Les basses petites i els estanys temporals alliberen CO2 a lʼatmosfera fins i tot quan no tenen aigua
Les basses i els estanys temporals emeten CO2 de manera natural durant tot lʼany —fins i tot quan no tenen aigua—, i les zones seques són les que alliberen una quantitat més gran de carboni cap a lʼatmosfera. Aquest fenomen, descrit ara per primer cop, podria tenir implicacions en el cicle global del carboni que controla el clima a la Terra, segons un treball dirigit pel professor Biel Obrador, de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i Núria Catalán, de lʼInstitut Català de Recerca de lʼAigua (ICRA).
Les basses i els estanys temporals emeten CO2 de manera natural durant tot lʼany —fins i tot quan no tenen aigua—, i les zones seques són les que alliberen una quantitat més gran de carboni cap a lʼatmosfera. Aquest fenomen, descrit ara per primer cop, podria tenir implicacions en el cicle global del carboni que controla el clima a la Terra, segons un treball dirigit pel professor Biel Obrador, de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i Núria Catalán, de lʼInstitut Català de Recerca de lʼAigua (ICRA).
El nou article, publicat a la revista Scientific Reports, canvia el paradigma clàssic sobre el paper de basses i estanys temporals com a fonts dʼemissió de carboni a lʼatmosfera i el seu impacte en lʼefecte hivernacle al planeta.
Basses i estanys temporals: una nova visió del cicle del carboni
El rol de les aigües continentals en el cicle global del carboni és encara força desconegut, tot i la seva importància, en especial en sistemes aquàtics petits o temporals (amb períodes sense aigua). Aquest treball és un dels primers estudis publicats sobre els fluxos de carboni al llarg del cicle hidrològic de sistemes aquàtics temporals, amb un especial interès tant en les àrees inundades com en les zones de sediments no cobertes per aigua (fins i tot durant la fase seca a lʼestiu).
Tal com explica el professor Biel Obrador (UB), primer autor de lʼarticle, «fins fa una dècada, es considerava que les aigües continentals tenien un paper irrellevant en els fluxos globals amb lʼatmosfera, com a conseqüència de la petitíssima superfície que ocupen en comparació amb els grans compartiments planetaris de carboni (com els oceans)». És més, assenyala també lʼinvestigador, «encara que les petites basses i estanyols —que sovint no superen les dimensions dʼuna pista de bàsquet— són els ecosistemes lacustres més freqüents al planeta, el gruix del coneixement sobre el cicle de carboni en aigües dolces estagnants prové encara sobretot de grans llacs de caràcter permanent (amb aigua tot lʼany)».
Les basses petites i temporals emeten CO2 durant tot lʼany
En lʼestudi, els experts han analitzat els fluxos de CO2 i metà (CH4) —dos gasos amb un poderós efecte hivernacle— en basses temporànies de petites dimensions a lʼilla de Menorca, amb unes condicions ben variades i uns hidroperíodes (durada de la fase amb aigua) que oscil·laven entre diversos mesos i uns quants dies o setmanes.
Les basses temporals emeten CO2 durant tot lʼany, revela lʼestudi. A més, la quantitat de CO2 que alliberen a lʼatmosfera —prop de dos quilograms de CO2 per mestre quadrat i any— és similar a la que emeten les aigües corrents amb més turbulència (rius, rieres i torrents) i és un valor que triplica el flux de CO2 procedent de llacs, embassaments i llacunes permanents.
«Els fluxos dʼemissió dʼaquests gasos són el resultat dels processos biogeoquímics que tenen lloc en aquests ecosistemes, especialment per lʼactivitat biològica de les comunitats microbianes. Segons les condicions ambientals i la composició de la matèria orgànica, aquests microorganismes produeixen gasos com el CO2 i el CH4 com a resultat de la respiració de la matèria orgànica del sediment», detalla Biel Obrador, que és membre del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB.
Integrar la visió de la biogeoquímica dels sistemes aquàtics temporanis
En un món afectat pel canvi global, la freqüència i la intensitat de les sequeres podrien augmentar considerablement en algunes zones del planeta. Aquest fenomen podria accelerar el dessecament i la desaparició de molts sistemes aquàtics, tal com sʼestà observant avui en dia en alguns llacs. En aquest escenari, les emissions de carboni des dʼaquestes extenses àrees de sediments emergits podrien ser —com a mínim en una primera fase— molt rellevants per al cicle global del carboni.
En el futur, caldrà abordar lʼestudi de la biogeoquímica dels sistemes aquàtics temporanis des dʼuna perspectiva que integri tant les zones seques com els períodes sense aigua, alerten els autors. «La visió final que podem obtenir sobre el funcionament dels ecosistemes és sorprenentment diferent de la que sʼobtindria si només es tinguessin en compte les condicions dʼinundació. Sense aquesta perspectiva integradora, els estudis ens menarien a conclusions fins i tot oposades sobre el paper ecològic dʼaquests ecosistemes com a fonts de carboni cap a lʼatmosfera», apunta Obrador.
En el nou treball, finançat per lʼInstitut Menorquí dʼEstudis, també hi participa Lluís Gómez-Gener (Universitat de Barcelona) i altres experts de lʼICRA, la Universitat de Girona, la Universitat del País Basc, la Universitat dʼUppsala (Suècia), el Centre Helmholtz de Recerca Mediambiental (Alemanya) i la Universitat dʼUmeå (Suècia).
Article de referència:
B. Obrador, D. von Schiller, R. Marcé, L. Gómez-Gener, M. Koschorreck, C. Borrego, N. Catalán. «Dry habitats sustain high CO2 emissions from temporary ponds across seasons». Scientific Reports, febrer de 2018. DOI:10.1038/s41598-018-20969-y