Ricard Belis: «Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada»

Quan es va matricular a Ciències de la Informació, sabia que es volia dedicar als documentals?
Crec que no. Vaig començar Periodisme perquè mʼagradava escriure, i això sí que ho tenia clar des de força jove. Però un cop a la Facultat, em va cridar molt lʼatenció el món audiovisual. I en el moment de demanar les pràctiques a quart o cinquè no vaig tenir cap dubte que la meva primera opció era TV3. Era un somni. En aquell moment, el model de TV3 era capdavanter i modern, i vaig tenir la sort que em van agafar.

I el 1991, molt jove, entra a formar part de lʼequip de 30 minuts.
Sí. Abans feia dʼajudant de realització dels telenotícies i, quan va arribar lʼestiu, vaig passar a realitzador. Aleshores, en acabar el primer TN com a realitzador, em va trucar el director del 30 minuts. Vaig pensar: «Ricard, ja has fet alguna cosa malament i et caurà una bronca...». I resulta que no, que era per preguntar-me si volia entrar com a ajudant al 30 minuts. «No faràs reportatges», em va dir (aleshores hi havia molta feina de fer tràilers, sumaris, doblatges de programes comprats, etc). Però al cap dʼun any ja estava fent reportatges (riu).

I del 30 minuts, després de molts anys, va passar al Sense ficció.
Sí. El que passava amb el 30 minuts és que no era pròpiament un programa de documentals sinó de reportatges, tot i que ha acabat encabint formats que no ho són, com Els nens perduts del franquisme. I no és fins fa nou anys, sota la direcció de Mònica Terribas, que es pren la consciència que cal una finestra de documentals. Així neix aquest miracle que es diu Sense ficció, que és lʼúnic programa de documentals que sʼemet en prime time en una primera cadena de televisió del sud dʼEuropa, competint amb programes com MasterChef o Supervivientes, i aconseguint grans audiències. Hem dʼagrair a TV3 que sempre hi hagi apostat, perquè ha acabat formant el públic català i acostumant-lo a veure aquest format.

A veure'l i a gaudir-ne, tot i la cruesa dʼalgun dels temes que sʼhi tracten.
Efectivament, són temes que no acostumen a ser agradables o que, si més no, et fan posar de mal humor.

Perquè el que fa és destapar qüestions que sʼhan intentat mantenir ocultes, visibilitzar negligències, denunciar injustícies i, en definitiva, despertar consciències.
Sí, perquè aquesta és precisament lʼessència del periodisme, encara que hi hagi gent en aquest país que sembla que se nʼhagi oblidat. Per mi un documental és una palanca per canviar el món. I per fer-ho, cal donar veu a les persones que normalment no en tenen i molestar els poders destapant coses que sʼhan intentat amagar.

No és fàcil, suposo.
No. No és fàcil. La principal dificultat amb què et trobes és la manca de recursos, perquè per fer tot això que et dic, cal temps. El mitjà en el qual estàs ha de poder i voler invertir, sobretot temps, en una investigació.

Si més no, si es vol fer amb rigor.
Exacte. Per posar un exemple, a Els internats de la por recollim el testimoni davant de càmera dʼuna dotzena de casos, però nosaltres vam construir una base de dades de vora dos-cents. Per què? Doncs perquè sovint no tens proves físiques i has de recórrer al testimoni. I aquest pot mentir, pot tenir la memòria alterada, o pot no voler parlar. Però dʼalguna manera, quan trobes testimonis que no es coneixen entre si, que són de diferents llocs de lʼEstat i que expliquen històries que són coincidents, allò adquireix un poder probatori. En historiografia es diu que si hi ha tres testimonis que corroboren el mateix sense que es coneguin entre ells, aquesta prova és tan vàlida com un document de paper.

En relació amb els testimonis, basant-se en la seva experiència, diria que les persones tenen ganes de parlar?
Hi ha de tot. Hi ha molts testimonis que veuen en el teu treball una possibilitat de reparació. Per exemple, en el cas que dèiem dels internats, poden veure-hi la reparació que no ha fet mai lʼEstat o lʼEsglésia demanant perdó. En el cas del franquisme, el dolor més gran no és només el que els va infligir la mateixa repressió —lʼafusellament del marit, el robatori del nen, els maltractaments, etc.—, sinó el fet que amb lʼarribada de la democràcia ells esperaven que els demanarien perdó i, en canvi, aquesta democràcia ha callat. Hi ha un dolor intern molt fort i per a alguns dʼells nosaltres ens convertim en una eina de reparació del que va passar. I de la mateixa manera, molt legítimament, hi ha gent que prefereix no explicar-ho. Són coses molt íntimes, de vegades no ho han explicat ni a la seva dona i no ho faran davant la càmera. Lʼaltra cosa és que, des del moment en què surt en un mitjà de comunicació tan gran i amb un abast dʼaudiència tan elevat, moltes persones que no han tingut cap contacte amb el documental se senten també reivindicades perquè veuen que estàs explicant la seva història. Veuen que no només els va passar a ells, que no és que van tenir mala sort, sinó que és una cosa que passava de manera força generalitzada.

Hi ha moments més propicis que dʼaltres per aconseguir que les persones trenquin el silenci?
Sí. Moltes vegades es tracta de trobar el moment. Un exemple molt clar és el del documental Jo també vull sexe!, sobre la figura de lʼassistent sexual per a persones amb discapacitat, que és un tema difícil i molt tabú. El vam intentar abordar fa tres anys però no va ser possible, perquè era massa incipient: tot just es començava a parlar dʼaquest tema, però no estava normalitzat.

I quan decidiu tornar-hi, tres anys després, ja està normalitzat?
No, no del tot. Però en aquest segon intent vam arribar en el moment de la conjunció astral perfecta, que de vegades és pura màgia, no saps ben bé per què succeeix, però tot i que el tema no estava normalitzat ni era conegut per lʼopinió pública, la gent que hi estava involucrada havia decidit sortir de lʼarmari i volia fer-ho. Tenien moltes ganes de parlar. I tot i que a priori crèiem que seria un documental dʼaquells difícils de fer, amb cares tapades o pixelades, resulta que va ser tot al contrari.

I la resposta de lʼespectador, quina va ser?
Amb Jo també vull sexe! ens va passar una cosa molt curiosa. Tot i que va anar molt bé dʼaudiència —va ser el quart programa més vist dʼaquell dia i líder en la seva franja—, la resposta no va ser desbordant. Em pensava que encara aniria millor. Per mi, aquest era un documental bonic, dʼamor. En canvi, per molta gent —abans de veureʼl— era un documental de morbo, dʼ«ai, vols dir?». Hi havia un rebuig previ important. De vegades, lʼespectador no rep el documental com tu el perceps. Abans dʼemetreʼl, em vaig passar molt temps intentant convèncer amics i coneguts que era un tema bonic, i no sʼho creien. La gent no volia veure aquells cossos, perquè els feia angúnia. Una altra cosa curiosa és que aquest és, de llarg, el documental que ha funcionat millor per Internet: 100.000 descàrregues.

Després de lʼemissió dels documentals rep moltes trucades?
En el cas de Pastilla busca malaltia hi va haver unes quantes cartes al director. A Què mengem?, sobre els tòxics alimentaris, hi va haver reaccions de tota mena: la Secció de Química de lʼInstitut d'Estudis Catalans i un diputat dʼERC de les terres de Lleida —perquè allà fan molta agricultura amb pesticides— van fer una pregunta al Parlament en la sessió de control del director de TV3. Ens van titllar de criminalitzar lʼagricultura no ecològica i de més coses. Però fins ara no hi ha hagut més conseqüències que això: una carta, una pregunta al Parlament, missatges al Facebook i al blog del programa, etc. Forma part de la funció dʼun documental: que remogui, que sigui polèmic. Ha de generar comentaris, elogiosos o no, la qüestió és que seʼn parli. Si el Twitter està mort durant lʼemissió, vol dir que estàs fallant en alguna cosa. Has de provocar reaccions. 

Els seus caps li han aconsellat alguna vegada que deixi estar un tema per por de represàlies?
És més subtil. Normalment, lʼargument que et donen per no fer un tema no és aquest. Et diuen: «Vols dir que això interessarà lʼaudiència?», «aquest és molt difícil», o bé «aquest fem-lo, però ves amb compte», que és, per exemple, el que va passar amb el de les empreses elèctriques, Revolució solar.

Com va funcionar Revolució solar?
Hi havia certa preocupació i, en canvi, va funcionar molt bé. Ens amoïnava perquè, dʼuna banda, és un tema poc televisiu: les plaques solars no es mouen ni són gaire simpàtiques; i de lʼaltra, perquè és una qüestió complexa dʼexplicar: la factura de la llum, com funciona el sistema elèctric espanyol, etc. Segurament no guanyarà cap premi ni ens ho vam passar tan bé fent-lo com amb Jo també vull sexe!, perquè no és tan espectacular, però trobo que és un documental de servei públic absolutament necessari i amb el qual vam aconseguir explicar a la gent que, tot i ser el país que té més sol dʼEuropa, el fem servir només per posar-nos morenos en comptes dʼutilitzar aquesta energia solar per fer electricitat. I aquest és lʼinici del canvi. Una de les essències de la democràcia és que la població estigui ben informada. Si no, no pot escollir bé els seus dirigents, no pot triar bé com a consumidor. Un dels problemes greus de la democràcia espanyola és que tenim un sobreaccés a la informació, però es tracta dʼinformació de molt baixa qualitat i molt superficial. Cada cop preval més la immediatesa, ser el primer, i això vol dir contrastar menys, perquè no hi ha temps. Els grans mitjans han renunciat, majoritàriament, a fer periodisme en profunditat. I la gent no és conscient de com de perillós és això per a la societat.

De quin documental guarda un record més especial?
Si nʼhe de triar un que hagi marcat la meva vida, és Els nens perduts del franquisme, sens dubte. Hi ha un abans i un després de lʼemissió dʼaquest treball. Va posar en la primera línia dʼaquest país el concepte de memòria històrica, que fins aleshores era força desconegut. I lʼèxit brutal dʼaquest documental ens permet obrir, amb la Montse Armengou —amb qui he fet molts dʼaquests documentals—, una línia de recerca que no hauríem pogut encetar dʼuna altra manera. La meva carrera no sʼentendria sense Els nens perduts del franquisme. Si parlem dʼestimació, a Jo també vull sexe! li tinc molt dʼafecte. És molt diferent dels que fem habitualment, i significava parlar dʼamor. Fent-lo hi va haver molt bon rotllo i ens ho vam passar molt bé. I si he de triar el documental que més mʼagrada com ha quedat i el que més feina té al darrere, la cosa estaria entre Els internats de la por i Avi, et trauré dʼaquí. El segon, a més, va ser votat pels espectadors com a millor documental dels primers cinc anys de Sense ficció, i aquest és sempre el millor premi que pots rebre.

Quin és el missatge principal que fa arribar als seus alumnes de Comunicació Audiovisual?
Lʼamor per lʼheroi anònim, la importància de rescatar les veus anònimes i explicar les petites històries. Els recomano que donin menys importància al polític i al dirigent, que sembla que és on avui en dia es posen tots els focus i totes les càmeres. Els explico que cal rescatar el ciutadà anònim i reivindicar-lo, buscar aquestes històries i visibilitzar-les. I una altra cosa molt important que explico als alumnes —que queden molt parats— és que nosaltres anem a rodar sense guió. Perquè has dʼestar obert que passin coses o que te nʼexpliquin dʼaltres que no preveies, i això no és una desgràcia, sinó que és una sort.