Paula Ortiz: «Quan no tens recursos, supleixes els diners amb temps. Sovint tinc la sensació que fem autèntica orfebreria»

Paula Ortiz Álvarez és directora i guionista de cinema i, a més, exerceix de professora en el grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Barcelona.
Paula Ortiz Álvarez és directora i guionista de cinema i, a més, exerceix de professora en el grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Barcelona.
Entrevistes
(07/03/2016)

Paula Ortiz Álvarez és directora i guionista de cinema i, a més, exerceix de professora en el grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Barcelona. Nascuda a Saragossa fa 37 anys, Paula Ortiz volia explicar històries, i va decidir que la millor manera de començar era estudiant com sʼhavien explicat les grans històries de la literatura espanyola. Es va llicenciar en Filologia Hispànica (Universitat de Saragossa) i després va fer un màster dʼEscriptura per a Cinema i Televisió (UAB). Posteriorment, es va formar en direcció de cinema en el Departament de Film i Televisió de lʼEscola dʼArt Tisch de la Universitat de Nova York (NYU), i va completar els estudis de guionista en el principal centre de formació cinematogràfica de Califòrnia. A més, va obtenir la beca FPU del Ministeri dʼEducació, gràcies a la qual va treballar com a investigadora i professora a la Universitat de Saragossa, on va fer la tesi doctoral sobre lʼescriptura de guions de cinema al segle XXI.


Amb el seu primer llargmetratge, De tu ventana a la mía, va ser nominada el 2011 als Premis Goya en la categoria de millor director novell, i va guanyar el Premi Pilar Miró 2011 en la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, entre dʼaltres. Amb el seu segon treball, La novia, li han plogut els premis: després dʼendur-se sis estatuetes dels Premis Feroz (que entrega la crítica cinematogràfica espanyola), Ortiz ha estat escollida directora del segle XXI per lʼorganització de la Setmana del Cinema a Medina del Campo. A més, va ser una de les triomfadores dels Premis Paramount Channel (millor pel·lícula, millor direcció, millor escena i millor actriu), i ha estat distingida amb quatre medalles del Cercle dʼEscriptors Cinematogràfics. Va estar nominada en els Premis Gaudí a millor pel·lícula en llengua no catalana, entre dʼaltres, i va arribar als Goya com a favorita amb dotze nominacions, que es van materialitzar, finalment, en dos premis: a la millor actriu de repartiment, per a Luisa Gavasa, i al director de fotografia, Miguel Ángel Amoedo.
 

Paula Ortiz Álvarez és directora i guionista de cinema i, a més, exerceix de professora en el grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Barcelona.
Paula Ortiz Álvarez és directora i guionista de cinema i, a més, exerceix de professora en el grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Barcelona.
Entrevistes
07/03/2016

Paula Ortiz Álvarez és directora i guionista de cinema i, a més, exerceix de professora en el grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Barcelona. Nascuda a Saragossa fa 37 anys, Paula Ortiz volia explicar històries, i va decidir que la millor manera de començar era estudiant com sʼhavien explicat les grans històries de la literatura espanyola. Es va llicenciar en Filologia Hispànica (Universitat de Saragossa) i després va fer un màster dʼEscriptura per a Cinema i Televisió (UAB). Posteriorment, es va formar en direcció de cinema en el Departament de Film i Televisió de lʼEscola dʼArt Tisch de la Universitat de Nova York (NYU), i va completar els estudis de guionista en el principal centre de formació cinematogràfica de Califòrnia. A més, va obtenir la beca FPU del Ministeri dʼEducació, gràcies a la qual va treballar com a investigadora i professora a la Universitat de Saragossa, on va fer la tesi doctoral sobre lʼescriptura de guions de cinema al segle XXI.


Amb el seu primer llargmetratge, De tu ventana a la mía, va ser nominada el 2011 als Premis Goya en la categoria de millor director novell, i va guanyar el Premi Pilar Miró 2011 en la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, entre dʼaltres. Amb el seu segon treball, La novia, li han plogut els premis: després dʼendur-se sis estatuetes dels Premis Feroz (que entrega la crítica cinematogràfica espanyola), Ortiz ha estat escollida directora del segle XXI per lʼorganització de la Setmana del Cinema a Medina del Campo. A més, va ser una de les triomfadores dels Premis Paramount Channel (millor pel·lícula, millor direcció, millor escena i millor actriu), i ha estat distingida amb quatre medalles del Cercle dʼEscriptors Cinematogràfics. Va estar nominada en els Premis Gaudí a millor pel·lícula en llengua no catalana, entre dʼaltres, i va arribar als Goya com a favorita amb dotze nominacions, que es van materialitzar, finalment, en dos premis: a la millor actriu de repartiment, per a Luisa Gavasa, i al director de fotografia, Miguel Ángel Amoedo.
 

Comencem pel començament. com arriba al món del cinema algú que el que volia era explicar històries?


Dʼuna banda, aquesta era la vocació. A mi mʼinteressava aquest món de la narració. I, dʼaltra banda, també hi ha una qüestió logística; perquè jo vivia a Saragossa i allà no hi havia estudis de cinema. Vaig estar dubtant entre Filologia Hispànica, Filologia Anglesa, Història de lʼArt, etc. És a dir, a mi mʼinteressava saber com sʼhavia reflectit el món anteriorment.


No sé si tothom té clara la vocació des de molt jove; però és una cosa que, en realitat, et va empenyent. No prens decisions tan conscients. Potser, si hagués sabut escriure millor, mʼhauria dedicat a escriure novel·les. No ho sé. Crec que tot hi influeix, les circumstàncies, el context...


La meva relació amb el cinema sempre ha estat molt passional i, durant la carrera, vaig començar a fer curts, provant molt intuïtivament, o a través de tallers. De sobte, fas un curt, el projectes en una sala i veus que mou gent. Això tʼestimula molt per replantejar-te què has fet bé, què has fet malament, com fer-ne un de millor. I aquest procés et va omplint i tʼanima a fer-ne un altre.
 

Mirant el seu currículum, sembla que tot ha anat bastant rodat i, malgrat la seva joventut, sʼha fet un lloc destacat en el cinema espanyol. Ha resultat fàcil arribar fins aquí?


I ara! No ha estat fàcil; i tampoc ha estat ràpid. Tinc companys que han anat a molta més velocitat que jo perquè han focalitzat la seva carrera en el vessant professional. Jo mʼhe centrat més en el terreny teòric, lʼacadèmic i la docència. Això fa que vagi molt lenta. Companys que van començar igual que jo han fet moltes més pel·lícules, moltes més sèries, i han rodat molt més.


Vaig molt a poc a poc, però no mʼimporta. El pare sempre diu que «lʼaparent lentitud, de vegades, et fa arribar abans als llocs». També és una decisió de cadascú, de com vols fer els teus projectes i quins projectes vols fer. Vaig passar cinc o sis anys de la meva vida dedicats gairebé en exclusiva a la tesi. És una cosa que en el currículum ocupa una sola línia. En el meu cas, és cert que vaig tenir una beca. Però aquesta beca —que segons com pot semblar que te lʼhan regalat— va ser fruit de moltes renúncies personals. Si expliqués el que va ser per a mi aconseguir aquella beca!

 

Tinc la sensació que es pren la seva professió com un ofici absolutament artesanal.


Sí. És cert. Perquè quan no tens gaires recursos, ni pots disposar de produccions que tindrien altres persones o altres projectes, supleixes els diners amb temps. Sovint tinc la sensació que nosaltres fem autèntica orfebreria. Es nota, per exemple, en els nostres etalonatges (ajustos de color per a cada presa muntada). He vist com els fan en altres pel·lícules i com els fem nosaltres. El treball del color de cada plànol, de la direcció artística, del vestuari… En aquest sentit sí que crec que tot lʼequip entra en una filosofia dʼartesania, de dedicar-hi molt afecte i temps perquè les coses tinguin aquest valor i després, a la pantalla, lʼespectador ho visqui i ho percebi.
 

Es nota que cuida fins al més mínim detall. A La novia, per exemple, el so està absolutament present: se senten ocells, el vent, el cavalcar dels cavalls, hi ha cants a cappella...


Sí, el so és una de les coses més artesanals que hi ha a La novia, i no tothom se nʼadona.
 

I quan planteja el guió, elements com el so, la fotografia o el color que tindrà la pel·lícula estan definits des del principi?


Sí. Absolutament. Perquè en el guió has de descriure lʼexperiència que provocaràs en lʼespectador. I si ho has de dirigir tu, ho has de definir amb el màxim detall possible; perquè els que han de materialitzar aquesta experiència puguin fer-ho amb tota la informació. Això està des del principi, perquè és la filosofia de la pel·lícula. I no només ha dʼestar definit des del principi en el guió; sinó que també es concreta en el llibre dʼestil, que es fa amb el dissenyador artístic, paral·lelament al guió. En aquest llibre està tot pautat: la paleta de colors, les textures dels materials, els mapes dels espais on ens mourem, lʼespai mental que recorrerà lʼespectador, com serà el vestuari, quines seran les referències culturals que lʼespectador ha de percebre. Tot.


Dedueixo que no creu en la improvisació.


No. En absolut. Com més definit estigui tot, millor. Cal treballar molt a priori, per després poder rodar en el poc temps que tenim de rodatge. També és per necessitat. Crec que molts directors de la nova generació treballem així, perquè no hi ha cap altra manera de fer-ho. Rodem en molt poc temps perquè no tenim diners. I no crec, en absolut, en el cinema improvisat. No sé qui va dir que Buñuel sí que improvisava, però no mʼho crec: què dius?, és impossible. Buñuel ho tenia absolutament tot reflexionat. Sí que crec, per exemple, en el cas puntual que et vingui una solució que no havies plantejat abans i que, de sobte, és millor del que havies pensat. Però, en el global, no tenim marge dʼerror. Si no tens diners, has de fer-ho bé; perquè si no surt a la primera, no es pot tornar a fer. Això tʼobliga a treballar amb molta previsió. I es passa francament malament. En el rodatge pateixes molt, perquè la pressió és molt forta.

 

He llegit en alguna banda que una de les pel·lícules que més lʼhan marcat és La història interminable. A La novia hi ha certes reminiscències de La història interminable i dʼaquest estat entre el món real i lʼirreal, oi?


Sí, em va marcar molt. Però… de debò hi veus alguna influència a La novia? Que fort! (riu). No ho havia pensat! De debò?

 

Sí, per exemple, el galop del cavall que suggereix el viatge dʼAtreiu, o el fang del començament, que recorda les terres movedisses.


Lʼescena del cavall a La història interminable és de les més traumàtiques que he viscut a la meva vida. De fet, no lʼhe pogut tornar a veure mai. Pensava: «com pot ser que una cosa sigui tan cruel?». Podria ser… Normalment, un reprodueix els esquemes que ha vist. Però en aquest cas, no nʼera gens conscient. Anava molt marcada per Lorca, i és cert que Lorca es mou aquí: en aquest terreny entre el món real i lʼirreal, tot i que a Espanya sempre se lʼha interpretat des dʼun prisma molt rural i realista. Lorca, com tots els clàssics, té moltes lectures possibles. Té multitud dʼinterpretacions. Ell mateix genera personatges irreals: per exemple la Lluna, que parla; o la Mort, que també parla. El que és cert és que hi ha un món fantàstic a Bodas de sangre que nosaltres hem posat al centre de la pel·lícula, no en una capa més.
 

Per què no va mantenir el títol Bodas de sangre?


Va ser una decisió de la distribució. Els Lorca no tenien cap inconvenient a mantenir el títol original, si nosaltres volíem. Però es va pensar que deixar el títol de Lorca potser podia allunyar el públic que pensés que seria una adaptació literària i intel·lectual de lʼobra, i no el que ha estat al final la pel·lícula. Va ser una decisió difícil perquè, en realitat, dʼaltra banda, la firma de la pel·lícula és Lorca: el gran atractiu de la pel·lícula és Lorca. El diàleg sʼha respectat al 95 %, i el 5 % reescrit és només per poder connectar. Cap vers de Lorca està reescrit. Lʼúnica cosa que nʼhe reescrit són connexions. Després de debatre molt, es va optar per La novia.
 

I si sʼha de jutjar pels resultats a la taquilla, ha funcionat. Ha recaptat més dʼun milió dʼeuros i lʼhan vist més de 150.000 espectadors.


Sí!

Fa mesos que rep premis sense parar. Més enllà de la il·lusió i la satisfacció personal que, lògicament, comporten, per a què serveixen els premis?


Doncs en realitat els premis són una cosa absolutament externa i tangencial. El que envolta els premis és ornamental. És molt estrany; perquè els premis arriben quan fa molt temps que has acabat la pel·lícula. Sí, són un reforç per a lʼequip; però tʼagafen molt lluny. És una manera de saber que ho has fet bé, però alhora és una cosa bastant conjuntural: hi ha grans pel·lícules que no arriben mai als Goya perquè sʼhan estrenat en mala època. Per això les produccions petites lluiten per estrenar a la tardor.


El que sí que passa és que aquests premis recuperen les pel·lícules tangencials des del punt de vista comercial —com la nostra—, i impliquen una difusió mediàtica i una capacitat de màrqueting que nosaltres no hauríem aconseguit. En el nostre cas, els premis han estat fonamentals perquè la pel·lícula arribés a més públic.
 

Veig moltes coincidències de repartiment en els seus diferents treballs. Repeteix també equip tècnic?


Sí. De fet, lʼequip tècnic el repeteixo al 90 %. Perquè la firma del cinema és col·lectiva. Que la pel·lícula sigui dʼuna manera o dʼuna altra és fruit del treball amb el director de fotografia, el director dʼart, el muntador… Si canviéssim de director artístic el resultat seria un altre. El cinema és un art col·lectiu. Lʼequip és molt important, i és imprescindible la lleialtat a aquest equip. La pel·lícula surt si tu ets lleial a lʼequip. Lʼequip respon per tu si tu abans has respost per ell. Una de les coses que més respecto és la lleialtat. És un quid pro quo.


Com a membre de lʼAssemblea de Dones Cineastes dʼEspanya i vicepresidenta de la Xarxa Europea de Dones de lʼAudiovisual, per què creu que hi ha moltes menys dones que homes directores de cinema?


Aquesta és la realitat. I no només en la direcció: en la postproducció, en la direcció de fotografia... hi ha àmbits en què gairebé no hi ha dones. Lʼaltre dia parlàvem dels guardonats dels Goya. Els premiats van ser majoritàriament homes. Només hi ha hagut premis a dones en les categories de  vestuari, maquillatge i perruqueria. No podem considerar un èxit que hagi guanyat una dona com a millor actriu, perquè per definició ha de ser una dona.


En guió i en muntatge hi ha més dones —tampoc tantes—, perquè són feines que es fan a casa. És a dir, les dones munten i les dones escriuen; però les dones no roden. La dona al cinema té les mateixes dificultats i problemàtiques de conciliació amb què es troben les dones en qualsevol altra àrea empresarial; però, a més, aquesta és una àrea que té un alt nivell dʼincertesa. Els projectes surten a llarg termini: no saps si teʼl donaran, no saps si et pagaran, i algunes dones hi van renunciant. Hi ha moltes més dones en televisió i publicitat que en cinema, per raons òbvies: perquè en publicitat abandones casa teva una setmana; però no teʼn vas quatre mesos a rodar. Mai ha estat nominada al Goya una directora de fotografia. No hi ha baixes per maternitat, no es preveu una guarderia de rodatge, que per mi és una reivindicació històrica. Jo he parlat amb productores dones i els hi he proposat, i mʼhan dit que no hi ha pressupost… Fa falta un canvi de xip.
 

A més, és un fet constatable que, quan les dones treballen, ho fan amb pressupostos inferiors als dels homes. Per què?


Davant dʼun comitè o un tribunal, els meus projectes són llegits en igualtat dʼoportunitats. Però quan surto al mercat, la indústria i els grups mediàtics i econòmics forts —per alguna qüestió que segueixo reivindicant que sʼhauria dʼanalitzar en profunditat— no preveuen mai la possibilitat que una dona pugui dirigir una superproducció. A Espanya no se li ha confiat mai una superproducció a cap dona. Isabel Coixet, que és de les realitzadores més fortes i sòlides que hi ha a Europa, explica que, quan està en una reunió amb directius, sent que pensen: «Aquesta noia ja sabrà utilitzar tants diners?». A Hollywood sʼestan mobilitzant molt; perquè totes les actrius cobren, per definició, menys. Des del punt de vista salarial, la discriminació és espectacular.


Ara tinc diversos guions, i un dʼells implica una gran producció. Però per què lʼhe de posar sobre la taula si em diran que no? Ja mʼha passat abans. Mʼagradaria passar-lo a un col·lega home i fer la prova, a veure què passa.
 

És curiós perquè, a les aules, en canvi, hi ha més dones…


Sí. Aquesta és una qüestió que reivindico molt, perquè ho veig diàriament. En la carrera hi ha més noies que nois, i estan molt ben preparades. Jo he tingut la sort dʼoptar a beques, de poder formar-me, dʼescollir els estudis i preparar-me al mateix nivell que els meus companys. En relació amb la formació, hem aconseguit la igualtat dʼoportunitats. Que era molt difícil.
 

Em deia que té ja en ment un parell de guions. Pot avançar una mica el seu proper projecte?


El que passa és que no tenen encara producció. Per tant, fins que no tinguin producció, no són reals.