Hilari Raguer: «La Universitat ha dʼestar en osmosi cultural amb el poble»

Com a historiador, va llegir la tesi doctoral a la Universitat de Barcelona sobre Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

Jo havia anat a estudiar Ciències Polítiques a París. Volia fer el doctorat a la Sorbona i havia començat a plantejar-me com a tema de tesi una doctrina i una pràctica que aleshores estava de moda i dʼactualitat a França: la política de desenvolupament regional (politique dʼaménagement régionale), que feia una mica de marxa enrere respecte al centralisme jacobí. Però em vaig trobar, en primer lloc, que no anava gaire enllà en la descentralització. Tal com deia un comentarista del diari catòlic La Croix dʼaquells anys, «a França, som tan centralistes que fins i tot en la política de descentralització comencem per muntar a París lʼoficina central dʼaquests afers». En segon lloc, també vaig trobar que allò era una matèria enciclopèdica, que em desbordava completament, interdisciplinària.

Dʼaltra banda, el contacte que vaig tenir amb algunes persones i amb algunes fonts documentals sobre la Guerra Civil i lʼEsglésia em van fer veure que tant els historiadors blancs com els rojos deformaven, per raons oposades, la visió del que havia representat lʼEsglésia en la Guerra Civil. I que aquest era un tema molt important i urgent. Per això, jo que venia del camp jurídic, em vaig posar a fer dʼhistoriador. Això era lʼany seixanta. I no he parat de treballar en aquest tema.

Quin futur desitjaria per a UDC?

En el pròleg del llibre de la meva tesi, vaig dir que sentia simpatia històrica per Unió Democràtica. No pertanyo a cap partit, però admiro el que va ser UDC durant la República i durant la Guerra: un grup petit, però jo diria que profètic i amb una visió molt nova. Per exemple, un punt important: als anys trenta estaven de moda a Europa els feixismes i el comunisme, que coincidien en el culte a la personalitat: el führer, el duce, el caudillo, el padrecito Stalin... Doncs aquell grupet dʼUnió Democràtica reacciona contra això i sʼorganitza en una estructura col·legial. Primer, no tenia ni president, i del comitè de govern no en podien formar part els que tinguessin càrrecs dʼelecció (alcaldes, diputats, regidors...). I no podien ser reelegits. Després, tot això va canviar i va agafar unes actituds més personalistes i centrades en el president del partit.

Tinc una simpatia històrica pel que va fer Unió Democràtica del trenta-u al trenta-nou. Sobre com segueix després del trenta-nou, diré que no sóc de cap partit i que en política actual no mʼhi fico (repetides vegades mʼhan buscat per fer conferències en actes dʼUDC i només hi he tractat temes històrics). Lʼúnic que desitjaria és que aquest partit no desaparegui, té una importància històrica; i que sigui fidel als seus orígens.

Recentment, ha publicat el llibre Ser independentista no és cap pecat. Com ha vist la darrera manifestació de lʼOnze de Setembre?

Diuen que no hi havia tanta gent. Però jo crec que hi ha raons comprensibles. Parlo amb moltes persones, persones que han anat a totes les manifestacions, també a aquesta última; dʼaltres que potser a aquesta última no hi han anat. No he trobat ningú que, sent independentista a les Diades anteriors, ara hagi deixat de ser-ho. No hi ha marxa enrere. Parlen a vegades de meitat i meitat de la població... No, no: són dues meitats molt diferents. Hi ha una meitat sòlidament dʼindependentistes i una altra meitat que no és sòlidament espanyolista o unionista, sinó que és molt diversa. Per tant, la proporció és incomparable entre uns i altres. I això no té marxa enrere perquè des de Madrid no paren de prendre decisions i de fer actes que mantenen el caliu.

En el seu llibre Gaudeamus igitur. Notes per a una història del Grup Torras i Bages, reprodueix aquesta frase de lʼabat Escarré: «Primer aneu a la plaça de Catalunya i proclameu la independència, i si no us agafen, lʼEsglésia ja us reconeixerà». Quina vigència té avui aquesta frase?

Molts es pregunten: «I lʼEsglésia, què fa? La del Vaticà, la catalana, la Conferència Episcopal Espanyola». La política del Vaticà és realista: fets consumats. No hem dʼesperar, ni podem demanar, que el Vaticà ens proclami la independència. Ara, un cop siguem independents, ens reconeixerà, sense cap dubte. Un exemple característic: quan es proclama la República, el 14 dʼabril del 1931, pocs dies després Pius XI convoca una reunió dels cardenals de la Comissió de la Congregació dʼAfers Extraordinaris, que vol dir de relacions amb els estats. Què sʼha de fer davant dʼaquella República? Tots els cardenals, entre ells el secretari dʼEstat, cardenal Pacelli, futur Pius XII, són del parer que la proclamació és il·legítima perquè dʼunes eleccions municipals no en podia sortir un canvi de règim (ara no mʼallargo en les consideracions, però això no és exacte perquè eren unes eleccions municipals en què tothom sabia que es tractava de república o monarquia). Tots els cardenals diuen que el nou règim és il·legítim, però sʼha de reconèixer de facto per mantenir-hi unes relacions i, pels mitjans legítims, defensar els drets de lʼEsglésia. No és legítim, però ens entendrem.

Veu paral·lelismes entre la institució universitària i lʼEsglésia, dues institucions centenàries?

Hi veig un paral·lelisme en el sentit que les dues institucions han de ser fidels al país. És a dir, lʼEsglésia sʼha dʼinculturar a cada país, això és doctrina tradicional però remarcada pel Concili Vaticà II. No ha de fer colonialisme; més aviat lʼEsglésia es penedeix dʼhaver imposat mentalitat europea romana a països del Tercer Món. Es diu una frase atribuïda a Torras i Bages, que no es troba a les seves obres però reflecteix el seu pensament: «Catalunya serà cristiana o no serà». Això seria discutible, però a Catalunya lʼEsglésia serà catalana o no serà. No pot ser un instrument de colonització o de desnacionalització.

I la universitat igual. La universitat ha dʼestar, per dir-ho així, en osmosi cultural amb el poble. Elevar la cultura popular a nivell acadèmic i impartir un ensenyament que identifiqui aquest poble i estigui al seu servei. Lʼany cinquanta vam celebrar el 500 aniversari de la Universitat, i Pere Figuera, que era un gran activista —sempre sʼinventava accions—, em va dir que redactés alguna cosa en aquest sentit. Aquella universitat volia descatalanitzar els universitaris catalans.

Com recorda la seva època dʼestudiant universitari?

Era una universitat polititzada, militaritzada, amb el SEU, el sindicat falangista. Sobretot hi recordo amics, condeixebles. I també professors, que eren desiguals, però dʼalguns en tinc molt bon record per lʼensenyament que van donar. Recordo especialment el professor García de Valdeavellano, dʼHistòria del Dret; Lluc Beltran, dʼEconomia i Hisenda Pública, que em tenia especial afecte i volia que fos el que aleshores en dèiem ayudante de clases prácticas. Lʼensenyament era, sobretot, memorístic. Vaig entrar a la universitat sense saber ni la ciència del dret ni les professions jurídiques; però hi vaig aprendre un sentit del dret que he mirat de mantenir sempre. Tot i que en aquell temps —una mica també com ara—, no es respectava la justícia i la pràctica del dret. No hi havia justícia per la imposició de la dictadura.

Com veu la universitat actual?

Veig la universitat actual oberta al país. Per mi, és una satisfacció veure que la Universitat de Barcelona, a més dʼun estol dʼuniversitats catalanes, té un prestigi internacional: està a la llista de les millors del món i és la primera de lʼEstat espanyol. Això és una satisfacció per als que vam sortir dʼaquí encara que fos en aquella universitat tan sui generis com la que em vaig trobar jo. Hi ha canvis arquitectònics, de personal... Una gran diferència que ja vaig notar als anys setanta (respecte als cinquanta) és que els professors no estan tan lluny dels deixebles. Hi ha una relació molt més cordial i humana. Era impensable per nosaltres tutejar un professor. Recordo lʼanècdota del professor Fenech: un cop es va presentar un alumne sense americana (amb una jaqueta sense solapes i amb corbata) i el va engegar a setembre. El noi va dir que ja es canviaria, i ell li responia: «Si vostè es presenta així, a mi em toca venir en pijama».