ʻLapillitubus montjuichensisʼ, el primer fòssil urbà descobert en edificis modernistes de Barcelona

La troballa del nou icnofòssil urbà —el primer que es descriu en un edifici modernista a Catalunya i a tot Europa— sʼanuncia en un article científic publicat a la revista Geologica Acta pels experts Zain Belaústegui, de la Facultat de Ciències de la Terra i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona, i Alejandro Belaústegui, de lʼALMUCAT, lʼassociació dʼalumnes sèniors de la Universitat Carlos III de Madrid, al campus de Getafe.

Fòssils urbans: un passeig pel temps més remot

Els fòssils urbans han cridat lʼatenció dels científics i del públic general des de fa temps. En aquest àmbit, la icnologia és una disciplina de la paleontologia que estudia les traces o empremtes fòssils que ha deixat lʼactivitat dels organismes en el passat. Aquestes traces fòssils o icnotàxons —antics caus, petjades de dinosaures, etc.— poden revelar algunes incògnites sobre les característiques de lʼorganisme productor i el paleoambient en què habitava fa milions dʼanys.

«El nou fòssil urbà Lapillitubus montjuichensis és un cau simple, vertical a subvertical, cilíndric i sense ramificacions. Presenta un revestiment o paret de litoclasts de composició quarsítica, és a dir, petits fragments o pedretes de quars —que fan dʼ1 a 10 mm— disposats de manera caòtica», indica el professor Zain Belaústegui, del Departament de Dinàmica de la Terra i de lʼOceà de la UB.

L. montjuichensis: de la roca original al modernisme català
 

Aquest nou icnotàxon es pot observar en els carreus que formen part de la façana dʼalguns edificis modernistes de Barcelona. Els exemples més destacats es troben en els edificis del Palau de Justícia, la Duana i la casa Pascual i Pons, obra de lʼarquitecte català Enric Sagnier.

«En general, lʼestat de conservació dʼaquests icnofòssils és bo. No obstant això, com que apareixen en els carreus de pedra, únicament és possible reconèixer seccions longitudinals o transversals dʼaquests caus fòssils», apunta Zain Belaústegui. «A la casa Pascual i Pons hi trobem lʼexemplar més ben conservat, que defineix el nou icnogènere i la nova icnoespècie».

L. montjuichensis i altres icnogèneres similars (Ereipichnus, Eklexibella, etc.) sʼagrupen dins del que es coneix com a traces fòssils aglutinades. Tots aquests icnogèneres —caus simples i cilíndrics— es caracteritzen perquè presenten una paret o revestiment exclusiu que pot estar format per diferents tipus de materials —dʼorigen orgànic o no— com, per exemple, foraminífers, restes de mol·luscs, artells de crinoïdeus o fins i tot restes esquelètiques de peixos. En el cas de L. montjuichensis, per primera vegada sʼha constatat que aquest revestiment està únicament format per litoclasts (sobretot, petits fragments de quars) disposats dʼuna manera caòtica.

Com era Barcelona fa 12 milions dʼanys?
 

Des de finals del segle XIX, la muntanya de Montjuïc ha estat la gran pedrera de gres quarsític per a lʼarquitectura modernista catalana. Amb el descobriment de L. montjuichensis, serà possible conèixer millor com era la fauna dʼinvertebrats que van habitar durant el Miocè la zona deltaica que actualment ocupa la muntanya de Montjuïc. «Aquests caus fòssils que decoren el modernisme català van ser excavats fa uns 12 milions dʼanys per uns cucs (poliquets terebèl·lids) en un ambient deltaic, afectat per lʼacció de lʼonatge i amb una gran aportació de sediments. Per tant, es tractaria dʼun ambient subaquàtic, molt proper a la costa i de poca profunditat, en el qual aquests invertebrats i altres organismes marins, com els crustacis decàpodes, també haurien excavat els seus caus», assenyala Zain Belaústegui.

Els poliquets terebèl·lids que van deixar la seva traça fòssil en els sediments deltaics fa milions dʼanys serien molt semblants a algunes espècies actuals. A la costa oest de Madagascar també sʼhan descrit caus actuals de poliquets terebèl·lids que són gairebé idèntics als observats en el Miocè de Montjuïc.

A la recerca de fòssils urbans per tot el món

En lʼactualitat, lʼempremta fòssil dels éssers vius que van habitar el planeta fa milions dʼanys també es pot admirar en edificis o monuments històrics de ciutats de tot el món. El 1935, per exemple, es va descobrir una petjada de dinosaure en una de les roques de la base dʼun quiosc de música de la ciutat de Glen Rose (Estats Units), un exemplar conservat fins avui en dia. També sʼhan descrit icnofòssils de gran interès científic en làpides de cementiris (Leicestershire, Regne Unit), en parets de centres comercials (Londres, Regne Unit) o en lloses del paviment (Copenhaguen, Dinamarca). Des de fa anys, els fòssils urbans també han enriquit el patrimoni paleontològic de ciutats com Alcoi, Barcelona, Burgos, Lleó, Segòvia, Toledo o Biscaia.

«Segons la nostra opinió, si considerem lʼenorme patrimoni arquitectònic de Barcelona, modernista o no i construït o no amb la pedra de Montjuïc, i amb temps dʼestudi suficient, no hauríem de descartar de trobar altres icnotàxons a la ciutat, o fins i tot de localitzar-hi nous exemplars de L. montjuichensis. Dʼaquesta manera, esperem que aquest treball serveixi dʼesperó per a futurs estudis similars i que es posi de manifest la importància dʼaquests singulars “afloraments” urbans », conclou Alejandro Belaústegui.

Geologia Acta: projecció internacional en ciències de la terra
 

La revista Geologica Acta, impulsada per la Universitat de Barcelona i l'Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA-CSIC), és una publicació institucional i d'accés obert, amb un enfocament generalista de les ciències de la terra. Editada pel professor Miquel Garcés, de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB, Geologica Acta es va publicar per primera vegada el mes de març del 2003 i té els orígens en la revista Acta Geológica Hispánica (1966-2002).