Eduardo Mendoza: «Els llibres són el que mʼha alimentat i em continua alimentant»

Adolfo Sotelo va encetar la conversa assenyalant el gir que havia representat, el 1975, lʼaparició de la primera novel·la de Mendoza, La verdad sobre el caso Savolta, respecte a la deriva cada vegada més hermètica de la novel·la experimental. Lʼopera prima de Mendoza, que va rebre el Premi de la Crítica el 1976, rescatava formes narratives tradicionals, com també el gust per la peripècia i la claredat expositiva. Sotelo va assenyalar «lʼalenada dʼaire fresc» que va portar aquella novel·la al panorama literari de lʼèpoca, i va remarcar lʼentroncament amb la narrativa sobre Barcelona dʼescriptors com Ignacio Agustí, Luis Romero, Ana M. Matute, els Goytisolo, Juan Marsé o Manuel Vázquez Montalbán.

A continuació, Ana Rodríguez va insistir en lʼherència avantguardista des de la qual Mendoza es va plantejar la recuperació del realisme narratiu, que per a lʼescriptor es va convertir en una fórmula literària valuosa, però que també va abordar des dʼuna «elevadíssima dosi dʼirreverència» i una decidida voluntat paròdica. Per la seva banda, Jordi Gracia va destacar els factors de la biografia i la personalitat de Mendoza que expliquen més bé les característiques de la seva obra. En primer lloc, lʼestrangeria (lʼescriptor va viure fora dʼEspanya entre el 1964 i el 1983). En segon lloc, la seva ocupació a Nova York com a traductor de lʼONU, que li va proporcionar un coneixement molt directe de «lʼestupidesa del poder» i de la desmesura burocràtica. I en tercer lloc, la seva condició de «sabotejador professional compulsiu», amb un sentit de lʼhumor que sʼinfiltra en les seves novel·les i el converteix en un «gamberro narratiu».

Després dʼassenyalar la continuïtat entre vida, lectura i creació literària, Eduardo Mendoza va situar la recuperació de la literatura de gènere i la pulsió narradora més enllà de les influències llibresques: en la seva infància. A lʼEspanya de la postguerra, els nens només tenien la imaginació per passar l'estona, de manera que mataven les hores inventant gestes o explicant-se les aventures que havien vist en les pel·lícules i que havien llegit en els còmics. En aquest context, el Coyote, Tarzan o Sherlock Holmes van esperonar la capacitat fabuladora de Mendoza, que després es traslladaria a la creació literària. Al costat dʼaquests interessos, lʼautor també hi va col·locar les seves altres lectures: Baroja, Galdós, Clarín, els anglosaxons, els francesos, els russos. El seu tracte amb els llibres ha estat tan personal i quotidià que lʼescriptor els considera el suport de la seva vida. Els llibres, va dir, són «el que mʼha alimentat i em continua alimentant».

Interpel·lat per Jordi Gracia a propòsit de lʼintens treball de documentació que va haver de fer per escriure La verdad sobre el caso Savolta i La ciudad de los prodigios, Mendoza va destacar el seu interès per «la història en general, especialment per la immediata que funda la realitat present, i per la història segrestada». Aquestes dues novel·les sʼhan dʼentendre en aquest sentit: en contra de les identitats nacionals fomentades durant el franquisme. Enfront de la «fantasia perversa del català laboriós», les dues obres plantegen que «els que havien fet la Catalunya moderna eren els pistolers de la patronal i els sindicats anarquistes: el català laboriós sʼembolicava a trets pels carrers». Des dʼuna mirada escèptica, la narrativa de Mendoza aborda «els mites fundacionals de la societat present: no pas què som, sinó què creiem que som, dʼon creiem que venim i on creiem que anem».

Per reconstruir aquesta «història segrestada», Mendoza va fer servir tres tipus de fonts: els estudis històrics dels hispanistes anglesos sobre el període, que va llegir a les biblioteques londinenques; els diaris i revistes de lʼèpoca que va consultar a lʼArxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i la documentació administrativa «dʼaquella empresa que va electrificar Catalunya», en la qual va anar veient, «a poc a poc, dʼuna manera impressionista, tota la història dʼaquesta Catalunya». Després va haver de fer un treball de selecció per integrar tot aquest material en la trama.

Lʼúltima obra que es va comentar durant la conversa va ser Riña de gatos (2010), novel·la guanyadora del Premi Planeta i que Mendoza va afirmar haver escrit com a producte del seu enuig «amb la indústria de la Guerra Civil». Lʼescriptor va pensar a escriure, no pas una novel·la sobre la guerra, sinó sobre el període previ, «un tema que sʼhavien quedat els anglesos». De nou, les biblioteques van ser essencials per escriure lʼobra: gràcies a les seves visites a la Biblioteca de Nova York, Mendoza va poder llegir tota mena de literatura falangista, en la qual va trobar «un xoc abismal entre la retòrica i la realitat». En la novel·la, a més, va voler deixar palesa lʼefervescència social i cultural del Madrid de la República, on sʼestaven produint transformacions radicals: «Només cal pensar en el que estaven fent les dones, que havien passat de la mantellina a menjar-se el món», o en el fet que podia trobar-se «Baroja, Azaña, els anarquistes, els comunistes i els toreros a les mateixes tavernes». Riña de gatos, escrita alhora contra la historiografia anglosaxona i gràcies a ella, pren el pols a la intrahistòria de Madrid, a la vida quotidiana de la ciutat que a parer de Mendoza va ser «la més interessant dʼEuropa en aquell moment: més que Berlín, més que París».