Els secrets més ben guardats de lʼinterior i el jardí de la Finca Pedro i Pons

Un patrimoni del tot heterogeni

La visita a la casa la fa lʼOficina de Relacions Institucionals i Protocol de la Universitat de Barcelona per mostrar el patrimoni cultural que conté. Ramon Dilla, Maria Torras i Cèlia Ramírez, que coneixen bé la singularitat de la figura dʼAgustí Pedro i Pons, són els encarregats dʼexplicar els secrets més ben guardats de la mansió, que va ser adquirida pel doctor Pedro i Pons el 1960 i que seria la seva residència fins al moment de la seva mort. Comencen la sessió explicant quina és la vinculació actual de la finca amb la Universitat: «Pedro i Pons la va llegar a la UB i és on es fan els estudis de Diplomàcia; també allotja el Claustre de Doctors i la Sindicatura de Greuges i, a més, és la seu de la Fundació Pedro i Pons, que atorga beques a estudiants de tots els àmbits del coneixement per fer estades a lʼestranger».

A continuació, quatre pinzellades de la història de la casa per explicar que era una antiga masia, propietat de la família sarrianenca dels Mumbrú, datada del segle XVI i coneguda com a Can Mestres. Comencen les anècdotes que faran les delícies dels més curiosos: «Casualment, la família Mumbrú té un panteó neogòtic al cementiri de Sarrià projectat per Agustí Font, que era estudiant dʼElies Rogent, lʼarquitecte de lʼEdifici Històric de la UB. Al final, tot està vinculat», diu Maria Torras. Els assistents van passant per diferents estances de lʼhabitatge mentre escolten embadalits les particularitats de lʼinventari de la casa, que posa en relleu com era la personalitat del doctor Agustí Pedro i Pons: «Per bé que era metge, tenia una gran sensibilitat per lʼart i les humanitats, i el seu patrimoni és realment heterogeni i combina peces dʼantiquari i dʼun gran valor artístic amb còpies dʼobres pictòriques i algun autoretrat o bust (que presideix lʼentrada de la casa), així com tots els seus diplomes», diu Ramon Dilla.

«Es va casar? Va tenir fills?», pregunta un assistent. «No, ni va tenir cap fill. Si més no, cap fill reconegut», afegeix Dilla. «I tota aquesta casa era per a ell sol?», exclama un senyor. El públic riu. «Sí, només hi vivia ell. Però tenia uns masovers al seu servei», aclareix Cèlia Ramírez. La visita servirà per descobrir que venia dʼuna família humil: era fill dʼuns taverners del carrer de Pau Claris, però es va matricular a la Facultat, i amb només vint-i-vuit anys va guanyar la càtedra de Medicina Interna a la Universitat de Barcelona. «Va escriure la seva tesi en tan sols quinze dies i va obtenir un excel·lent», destaca Dilla davant la perplexitat del públic. «I el sou dʼun metge donava per a tant?», pregunta una dona. «Penseu que ell tenia la seva pròpia clínica i la càtedra. Va ocupar diversos càrrecs, va ser degà de la Facultat de Medicina, i organitzava congressos internacionals», aclareixen els guies. En aquest sentit, val a dir que la manca dʼafiliacions polítiques el va afavorir. Estava molt ben connectat, no es va posicionar mai i això el va beneficiar tant en època de la República com després, durant la dictadura de Franco.

També expliquen que, més enllà de la vessant mèdica, la seva sensibilitat per lʼart el va portar a impulsar la creació del teatre Romea i a ser el mecenes dʼuna col·lecció literària de teatre que hi ha a la Xarxa de Biblioteques Públiques de Barcelona. I el secret més ben guardat: Pedro i Pons no va deixar ni tan sols la legítima als seus familiars. Ho va llegar tot. La finca, a la Universitat de Barcelona; els llibres de medicina, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, i la resta de llibres, a la Biblioteca Nacional de Catalunya. La visita conclou després de veure la cuina, que està molt ben conservada, la biblioteca i el terrat de la casa.

El sorprenent món de les flors

Els assistents surten al jardí, on els espera el botànic José Manuel Blanco, que comença la seva sessió dient que «la majoria de persones veuen les plantes com un teló de fons, com un decorat. Ni tan sols es mouen i, a més, estan sempre formades per les mateixes peces: tenen una estructura comuna formada per entrenús, nus i fulla, que es va repetint per formar totes les varietats de planta». Blanco explica aleshores que, si bé totes les plantes necessiten les mateixes coses per créixer (llum, aigua i nutrients), les estratègies que empren per aconseguir-ho són diferents en funció de la varietat.

El botànic ja té tots els assistents a la butxaca. «A més de créixer, la planta què fa?», pregunta. «Reproduir-se!», sʼafanyen a respondre els alumnes avantatjats. «Exactament. I per reproduir-se els calen flors». Les flors i la seva pol·linització donaran joc per a una hora llarga. Blanco farà saber al grup que les flors també són fulles, «molt modificades, però fulles al capdavall», i que la seva morfologia depèn directament de lʼinsecte que les ha de pol·linitzar. «Lʼaire també actua de pol·linitzador», diu un dels assistents. «Sí, certament. Però a casa nostra la reproducció de les plantes es fa majoritàriament a través dʼinsectes, i per això les flors tenen reclams: olors i colors, i recompenses: nèctar i pol·len», replica lʼexpert.

Blanco va ensenyant diferents tipus de flors que hi ha al jardí i explica què són les inflorescències i per a què serveixen: «Els insectes les poden veure de molt més lluny i garanteixen la càrrega de pol·len que podrà ser dispersada». Aleshores mostra una figa: «La figa no és un fruit i tampoc no és una flor. De fet, és una inflorescència també». El públic fa cara de sorpresa. El botànic lʼobre per mostrar que la part que ens mengem, en realitat, són les flors femenines, però que també en té de masculines. A continuació detalla el complex sistema de pol·linització que té la flor de les més de sis-centes espècies de ficus que hi ha al món. «Les figues han desenvolupat una relació molt particular amb una espècie dʼabella que viu dins i fora de la flor». El que explica és tan sorprenent que sʼadona que una noia està, literalment, amb la boca oberta. «Estàs al·lucinant, oi?», li pregunta. «Em sembla ciència-ficció!», respon ella. Tothom riu.

El temps ha passat volant i caldria anar acabant. Abans de posar punt final a la sessió, una dona pregunta si ens hem de preocupar per les espècies invasores. Blanco la tranquil·litza: «Les espècies invasores poden ser un problema, però no cal perdre el nord. Moltes han vingut per quedar-se i, si una cosa no té solució, no cal invertir-hi gaires diners. Cal protegir el que tenim i no perdre lʼoremus. Mai sabem quina espècie ens pot ser útil en el futur». 

La visita a la Finca Pedro i Pons dʼavui dona tot el sentit a una citació de Confuci que està escrita a la paret del jardí: «Déu meu, dona'm només això a la vida i en tindré prou: una casa plena de llibres i un jardí ple de flors».