Gino Casassa, glaciòleg i expert en canvi climàtic: «Si no sʼactua, la temperatura del planeta podria augmentar fins a 4 ºC dʼaquí a final de segle»

El canvi climàtic és un fenomen global. Per a molts científics, implica una revolució de consciències a escala planetària.

Sens dubte, suposa un canvi de paradigma, i això mʼimpressiona. Quan vaig començar a estudiar geologia, ni jo mateix estava convençut que estiguéssim davant dʼun canvi climàtic que causàvem nosaltres mateixos, sobretot per lʼemissió de gasos dʼefecte hivernacle. Primer de tot, la comunitat científica es va haver de convèncer dʼaquest fet, i això ja va passar fa un parell de dècades. Amb aquest missatge clar, vam sortir a «evangelitzar» el món, però això sí, amb algunes veus menors, les dels escèptics, que procedeixen bàsicament de la comunitat geològica i ajuden a plantejar preguntes complexes de respondre. El canvi climàtic va néixer com una hipòtesi, ara ja és una teoria demostrable. I per fi, la ciència ha pogut arribar al nivell dels responsables que prenen decisions. Això es va plasmar com no havia passat mai abans amb la signatura del protocol en la Conferència sobre el Canvi Climàtic de París (COP21) el 2015, que va estar a punt de caure moltes vegades —va ser fins i tot divertit— per una sola paraula en discussió (should per shall). Al final, els francesos van resoldre el conflicte dʼuna manera molt hàbil. El gran dubte és saber fins a quin punt aquest acord és vinculant. Els països de la Unió Europea ja estan actuant, però als països en desenvolupament —per exemple, Xile— ens costa molt més, ja que hi ha altres prioritats considerades més urgents que el medi ambient. I què es pot fer davant dʼaixò?

Els sectors polític, empresarial i social també han de respondre davant el desafiament del canvi climàtic. Quin dʼells és el públic més difícil?

Al meu entendre, els tres sectors. Bona part de la societat no es preocupa pel medi ambient, i als nostres països encara es veu gent que llença escombraries on no ho ha de fer, etc. Els països desenvolupats ens porten dècades dʼavantatge en això. Com es pot millorar aquesta situació? Només hi ha una resposta: amb educació. En el comportament individual, no crec que hi hagi canvis dràstics si no hi ha un canvi generacional i, per descomptat, amb molta educació. El sector públic, amb un paper fonamental, ha de generar un marc normatiu adequat per protegir el medi natural, tenir el suport dels parlaments, etc. Tot això, lentament, ja està passant a Xile.
Quant a lʼempresari, sempre seʼl veu com el dolent de la pel·lícula, el que aplica la tecnologia de més baix cost per obtenir més beneficis, sense gaire protecció mediambiental... Això és menys veritat cada dia, i als Encuentros Barcelona 2016 en vam veure un exemple magnífic: lʼempresari Miquel Torres, al capdavant dʼuna empresa vinícola que utilitza tecnologies innovadores i més sostenibles respecte a lʼentorn. Tot un exemple empresarial a tenir en compte.

Els països més pobres són els més perjudicats per lʼescalfament global. En termes dʼequitat social, això és un altre reflex pervers del món que ens envolta?

És així, i és lamentable. Aquest missatge sʼha fet arribar al món industrialitzat, i es va entendre bé en la COP21. Per això es va generar un fons de milers de milions de dòlars dʼajuda als països en vies de desenvolupament, per potenciar tecnologies netes, mesures dʼadaptació, etc. Però aquestes mesures encara són insuficients. Què se li pot dir a un país com Bangla Desh, amb milions dʼhabitants i costes amenaçades per lʼaugment del nivell del mar? I al continent africà, on les guerres futures seran per lʼaigua?

Xile concentra prop del 75 % de les glaceres del continent sud-americà, unes immenses extensions de gel amenaçades per lʼescalfament global, segons va denunciar fa molt temps. En la ciència, es paga algun peatge per ser pioner?

Els científics tenim el deure de donar a conèixer els resultats de la nostra recerca dʼuna manera totalment transparent i honesta, tal com són els fets. Des dʼaquest punt de vista, cal ser valent amb els resultats. Però ens hem format en un ambient científic i, en el fons, això és molt còmode. Hem de ser absolutament honestos amb els nostres propis projectes, amb les consultories que fem per al govern, empreses, organitzacions privades, etc. És una situació curiosa, perquè si treballem per a una empresa minera —que en lʼimaginari col·lectiu destrueix el medi ambient—, ens convertim en la personificació del diable. Si ho fem en una consultoria ambiental, se sospita que estem tergiversant dades... En ciència, això ja no es fa, i els pocs que ho han fet han estat descoberts, perquè la ciència és replicable. Som científics, estem treballant, ajudem a generar una legislació basada en les dades científiques, i això també afecta les empreses relacionades amb el medi ambient. Cal posar el bon ús de la ciència al servei de tothom, i aquest és un altre gran paradigma de la nostra feina.

En matèria de legislació mediambiental, Xile podria ser un referent per a altres països amb problemàtiques similars?

Sens dubte, Xile ha de tenir un paper proactiu en aquesta matèria, no es pot quedar enrere. Però Xile produeix menys del 0,4 % dʼemissions de carboni a escala mundial. Llavors, la pregunta general seria: per què sʼhan de canviar les coses? La solució no va per aquí. Estem en un sol planeta, un sol medi ambient, som més de 7.000 milions dʼhabitants, i cada un de nosaltres pot aportar el seu granet de sorra. Xile ja ho està fent, per això la presidenta Michelle Bachelet va signar lʼAcord de París a la seu de les Nacions Unides a Nova York. Em preocupa que lʼacord no sigui completament vinculant —no sabem fins a quin punt ho és— i esperem complir-lo de la millor manera possible, i fins i tot anar més enllà. En nosaltres hi ha la capacitat de poder aconseguir-ho.

En un altre nivell dʼactuació, per exemple, si ens referim a lʼimpacte del turisme en el medi ambient, encara que sʼimposin mil regles, cadascuna dʼaquestes persones és capaç de perjudicar lʼentorn. Com es pot evitar? Només hi ha una resposta: amb lʼeducació.

Des de la perspectiva pràctica del suport a la recerca, què va significar el Premi Nobel de la Pau concedit per lʼAcadèmia Sueca el 2007?

El Nobel de la Pau compartit el 2007 entre lʼIPCC i lʼexvicepresident Al Gore va marcar un abans i un després, i això es va plasmar amb la signatura de lʼAcord de París. Quan em van avisar del premi, estava de campanya aèria a Punta Arenas, i baixava dʼun avió... Hi participàvem quatre investigadors xilens, dins dʼun equip de 2.500 científics de tot el món que havien treballat en el quart informe dʼavaluació de lʼIPCC i en els informes previs. Ens va trucar la presidenta de la República, vam ser rebuts al Palau de la Moneda, la seu de la presidència del Govern de Xile... És un autèntic honor haver participat en tot allò.

El pensament escèptic, però, ha arribat a les màximes esferes del poder polític internacional. És una amenaça preocupant?

No, lʼescepticisme davant el canvi climàtic és una aportació. La ciència és replicable i moltes vegades els escèptics plantegen desafiaments difícils de respondre. Però cal fer-ho. Per exemple, pensem en el debat sobre el paper del sol en el canvi climàtic: aquest argument ja està contestat, se sap que el paper de la radiació solar en el clima ha estat molt petit i que el principal motor de lʼescalfament és lʼefecte hivernacle. Lʼefecte dels volcans, per exemple, es restringeix en els últims segles al refredament del clima a la Terra en períodes que no excedeixen un parell dʼanys. On és ara el debat? En el fet de saber què passarà amb el sol en el futur. Uns científics russos postulen en un estudi que el sol sʼapagarà i que això causarà glaciacions locals. No nʼhi ha evidències científiques, la hipòtesi no està acceptada, però una part de la comunitat lʼestà estudiant, i si és veritat, se sabrà. «La veritat us farà lliures»: això funciona també en la ciència. Però hi ha arguments molt robustos sobre la manera en què sʼestà perjudicant el clima. Si no sʼactua, la temperatura del planeta pot augmentar fins a 4 ºC dʼaquí a final de segle. I això seria absolutament desastrós.

Lʼoctubre del 2016, més de 170 països van signar a Ruanda un acord per lluitar contra el canvi climàtic. Sʼestà treballant en la direcció adequada?

Aquest acord em sembla magnífic. El Protocol de Mont-real va ser un gran exemple de com els països es posen dʼacord per reduir i eliminar els clorofluorocarbonis (CFC), que estaven destruint lʼozó i afectaven especialment lʼAntàrtida i les regions del sud. Després de la signatura dʼaquest acord, la comunitat científica va disposar de noves dades satel·litals sobre els gasos relacionats amb lʼefecte hivernacle. Per això lʼacord de Ruanda sʼha ampliat als hidrofluorocarbonis (HFC): una gran notícia, perquè amb els HFC està en joc mig grau Celsius. Aquest nou acord reflecteix que els científics han arribat a les esferes de la presa de decisions i que els països consideren el canvi climàtic com un tema tan seriós com ho són la política, la salut i lʼeducació. La ciència ens permet conèixer millor aquest planeta finit amb recursos limitats que cal cuidar. I si no ho fem, ens en anem a la deriva.

Exploradors, aventurers i científics han sentit lʼatracció de les regions polars. En el món del gel sʼhan escrit alguns dels millors capítols de lʼexploració geogràfica.

Amundsen, el primer a solcar el pas del Nord-oest, és un dels meus herois. Però la figura de Shackleton és excepcional. Aquest any sʼha celebrat a Punta Arenas el centenari del rescat de la tripulació de lʼEndurance, el vaixell capitanejat per Sir Ernest Shackleton que es va quedar atrapat pel gel antàrtic el 1915. És una gesta memorable: Shackleton no va perdre ni un dels seus homes. Curiosament, per a nosaltres el gran heroi oblidat en la història de lʼEndurance és lʼescampavies Yelcho —dirigit pel comandant Pardo—, lʼembarcació xilena que va rescatar la tripulació de Shackleton a lʼilla Elefant. Shackleton va renunciar al seu somni de creuar a peu lʼAntàrtida, i qui ho va aconseguir va ser Sir Edmund Hillary el 1958, però amb tractors motoritzats. Va ser durant lʼAny Geofísic Internacional (AGI), un període extraordinari per al coneixement del planeta, amb les primeres mesures precises de lʼaugment de diòxid de carboni atmosfèric a la Terra (la famosa corba de Keeling).


Protegir el medi ambient, explotar recursos de manera sostenible, tenir cura del planeta... On és el límit en la conservació del medi natural?

Hi ha un corrent que ens ha convertit en proteccionistes del medi ambient. Ens diuen que no hem de tocar els boscos, els aiguamolls, etc. Sóc un enamorat del medi ambient, mʼencantaria veure les costes i les muntanyes sense rastre de presència humana. Però mentre visquem en aquest planeta, és impossible. Hem dʼinteractuar amb el medi, i cada vegada som més. La clau és fer-ne un ús harmoniós i sostenible pel que fa al desenvolupament humà. En el llibre del Gènesi es parla de «governar» la Terra. Hem dʼaprendre a conjugar bé aquest verb, és a dir, tenir cura del medi ambient sense perdre de vista el més important en aquesta vida: lʼésser humà. Aquest és el gran desafiament.