Notícies

Inici  >  Notícies > La captura massiva de lleons i óssos marins a les costes de la Patagònia altera...

La captura massiva de lleons i óssos marins a les costes de la Patagònia altera els ecosistemes oceànics de l’Atlàntic sud

La dieta i el paper ecològic dels grans vertebrats marins de l’extrem meridional del continent americà difereixen notablement de com eren originàriament. Foto: Massimiliano Drago, UB-IRBio

La dieta i el paper ecològic dels grans vertebrats marins de l’extrem meridional del continent americà difereixen notablement de com eren originàriament. Foto: Massimiliano Drago, UB-IRBio

Experts de l’IRBio han analitzat l’impacte ecològic provocat per l’explotació de recursos marins a les costes meridionals de l’Amèrica del Sud durant els darrers 6.000 anys.  Foto: Massimiliano Drago, UB-IRBio

Experts de l’IRBio han analitzat l’impacte ecològic provocat per l’explotació de recursos marins a les costes meridionals de l’Amèrica del Sud durant els darrers 6.000 anys. Foto: Massimiliano Drago, UB-IRBio

En l'actualitat, els lleons i els óssos marins són depredadors apicals, és a dir, superdepredadors. Foto: Lluís Cardona, UB-IRBio

En l'actualitat, els lleons i els óssos marins són depredadors apicals, és a dir, superdepredadors. Foto: Lluís Cardona, UB-IRBio

Els autors han aplicat tècniques d’anàlisi d’isòtops estables de carboni i nitrogen a les restes òssies dels lleons i óssos marins provinents de jaciments arqueològics. Foto: Fabiana Sapporiti, UB-IRBio

Els autors han aplicat tècniques d’anàlisi d’isòtops estables de carboni i nitrogen a les restes òssies dels lleons i óssos marins provinents de jaciments arqueològics. Foto: Fabiana Sapporiti, UB-IRBio

Imatge d'un jaciment sense excavar a Terra del Foc. Foto: Lluís Cardona, UB-IRBio

Imatge d'un jaciment sense excavar a Terra del Foc. Foto: Lluís Cardona, UB-IRBio

31/07/2017

Recerca

La captura de lleons i óssos marins pels europeus a les costes atlàntiques d’Amèrica del Sud —que va començar al segle XVIII i va durar fins a la segona meitat del segle XX a l’Argentina i l’Uruguai— ha canviat les pautes d’alimentació d’aquests pinnípedes i l’estructura de la xarxa tròfica costanera. Així ho revelen els treballs de l’equip codirigit per Lluís Cardona, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio), i Enrique Crespo, investigador del Centre Nacional Patagònic i de la Universitat Nacional de la Patagònia (Argentina).

Els resultats d’aquesta recerca es presenten en dos articles publicats a les revistes científiques Oecologia i Paleobiology, dels quals també són coautors Fabiana Saporiti i Lisette Zenteno (UB-IRBio), i Damian G. Vales (Centre Nacional de la Patagònia), entre d’altres.

Aquesta investigació és un dels resultats del projecte Efectes de l’explotació humana sobre depredadors apicals i l’estructura de la xarxa tròfica del mar Argentí durant els darrers 6.000 anys, finançat per la Fundació BBVA i dirigit pel catedràtic Àlex Aguilar (UB-IRBio), cap del Grup de Recerca de Grans Vertebrats Marins de la Universitat de Barcelona.

Una megafauna explotada per l’home a tots els oceans

La caça i la pesca solen generar una reducció en l’abundància de les espècies de més dimensions. Per aquest motiu, la megafauna es considera un dels components més amenaçats de la biodiversitat. Els mamífers marins constitueixen un element fonamental de la megafauna de tots els oceans i han estat intensament explotats per l’home. Tanmateix, conèixer els efectes d’aquesta explotació sobre el funcionament de les xarxes alimentàries dels ecosistemes marins —un entramat d’alta complexitat estructural— continua sent un repte difícil per als científics per la dificultat de dur a terme experiments manipulatius.

En els nous treballs, l’equip científic revela els efectes ecològics de l’explotació de recursos marins a les costes meridionals sud-americanes durant els darrers 6.000 anys a partir de l’estudi de dues espècies perseguides tant pels caçadors recol·lectors aborígens com pels colonitzadors europeus: el lleó marí sud-americà (Otaria flavescens) i l’ós marí sud-americà (Arctocephalus australis).

Lleons marins, uns depredadors abundants en aigües de l’Amèrica del Sud

El lleó marí sud-americà és un mamífer marí de constitució robusta, amb un musell curt i aixafat, que abunda a les costes d’Amèrica del Sud, des del Perú fins al cap d’Hornos, i fins a les costes del Brasil. Amb una distribució geogràfica similar, l’ós marí sud-americà és la meitat de gros, té un musell més allargat, s’alimenta principalment de peixos pelàgics i ocupa una posició inferior en la piràmide alimentària de l’ecosistema marí en comparació a l’altra espècie.

Fa uns 6.000 anys, les poblacions de caçadors recol·lectors de la Terra del Foc van començar a explotar les dues espècies, una activitat que posteriorment es va estendre fins al nord de la Patagònia. «Les espècies O. flavescens i A. australis són els mamífers marins més abundants a la regió en l’actualitat i històricament havien estat explotades intensament pels caçadors recol·lectors aborígens, que basaven una part important dels seus recursos en aquestes espècies», explica el professor Lluís Cardona (UB-IRBio), membre del Grup de Recerca dels Grans Vertebrats Marins de la UB.

Quan la captura massiva de lleons marins afecta els hàbitats naturals

Aplicant de manera innovadora les tècniques d’anàlisi d’isòtops estables de carboni i nitrogen a les restes òssies dels lleons i óssos marins —provinents de jaciments arqueològics tant de la Patagònia com de Terra del Foc—, els experts han pogut reconstruir les dietes dels pinnípedes en diferents períodes al llarg de la segona meitat de l’Holocè i comparar-les amb les actuals.

«Tot indica que l’explotació aborigen no va afectar les dietes ni l'estructura de la xarxa tròfica d’aquestes espècies, tot i que era habitual consumir tant lleons i óssos marins com alguns peixos i aus marines. Per tant, durant mil·lennis, la xarxa tròfica no va variar de manera rellevant malgrat els canvis en la productivitat primària de l’oceà, i els lleons i óssos marins ocupaven un nivell tròfic inferior a l’actual, semblant al que ocupa el lluç avui en dia», apunta Cardona.

Nous superdepredadors en l’ecosistema marí

Amb l’arribada dels europeus a partir del segle XVI —i més en concret, durant la fase d’explotació massiva dels recursos marins que s’inicia a finals del segle XVIII—, la dieta dels lleons i els óssos marins va canviar. La pressió humana va delmar les dues espècies, fet que va acabar alterant la piràmide alimentària i el paper ecològic dels grans vertebrats marins a l’extrem del continent sud-americà, segons expliquen els autors. «Els lleons i els óssos marins ocupen avui en dia un nivell tròfic superior al que ocupaven abans de l’arribada dels europeus: ara són depredadors apicals, és a dir, superdepredadors», detalla Cardona.

«Aquest resultat sorprenent s’explica perquè la població de lleons marins ara és menor —continua—, i per tant, hi ha més aliment disponible per a cada exemplar, malgrat el desenvolupament de l’activitat pesquera». En aquestes condicions, cada exemplar pot triar preses més grans i més costaneres en comparació amb el que feien anteriorment. En el cas d’A. australis, que té una boca més petita, el canvi de dieta no ha estat tan espectacular, perquè té una limitació física per capturar grans peixos i, per tant, menys plasticitat tròfica. En canvi, O. flavescens ha passat de menjar anxoves a consumir lluços i pops».

És possible recuperar els ecosistemes alterats per l’acció humana?

Els efectes de l’explotació dels ecosistemes marins també alteren la longitud de la  xarxa tròfica. Segons els autors, si els depredadors apicals s’extingeixen, la xarxa tròfica s’escurça. En canvi, si simplement són menys abundants, la xarxa tròfica de l’ecosistema es pot allargar per la reducció de la competència intraespecífica.

Les noves investigacions sobre l’ecologia històrica a les regions més meridionals del continent americà poden perfilar nous escenaris sobre els ecosistemes alterats per l’acció humana. «Aquests treballs posen de manifest que el nínxol ecològic que observem actualment en les espècies salvatges pot diferir notablement del que ocupaven en condicions naturals.  Ara viuen en un nou ecosistema, modelat per l’home. Això implica, per tant, que restaurar els processos ecològics naturals pot ser un objectiu molt difícil, per no dir impossible», conclou Lluís Cardona.


Articles originals


D. G. Vales, L. Cardona, A. F. Zangrando, F. Borella, F. Saporiti, R. Natalie P. Goodal, L. Rosa de Oliveira, E. Crespo. «Holocene changes in the trophic ecology of an apex marine predator in the South Atlantic Ocean». Oecologia, 2016.

L. Zenteno, F. Borella, J. Gómez Otero, E. Piana, J. B. Belardi, L. A. Borrero, F. Saporiti, L. Cardona, E. Crespo. «Shifting niches of marine predators due to human exploitation: the diet of the South American sea lion (Otaria flavescens) since the late Holocene as a case study». Paleobiology, 2015.
 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al flickr de la Universitat de Barcelona
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona