Homenatge al poeta i catedràtic de Literatura Espanyola Lluís Izquierdo
Aquest dimecres, 15 de març, a les 19 h, lʼaula Joan Maragall de la Facultat de Filologia acollirà un acte dʼhomenatge al poeta, assagista i catedràtic de Literatura Espanyola Lluís Izquierdo, que va morir el mes dʼoctubre de lʼany passat. Lʼacte està organitzat per la Universitat de Barcelona i lʼInstitut dʼHumanitats de Barcelona i hi intervindran el rector, Joan Elias, el degà de Filologia, Adolfo Sotelo, i els professors i col·legues dʼIzquierdo Jordi Llovet, Marisa Sotelo, Joaquim Marco, Rosa Navarro, Ana Rodríguez i M. José Sánchez Cascado, així com lʼeditor i crític literari Andreu Jaume.
Aquest dimecres, 15 de març, a les 19 h, lʼaula Joan Maragall de la Facultat de Filologia acollirà un acte dʼhomenatge al poeta, assagista i catedràtic de Literatura Espanyola Lluís Izquierdo, que va morir el mes dʼoctubre de lʼany passat. Lʼacte està organitzat per la Universitat de Barcelona i lʼInstitut dʼHumanitats de Barcelona i hi intervindran el rector, Joan Elias, el degà de Filologia, Adolfo Sotelo, i els professors i col·legues dʼIzquierdo Jordi Llovet, Marisa Sotelo, Joaquim Marco, Rosa Navarro, Ana Rodríguez i M. José Sánchez Cascado, així com lʼeditor i crític literari Andreu Jaume.
Un professor pioner que estimulava la intel·ligència dels seus alumnes
Personalitat irrepetible del món cultural barceloní, Lluís Izquierdo (Barcelona, 1936-2016) ha llegat una de les veus poètiques en espanyol més singulars de les darreres dècades, i la seva tasca docent ha deixat una clara empremta en successives generacions d'estudiants. Izquierdo es va formar a la Universitat de Tübingen (Alemanya), i després de passar pel Centre d'Estudis Europeus de Harvard, va ser professor universitari a Cincinnati i Washington durant els anys seixanta. Amb aquest bagatge docent, el 1969 va començar a ensenyar a la Universitat de Barcelona, on exerciria fins al 2006, al llarg d'una època en què va coincidir amb professors com Martí de Riquer, José Manuel Blecua, Antonio Vilanova o José María Valverde.
«Un dels seus alumnes em va dir que les classes dʼIzquierdo eren un “caos interplanetari”. Izquierdo només ensenyava coses inèdites, esbiaixades, interrelacionades, rares, insòlites, sorprenents i inaudites. Sempre em va dir que no havia fet una sola classe sense preparar-la a fons, però la realitat era que a lʼaula les idees que li venien al cap sortien impetuosament dels seus llavis: la qüestió era demostrar a lʼauditori que el bon ensenyament consisteix a estimular la intel·ligència dels alumnes, encara que arribin —i això arribava, indefectiblement— a la més gran perplexitat», explicava Jordi Llovet en un article publicat al diari Ara poc després de la seva defunció.
«La seva manera irreductible dʼexercir la docència recordava la dʼun professor europeu exiliat en alguna universitat nord-americana», escrivia a El País Andreu Jaume. «Lluís era —recorda el seu antic alumne Adolfo Sotelo—, a lʼombra de Juan de Mairena, un professor exemplar dʼuna somniada “Escuela Popular de Sabiduría Superior”. Els seus cursos, a les fronteres finals de la dictadura de Franco, són inesborrables». Tant per la seva formació com pel seu treball editorial amb Carlos Barral, Izquierdo va incorporar a la docència la perspectiva de la modernitat europea, i va ser pioner a introduir els estudis de literatura hispanoamericana a la Universitat. Entre les seves aportacions als estudis literaris, destaquen els treballs sobre Benito Pérez Galdós, Antonio Machado, José Moreno Villa, Pedro Salinas, Ángel González, Franz Kafka o Elias Canetti.
Figura singular en el món cultural de Barcelona
En el món cultural de Barcelona, Lluís Izquierdo ha estat una de les figures de la xarxa de relacions literàries que han marcat la vida editorial i creativa de la ciutat. Així, entre els seus amics hi va haver els poetes de la generació dels cinquanta, com Carlos Barral —amb qui va treballar a l'editorial Labor als setanta—, Gil de Biedma, Gabriel Ferrater o Joan Vinyoli, que a més van ser influències de primer ordre per a la seva pròpia poesia. Així mateix, Izquierdo va mantenir amistat amb Carmen Balcells, Juan Marsé, Eduardo Mendoza i Ana María Moix. Cal destacar especialment la seva relació amb Pasqual i Ernest Maragall, el pare dels quals va ser una presència fonamental per a Izquierdo després de la mort primerenca del seu propi progenitor.
Com a poeta, Lluís Izquierdo ha creat una obra que observa la realitat amb ironia, contemplant-la des d'una distància reflexiva. Deutora de Pedro Salinas i de la generació dels cinquanta, la seva poesia porta a terme un diagnòstic crític del seu temps desplegant tots els matisos possibles de la mirada irònica: des de la cordialitat afable fins al sarcasme més mordaç. El seu primer llibre, Supervivencias, és del 1970, al qual van seguir Calendario del nómada, Señales de nieve (1995), Sesión continua (1998), No hay que volver (2003) i Travesías del ausente, antologia poètica amb què es van celebrar els seus setanta anys el 2006. El 2013 va aparèixer La piel de los días, llibre que ofereix una visió desenganyada de la societat moderna, determinada per la primacia dels diners i la fascinació acrítica davant la tecnologia. Entre aquests valors sufocants, i malgrat la seva actitud escèptica, el poeta fa una afirmació de la vida que pot quedar ben bé com l'últim retrat de la seva actitud davant el món:
«Seguiré aquí: este don / de poder respirar entre la asfixia, / de abrirse paso contra la anestesia, / de oír los estertores sin mentirlos, / de aplicarse a las notas frente al sordo / verdugo de noticias fidedignas, / desanima; pero hay que dar respuesta […]. Seguir, / y nada más. Es este el don. / Es lo que queda».