Noemí Pereda: «Al nostre país hi ha greus situacions dʼabusos i agressions sexuals»

Quan es compleixen vint-i-nou anys de la redacció de la Convenció sobre els Drets dels Infants (20 de novembre del 1989), parlem amb Pereda sobre la rellevància del document, aleshores i ara.

La Convenció sobre els Drets dels Infants, ratificada per gairebé dos-cents països, va suposar que per primera vegada es consensués internacionalment que nens i nenes tenien uns drets universals, independentment dʼon haguessin nascut o dʼon visquessin, i també uns drets específics pel fet de ser menors dʼedat, i que suposaven una responsabilitat, protecció i cura especial per part dels adults. Es tracta, per tant, dʼun document absolutament rellevant, però que malauradament segueix sense respectar-se en molts països del món, tot i que una àmplia majoria lʼhan signat o ratificat.

Encara queda molta feina per fer...

Sí. Penso que en aquest àmbit és important seguir la frase «think global, act local». La Convenció sobre els Drets dels Infants no es vulnera únicament a determinades zones, amb unes característiques socials o econòmiques específiques; de vegades tampoc es respecta en alguns països desenvolupats, com pot ser el nostre. A Espanya no trobarem casos dʼexplotació laboral infantil en una fàbrica o una mina, però sí en concursos de bellesa, música o cuina, en feines com a actrius i actors, o sexualitzats com a models i maniquins. Potser no hi ha nens i nenes soldat, però sí que sʼhi fabriquen armes perquè infants dʼaltres països les utilitzin. Potser no serem un paradís per al turisme sexual infantil, però sí que hi ha pares i mares que prostitueixen els seus fills, així com productors de pornografia infantil i greus situacions dʼabusos i agressions sexuals.

El XIV Congrés Internacional dʼInfància Maltractada duu per lema «No parlar, no veure, no sentir: donem visibilitat al maltractament infantil». No seʼn parla prou?

No. Aquest és el principal problema: el silenci i el secretisme que acompanyen aquestes situacions. El nen o la nena no pot parlar, perquè té por, vergonya o se sent culpable. I els adults que envolten aquest infant i que lʼhaurien de protegir —seguint els principis de la Convenció sobre els Drets dels Infants— tampoc en parlen per motius diversos, però principalment vinculats a la manca de sensibilització i de formació respecte dʼaquesta problemàtica. No són conscients de les greus conseqüències que suposa lʼabús per a lʼinfant, i desconeixen el procés que cal seguir per notificar aquests casos. En un estudi que vaig publicar lʼany passat, es demostrava que un 84,4 % dels 182 professionals educatius entrevistats en disset escoles de Barcelona afirmaven no haver rebut cap formació en victimització infantil. A més, tot i que el 74,4 % asseguraven haver-ne detectat algun cas, només el 27,6 %  dels entrevistats havien notificat les seves sospites. Aquesta és la realitat que envolta el maltractament infantil.

Pensava que en els darrers anys sʼhavia avançat molt en la prevenció, la detecció i el tractament del maltractament infantil.

Durant els anys noranta hi va haver un gran moviment a Espanya i, particularment, a Catalunya, i es van establir protocols i recursos que van suposar canvis importants en el que havia estat la protecció i lʼatenció a la infància fins a aquell moment. Actualment, i després dʼuns anys en què la crisi ha provocat una recessió significativa en les mesures i ajudes aplicades a lʼàmbit de la infància, podem afirmar que hi ha una major sensibilització social i un interès més gran dels professionals per formar-se i aprendre. També hi ha una implicació més gran de les administracions, que subvencionen projectes per estudiar aquest tema o demanen formacions especialitzades per als professionals que treballen amb infants.

I aquesta formació especialitzada està garantida?

La Universitat encara no ha assumit la seva responsabilitat davant aquest problema. En graus tan cabdals com Psicologia o Medicina no hi ha cap assignatura que ofereixi recursos als seus estudiants per detectar, diagnosticar i tractar un infant víctima de maltractament.

De vegades es perd de vista que, més enllà dʼun delicte, el maltractament infantil és un problema de salut greu amb conseqüències biològiques i psicològiques.

Certament. El maltractament i lʼabús sexual infantil no són únicament delictes i no sʼhan de tractar exclusivament des de lʼàmbit jurídic. Són, principalment, greus problemes de salut pública, amb unes conseqüències que ens afecten a tots. Si tractem el maltractament i lʼabús sexual infantil com a delictes, ens centrem únicament en el perpetrador i en el seu possible càstig i, per tant, obviem la víctima i les seves necessitats. Si canviem lʼenfocament, veurem que el càstig al maltractador és una part del problema que respon a la necessitat social de corregir les infraccions que es cometen, però que la víctima necessita que lʼatenguin i li ofereixin els recursos que calgui per poder-se recuperar.

Hi ha molts casos dʼabús sexual infantil en què lʼabusador és un membre de lʼentorn familiar de la víctima. Quins mecanismes permetrien evitar això?

La majoria dʼabusos sexuals són comesos per persones de lʼentorn familiar i de confiança de la víctima. Els abusadors utilitzen aquesta relació dʼintimitat i afecte amb lʼinfant per poder-sʼhi apropar, manipular-lo i fer que mantingui el silenci. La majoria de casos de violència contra nens i nenes, doncs, no són casos de bullying o dʼassetjament escolar, causats per una altra criatura, sinó casos en què el perpetrador és un adult, generalment un adult cuidador de qui se suposa afecte i protecció. Aquesta és la realitat, però ens incomoda reconèixer-la. No podrem evitar mai en la seva totalitat que es produeixin situacions de maltractament o dʼabusos cap a la infància, però sí que podem reduir molt els casos i podem evitar que sʼallarguin en el temps, aconseguint així que els seus efectes siguin molt menors.

Com?

A més de la formació especialitzada que sʼhauria dʼoferir i que comentava abans, necessitem que hi hagi més sensibilització social envers el maltractament infantil. La violència contra la infància només es pot tractar des dʼun enfocament holístic. No lʼhem de segmentar en tipologies perquè totes les formes de violència estan relacionades. És que el que sʼha anomenat la web of violence i és la perspectiva en què treballa el meu equip del GReVIA. Lʼinfant que avui és víctima a casa, demà pot ser un agressor a lʼescola. Formació i sensibilització són clau. Finalment, cal un entorn educatiu i familiar en què la comunicació amb els nens i nenes sigui freqüent i fluida ja que, en moltes ocasions, lʼúnica manera de saber què està passant és que lʼinfant ens ho expliqui.