Notícies

Inici  >  Notícies > Carles Boix: «Estem vivint un canvi estructural molt important en la política»...

Carles Boix: «Estem vivint un canvi estructural molt important en la política»

Carles Boix dirigirà a la Facultat d’Economia i Empresa un projecte de recerca per al qual ha obtingut una Advanced Grant del Consell Europeu de Recerca.

Carles Boix dirigirà a la Facultat d’Economia i Empresa un projecte de recerca per al qual ha obtingut una Advanced Grant del Consell Europeu de Recerca.

22/03/2017

Entrevistes

Carles Boix, catedràtic Robert Garrett de Política i Afers Públics de la Universitat de Princeton, vindrà a Barcelona, «a casa seva», per dirigir a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB un projecte de recerca per al qual ha obtingut una Advanced Grant, el prestigiós ajut que concedeix el Consell Europeu de Recerca (ERC) a investigadors sèniors. Doctor per la Universitat de Harvard, Boix ha estat assessor del Banc Mundial i del Banc Interamericà de Desenvolupament, i des de l'octubre del 2010 és membre de l'Acadèmia Americana d'Arts i Ciències. La seva recerca abasta les àrees de l’economia política i la política comparada, particularment la teoria democràtica, els orígens de les institucions i els efectes d’aquestes sobre el creixement i la desigualtat. En aquesta entrevista parla de política, tant europea com americana, i del que serà la seva activitat de recerca a la Universitat de Barcelona.

En un article recent que va publicar al diari Ara, parlava d’un distanciament entre els votants i les elits polítiques.

La política abans era molt de consens, era molt de centre, o de centreesquerra. I això, en certa manera, «ha petat». Aquest és un component important del que veiem ara: el canvi als Estats Units, el Brexit, els moviments de partits proteccionistes antiimmigrants a l’Europa continental, Le Pen, etc. Els partits polítics d’abans van amb el pas canviat, perquè tenen una tensió entre alguns electorats que encara representen i els nous estrats socials que no necessàriament s’han beneficiat dels canvis tecnològics i del procés de globalització que s’ha produït en les darreres dècades.

A Espanya serien els mileuristes. Si pensem en la manera com està distribuït l’espai electoral a Espanya, per exemple, l’esquerra està dividida realment en dos grups: la gent més gran encara vota la socialdemocràcia clàssica, i els joves, amb salaris menors —o comparativament menors per l’educació que tenen—, han anat a votar noves formacions polítiques com Podem. Al darrere d’aquesta reorganització de l’espai polític, hi ha un component de canvi estructural molt important.

Després hi ha un altre factor, potser, que té a veure amb la distància entre elits i electors. Els que estan controlant l’espai comunicatiu i l’espai polític —o els que hi participen— tenen un poder molt gran, i aleshores se sent la distància entre l’electorat i les elits polítiques.

 

Quines mesures podrien contribuir a fer disminuir aquesta distància? Les llistes obertes, per exemple?

Podria ser, tot i que les llistes obertes… A vegades imaginem que aquestes coses resoldran fàcilment els problemes. Les llistes obertes es feien servir a Itàlia abans de l’any 91. Dins de la llista, els electors podien canviar l’ordre dels polítics. Curiosament, es feia servir molt al sud d’Itàlia. Al nord, la gent votava la llista i no canviava l’ordre dels candidats. I per què es feia servir molt al sud? Perquè, dins del partit, els diferents polítics competien —normalment a través de polítiques clientelars— per aconseguir els vots dels electors. Per tant, els que la gent posava a dalt eren els que feien més favors personals després de les eleccions.

Jo crec que, més que canvis específics en les regulacions, depèn molt del tipus de relació dels votants amb els polítics. Fins a quin punt els votants són persones informades, capaces de mobilitzar-se, que no depenen d’anar al polític de torn per aconseguir el favor personal. No dic que no sigui interessant fer llistes obertes, però potser hi ha altres coses que jo faria abans.

 

A quin canvi estructural en els nostres sistemes polítics feia referència?

Estem vivint un canvi estructural molt important en la política. L’economia, tal com la concebíem, ha canviat. Quan pensem en el segle XX des del punt de vista industrial, pensem en l’empresa automobilística (Ford i General Motors, Detroit, la Seat...). Empreses en què una bona part de la producció està automatitzada, en què els treballadors centrals en el procés de producció són els treballadors semiqualificats organitzats en sindicats. Pel tipus de treball —que és central en aquest procés de producció— hi ha certa igualtat en els salaris i entre rendes de capital i rendes de treball. D’això, alguns en diuen l’època daurada del capitalisme democràtic. Als Estats Units comença el 1920; a Europa, després de la Segona Guerra Mundial. En aquest context, els partits polítics representaven totes aquelles classes mitjanes, o treballadores però semiqualificades. La competició electoral es produïa molt en el centre de l’espai polític. Tant socialistes com cristianodemòcrates, o fins i tot els partits liberals o conservadors de l’època, tots mantenien cert consens al voltant d’aquest tipus d’economia, de relacions socials, etc.

A partir dels anys vuitanta, noranta, com a conseqüència de certs canvis tecnològics, la introducció de l’ordinador —i l’impacte que això té sobre molts treballs que abans la gent feia directament però que ara han desaparegut o estan començant a desaparèixer—, s’ha produït cert trencament en el que seria la part central de la distribució de la renda i dels treballs en l’economia. I això es combina amb cert procés de globalització, de competència real, des de països amb salaris baixos que també «s’han menjat» moltes de les indústries. No a tot arreu: les indústries d’alt valor afegit a Alemanya i en altres llocs continuen sent potents i continuen competint internacionalment; però les empreses de joguines, de mobles, tèxtils, amb un component de treball molt important, han estat molt afectades per la globalització. Això no ha produït un trencament però sí una reducció d’aquell espai central, i ha afectat, al meu entendre, la manera en què es feia la política abans.

 

Com a politòleg, és interessant el procés independentista de Catalunya?

És molt interessant. Té menys paral·lelismes amb altres independències dels que, en certa manera, pensem; perquè la majoria —si no totes les independències— s’han produït històricament en moments de canvis fonamentals en el sistema internacional: la fi de la Primera Guerra Mundial i la caiguda dels imperis centrals van dur a la creació de petits països al centre d’Europa; després de la Segona Guerra Mundial, va tenir lloc el procés de descolonització; amb la caiguda de la Unió Soviètica, molts països van recuperar la seva llibertat. Excepte alguns casos —com els d’Islàndia o Noruega—, la majoria de les independències s’han produït en moments de crisi. Fins i tot les dels països de l’Amèrica Llatina van tenir lloc, o van començar a tenir lloc, quan Espanya va ser ocupada pels francesos i quan es recuperava de la Guerra de la Independència.

El cas català es produeix quan hi ha estabilitat en l’ordre internacional. D’altra banda, sí que hi ha cert paral·lelisme en el fet que hem vist moltes revolucions urbanes pacífiques amb més o menys èxit que han estat el producte de mobilitzacions populars. Totes les revolucions de l’est d’Europa, les revolucions àrabs —la majoria d’elles fracassades, excepte la de Tunísia—; en aquest sentit sí que hi ha cert paral·lelisme perquè en el moment en què ens trobem, en què sembla que la negociació no és possible, crec que sense una mobilització de la gent això no canviarà. I, en aquest sentit, és interessant. Realment, molt interessant.

 

Vostè que treballa als Estats Units, creu que es consolidaran Trump i les seves polítiques?

La victòria de Trump és el resultat d’una coalició de grups socials molt diversos. Per la seva grandària geogràfica i poblacional, els Estats Units s’han d’entendre com Europa, des de Moscou fins a Lisboa: és a dir, heterogènia i complexa. Demòcrates i republicans són, cada partit, una coalició de diferents parts. La coalició de Trump té tres potes: la primera és el partit tradicional republicà —el partit de Reagan—, a favor d’impostos baixos i de desregulació; la segona és el sector més interessat en el que a Amèrica se’n diu polítiques socials, que serien les polítiques sobre l’avortament, sobre la família, i que ja votava el partit republicà; i la tercera pota és la que Trump ha aconseguit mobilitzar cap al partit republicà: una part de la classe treballadora de l’àrea industrial que va des de Wisconsin fins a Pennsilvània. En tot aquest corredor —que era demòcrata—, una part passa a votar Trump. Potser no haurien votat un altre tipus de candidat republicà, però sí Trump, amb la seva oferta de proteccionisme tant envers la immigració com envers la competència asiàtica.

Aquest canvi electoral es deriva del canvi estructural de què parlàvem abans. Això també es veu en el Brexit; i a França, on molta gent que havia votat partits d’esquerres, o una part important, està considerant votar Le Pen. Fins a quin punt es pot consolidar aquesta coalició de Trump? Això és el que jo no sé perquè, com que són tres grups diferents, hi ha molta tensió entre ells, sobretot entre l’ala més a favor de desregular i d’abaixar impostos i les demandes d’aquesta classe treballadora industrial o postindustrial. I aquesta tensió, no veig com es pot resoldre fàcilment.

 

Quins són els trets principals del projecte de recerca que durà a terme a la UB, The birth of party democracy. The emergence of mass parties and the choice of electoral laws in Europe and North America (1870-1940)?

El projecte és un intent d’analitzar la formació de partits polítics i institucions electorals en el que anomenem la primera onada democràtica, la que comença a mitjan segle XIX amb les revolucions de 1848, i que s’estén fins a la Primera Guerra Mundial. És un creixement progressiu de la democràcia, sobretot en l’àmbit europeu, a l’Europa occidental, i a les Amèriques.

El projecte aposta per combinar metodologies noves (estadístiques pròpies de la ciència política, de l’economia contemporània actual) amb una recollida de dades històriques d’aquella època. Volem recuperar les dades censals que existeixen i alhora digitalitzar mapes de l’època, que inclouen una gran quantitat d’informació, per reconstruir els processos històrics i electorals d’aquell període. El projecte és de ciència política però també hi ha un interès per relacionar-se amb economistes, amb historiadors, amb sociòlegs. La Facultat d’Economia i Empresa de la UB és un lloc molt interessant per fer-ho. Tradicionalment ja era una escola d’economia i de ciència política. Fer-ho aquí crec que té molt de sentit.

 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al flickr de la Universitat de Barcelona
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona