Una història de la decadència i fallida del Banc de Barcelona guanya el Premi Jaume Vicens Vives de lʼAEHE

Aquest llibre, que és la segona part dʼEl Banc de Barcelona, 1844-1874. Història dʼun banc dʼemissió (obra dels mateixos autors publicada per la Generalitat de Catalunya lʼany 2009), se centra en lʼetapa que abraça des de la pèrdua del privilegi fundacional dʼemissió fins a la suspensió de pagaments i el tancament definitiu el desembre de 1920. Aquestes quatre dècades i mitja constitueixen un període extremament complex del desenvolupament financer dʼEspanya i de Catalunya, que va ser testimoni de profundes transformacions en les respectives economies.

La investigació ha estat possible gràcies a la troballa de la documentació original del Banc, que es creia perduda, a les dependències de lʼactual Banco Santander el 1998 i a la cessió que seʼn va fer a lʼArxiu Nacional de Catalunya el 2002. Es tracta de la col·lecció completa de les actes dels tres organismes que van governar lʼentitat al llarg de setanta-cinc anys: la Junta de Direcció, la Junta de Govern i la Junta General dʼAccionistes. També sʼhan consultat altres fonts, entre les quals hi ha lʼArxiu Històric del Banc dʼEspanya a Madrid.

Lʼobra sʼestructura en quatre parts i nou capítols. La primera part té caràcter introductori i recull els canvis esdevinguts en lʼentorn del Banc, tant els derivats de qüestions legals com els sorgits de la mateixa dinàmica econòmica i social. La segona part inclou dos capítols dedicats a la vida interna del Banc: el primer tracta dels aspectes estatutaris i de personal, i el segon, dels de caràcter comptable. La tercera part sʼapropa a la faceta operativa del Banc en el període previ a 1914, amb referències explícites a les operacions més significatives que va dur a terme. La quarta i darrera part analitza els intents de renovació que va emprendre el Banc essencialment per la via de lʼabsorció de negocis financers que ja estaven en marxa, així com els efectes del canvi sobtat de conjuntura que va provocar la guerra en la manera dʼactuar del Banc, i presenta una hipòtesi raonable dels factors que van portar a la suspensió de pagaments.

El Banc de Barcelona, pioner de la banca a Espanya, va ser la principal entitat de crèdit de Catalunya durant tota la seva existència. Desposseït del privilegi dʼemissió el 1874, va continuar actuant com a banc comercial, però no va saber adaptar-se al nou paper, de manera que a poc a poc es va allunyar de les necessitats financeres del país. Un darrer intent de revifar-lo mitjançant lʼabsorció dʼaltres entitats i lʼentrada en el remolí especulatiu de la Primera Guerra Mundial el van abocar a la fallida.

Les activitats del Banc de Barcelona es van veure afectades pels grans esdeveniments ocorreguts al llarg dels cinquanta anys que analitzen els autors, però el seu tret distintiu en aquest mig segle va ser la incapacitat per introduir reformes en la manera dʼoperar, amb la consegüent entrada en una decadència irreversible. Lʼanquilosament i lʼallunyament de les exigències del mercat van ser tan notoris que el Banc, tot i mantenir un notable pes financer, va perdre protagonisme en la dinàmica econòmica i social de la ciutat de la qual havia estat actor principal durant dècades.

LʼAssociació Espanyola dʼHistòria Econòmica (AEHE) té establerts des de ja fa uns anys una sèrie de premis que reconeixen la tasca realitzada pels seus membres. Es dona la circumstància que en les darreres edicions han estat també guardonats diversos professors de la UB com José Luis Peña Mir (Premi Ramon Carande a joves investigadors), Sergio Espuelas (Premi Earl J. Hamilton al millor article en revistes internacionals) i Alfonso Herranz (Premi Felipe Ruiz Martín al millor article en revistes espanyoles). El Grup de dʼInnovació Docent en Història Econòmica, Política i Social de la UB va obtenir col·lectivament el premi DOCENTIA a la innovació docent.

Yolanda Blasco-Martel és doctora en Història Econòmica i professora de la Universitat de Barcelona. Sʼha especialitzat en història bancària i financera, i també en història social. És autora de diversos llibres i nombrosos articles publicats en obres col·lectives i revistes especialitzades. Ha participat en projectes dʼinvestigació públics i privats. Actualment forma part del consell editorial de la revista Investigaciones en Historia Económica.

Carles Sudrià i Triay és catedràtic dʼHistòria i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Sʼha especialitzat en història industrial i energètica, i també en història financera. Ha publicat diversos llibres i nombrosos articles en obres col·lectives i revistes especialitzades. Ha encapçalat projectes de recerca competitius, tant públics com privats. Ha estat director del Centre dʼEstudis Antoni de Capmany de la Universitat de Barcelona i ho és de la Revista de Historia Industrial.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Economia UB dʼEdicions de la Universitat de Barcelona, en la qual sʼhan publicat els títols següents: Matemàtica financera. Anàlisi dʼoperacions de finançament, de Carmen Badía, Merche Galisteo, M. Àngels Pons, Teresa Preixens i Francisco Javier Sarrasí; La crisis del euro y su impacto en la economía y la sociedad, de Carlos Encinas (coord.), Juan Tugores, Elisenda Paluzie, Nicholas Tsounis, George Polychronopoulos, José Francisco Reyes i Oscar Ugarteche; Autonomía y equidad en la financiación municipal: dos principios compatibles, de Maite Vilalta (ed.); De nuestros impuestos y su administración. Claves para una mejor administración fiscal —guardonat amb el Premi Joan Sardà Dexeus al millor llibre dʼeconomia i empresa 2016—, de José M. Durán, Alejandro Esteller (ed.); Mathematics for Economics and Business, de Roman Adillon, Mikel Álvarez, Dolors Gil, Lambert Jorba, i Literatura i economia, de Joaquim Perramon (ed.).