Lʼedició facsímil de ʻLʼedat de la pedraʼ, de Pere Bosch Gimpera, commemora el centenari dels estudis dʼarqueologia prehistòrica a Catalunya

A lʼacte, hi han assistit el rector en funcions, Jordi Alberch; la vicerectora de Relacions Institucionals i Cultura, Lourdes Cirlot, i els catedràtics de Prehistòria Narcís Soler Masferrer (Universitat de Girona), Francesc Gracia Alonso i Josep M. Fullola Pericot (Universitat de Barcelona).

Lʼedat de la pedra es va publicar lʼany 1916 a la col·lecció Minerva, una iniciativa del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona per posar a lʼabast del públic coneixements generals sobre diferents temes explicats per especialistes. Aquelles quaranta pàgines van ser un intent dʼintroduir els plantejaments moderns en lʼanàlisi de la prehistòria a Catalunya, en un moment en què, a la Universitat de Barcelona, el catedràtic dʼHistòria Universal Martiniano Martínez Ramírez encara criticava les tesis darwinistes sobre lʼorigen de lʼhome. El text de Bosch Gimpera es basava en els conceptes de lʼescola escandinava dʼarqueologia, constituïda a principi del segle XIX, quan, arran de la reorganització dels nous estats nació sorgits dels pactes del Congrés de Viena, els països europeus van cercar la seva legitimitat i la formació política i ideològica de les poblacions en una nova explicació i interpretació de les històries nacionals. En aquest corrent teòric, Bosch va donar importància als treballs de Christian Thomsen, Jens Worsaae i Oscar Montelius sobre la sistematització de les edats dels metalls al centre dʼEuropa i al nord dʼItàlia. També valorava els estudis de John Lubbock al Regne Unit i dʼÉdouard Lartet, Marcel de Serres i Jacques Boucher de Perthes a França.

Bosch va mostrar també en aquest manual el tractament que va fer al llarg de la seva vida professional de la protohistòria, tot unint els resultats de lʼarqueologia amb les dades aportades per les fonts escrites de lʼèpoca clàssica, una iniciativa que cal emmarcar dins de lʼinterès creixent pel classicisme que es desenvolupava a Catalunya a principi del segle XX per motius científics, però sobretot ideològics, lligats al noucentisme. Aquest doble impuls cientificoideològic va fer que cristal·litzessin empreses essencials per a lʼarqueologia catalana, com les excavacions dʼEmpúries, iniciades lʼany 1908 per desig explícit de Prat de la Riba.

Lʼedat de la pedra va ser la segona obra important de lʼautor, més enllà de petits articles publicats a la pàgina artística de La Veu de Catalunya. La primera va ser la seva tesi doctoral en Història, defensada el 1913, El problema de la cerámica ibérica, que li va servir per ser acceptat en els cercles acadèmics europeus. A partir dʼaquell moment, lʼobra escrita de Bosch Gimpera no va parar de créixer, fins a assolir la màxima expressió amb Etnología de la Península Ibérica (1932), on va presentar una síntesi exhaustiva de la prehistòria peninsular. La influència de Bosch en el camp acadèmic i científic va anar creixent, no tan sols a Espanya, sinó també a Europa, i aquest paper capdavanter no va decaure amb lʼexili. Tant des de la docència a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic com des de la UNESCO, a París, va continuar influint en el desenvolupament dels estudis sobre la prehistòria a escala mundial fins a la seva mort, lʼany 1974.

LʼEscola Catalana dʼArqueologia va sorgir dʼun grup dʼinvestigadors dedicat a la recerca i a la docència encapçalat per Bosch Gimpera i integrat per Lluís Pericot, Alberto del Castillo, Salvador Roca i Lletjós, els germans Josep de Calassanç i Elies Serra Ràfols, i Francesc Esteve Gálvez. Sʼhi van afegir estudiants universitaris com Josep M. Batista i Roca, decantat cap a lʼantropologia i lʼetnografia, i anys després, Joan Maluquer de Motes, Mercè Montañola Garriga i Salvador Espriu. També, dins del Servei dʼInvestigacions Arqueològiques (Secció Històrico-Arqueològica, Institut dʼEstudis Catalans), creat el 1915, Josep Colominas, Agustí Duran i Sanpere i, amb els anys, Adela Ramon i Lligué. Tots ells van formar un grup molt dinàmic que va definir en gran mesura lʼarqueologia prehistòrica —i fins i tot clàssica— a Espanya fins a la fi de la Guerra Civil.

Pere Bosch Gimpera (Barcelona, 1891 - Mèxic, 1974) va ser professor dels Estudis Universitaris Catalans i catedràtic dʼHistòria Antiga i Medieval de la Universitat de Barcelona. Format a Alemanya, va ser lʼintroductor dels estudis científics sobre la prehistòria al nostre país i el creador de lʼEscola Catalana dʼArqueologia, el nucli de recerca dʼarqueologia prehistòrica més important dʼEspanya abans de la Guerra Civil, a més dʼun punt de referència fonamental en el sorgiment i la sistematització de la prehistòria a Europa. Bosch va ser rector de la Universitat de Barcelona durant la República i la Guerra Civil, i conseller de Justícia durant la presidència de Lluís Companys, per la qual cosa es va haver dʼexiliar, primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Oxford, on va intentar establir-se debades a causa de la pressió dels agents franquistes. Un cop instal·lat definitivament a Mèxic, el 1942 es va incorporar a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic com a docent, tasca que va deixar temporalment el 1948 en ser nomenat director de la Divisió de Ciències Humanes i Socials de la UNESCO, a París, circumstància que li va permetre retornar al primer pla de la recerca internacional. A partir dʼaleshores, el Govern franquista es va veure obligat a congraciar-sʼhi, però ell no va tornar mai més a Catalunya. Va escriure, entre altres obres, Prehistòria catalana (1919) i El problema indoeuropeo (1960).

En relació amb la figura de Pere Bosch Gimpera, Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat també els llibres Pensar la Universitat. Escrits de Pere Bosch Gimpera (2015), de Francisco Gracia Alonso, i 58 anys i 7 dies. Correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) (2003), de Josep M. Fullola Pericot, Francisco Gracia Alonso i Francesc Vilanova.