament miserable. Que siguin capaços de visualitzar la realitat que ens transmet Tolstoi, Txékhov, Dostoievski, i que si parlem com deia Siniavski de la civilització soviètica siguin capaços dʼentendre conceptes absolutament desconeguts en la nostra cultura. Lʼúnic que realment trasllada aquests conceptes i els fa comprensibles, amb notes o glossaris, lʼúnic que intenta entendre a través del teixit del text i fer-lo comprensible al lector, és el traductor.

Cal tenir en compte que el rus, o el soviètic, com molts pobles aïllats, participen de la idea que tothom coneix la seva realitat, que abasta des dʼaspectes meteorològics fins a aspectes polítics, passant per lʼargot penitenciari, molt particulars. És el traductor el que ha de treballar amb lʼautor o amb especialistes russos per completar una feina, els fonaments de la qual, la terra sobre la qual sʼestructura, són uns estudis dʼun mínim de quatre o cinc anys que actualment han desaparegut a la nostra Facultat i a pràcticament totes les Filologies dʼEspanya.

No treballem només per tenir la nostra hamburguesa amb patates sobre la taula. Sʼha de produir una situació de desconcert en la vida més profunda… En els moments de desconcert descobrim que potser trenta anys abans havíem dʼhaver millorat els nostres estudis dʼHistòria, de Filosofia, de Filologia…