Notícies

Inici  >  Notícies > Dory Sontheimer: «Als 57 anys vaig descobrir que els nazis havien exterminat...

Dory Sontheimer: «Als 57 anys vaig descobrir que els nazis havien exterminat trenta-sis membres de la meva família»

Dory Sontheimer, filla de jueus alemanys, va néixer a Barcelona el 1946, on va ser educada com a catòlica.

Dory Sontheimer, filla de jueus alemanys, va néixer a Barcelona el 1946, on va ser educada com a catòlica.

Una de les set caixes que va trobar a l’altell de la seva habitació de soltera, amb documentació dels seus familiars, víctimes de l’Holocaust.

Una de les set caixes que va trobar a l’altell de la seva habitació de soltera, amb documentació dels seus familiars, víctimes de l’Holocaust.

Rosl i Kurt, els pares de Dory Sontheimer, es van refugiar a l’Espanya franquista i es van haver de convertir al catolicisme per sobreviure.

Rosl i Kurt, els pares de Dory Sontheimer, es van refugiar a l’Espanya franquista i es van haver de convertir al catolicisme per sobreviure.

Recull de les cartes que es van intercanviar amb els avis materns, des que van ser deportats el 1940 fins a la seva mort, a Auschwitz, el 1942.

Recull de les cartes que es van intercanviar amb els avis materns, des que van ser deportats el 1940 fins a la seva mort, a Auschwitz, el 1942.

«Europa es va comportar aleshores com es comporta ara. No canviem. Els interessos polítics i econòmics estan per davant de tot».

«Europa es va comportar aleshores com es comporta ara. No canviem. Els interessos polítics i econòmics estan per davant de tot».

17/04/2018

Entrevistes

Dory Sontheimer va néixer a Barcelona el 1946 i va ser educada com a catòlica a l’Espanya franquista. El seu avi patern era el propietari de la fàbrica Lehmann, que tenia filial a Barcelona, on els seus pares es van conèixer i es van casar el 1936. Havien fugit de l’Alemanya antisemita de la preguerra i aquí es van trobar amb una dictadura. Per sobreviure van haver de negar el seu origen jueu, canviar-se el nom i convertir-se al catolicisme. Fins als divuit anys, en ple franquisme, no va saber que els seus orígens eren jueus, i encara viuria molts anys més sense conèixer res de l’horror que havia viscut la seva família. Es va graduar en Farmàcia i Òptica a la UB i va exercir com a farmacèutica i empresària, fins que el 2002, després de la mort de la mare, va descobrir a l’altell de la seva habitació de soltera set misterioses caixes que revelaven una història colpidora. «Als 57 anys vaig descobrir que els nazis havien exterminat trenta-sis membres de la meva família», explica. Aleshores va iniciar una investigació sobre els seus orígens que l’ha portat a viatjar per mig món fins a retrobar-se amb més d’una vintena de familiars. Un periple que ha posat per escrit en dos llibres —Les set caixes (Angle Editorial, 2014) i La vuitena caixa (Capital Books, 2017)— i en un documental sobre la seva vida, titulat Les 7 caixes (Carles Canet i David Fontseca). Sontheimer va visitar la UB per presentar aquest documental, convidada pel vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni, Salvador García Fortes.

 

Com van arribar les set caixes a les seves mans?

El meu pare va morir d’un infart el 1984 i la meva mare es va enfonsar d’una manera que em va costar d’entendre, perquè sempre havia estat una dona molt forta. Va començar a tenir infarts cerebrals i va caure en un estat de coma durant deu anys. Al principi encara parlava una mica, només alemany (va oblidar el castellà). I moltes vegades cridava: «Ara vindrà la Gestapo i se'ns emportaran». A mi allò em va fer pensar que els devia haver passat alguna cosa molt forta. I quan va morir, vaig trobar tot això. Les set caixes estaven a l’altell de la meva antiga habitació de soltera, darrere uns edredons.

Què contenien aquelles caixes?

Cartes, fotografies, passaports... Les caixes estaven numerades i, a dins, els documents ordenats cronològicament. Darrere de cada foto, el pare hi havia escrit el lloc, la data i els noms dels meus familiars. Ell escrivia a màquina i acompanyava cada carta rebuda amb una còpia de la seva resposta. Totes estaven censurades: la Gestapo obria i llegia totes les cartes. Imagina’t quin risc van córrer els meus pares! Trobar-me tot allò per a mi va ser un xoc. Vaig començar a obrir carpetes. Vaig entendre alguna cosa, però vaig veure que havia de començar a indagar moltíssim. En aquell moment —era l’any 2002—, jo encara estava plenament activa a la feina; així que vaig fer un àlbum per als meus fills i vaig tancar les caixes fins al 2006. Un cop jubilada, vaig decidir dedicar-me a investigar i saber tot el que li havia passat a la meva família.

Dels documents que hi va trobar, quin va ser el més impactant?

La carpeta dels avis materns, perquè no havia vist mai cap fotografia seva, ni sabia com es deien. Els pares m’havien dit que havien mort a la guerra i canviaven de tema ràpidament. Conèixer després tot el que van passar... (s’emociona).

A la carpeta vaig trobar tota la correspondència que es van intercanviar amb els avis materns des que els van deportar el 23 d’octubre del 1940 de la Selva Negra a la França de Vichy (després he sabut que va ser l’única deportació que es va fer a tota la zona de la Selva Negra). Del camp de Gurs van ser traslladats a un altre camp, el de Récébédou. Els que tenien possibilitat d’obtenir visats de sortida, podien anar a Marsella, el lloc d’espera des d’on sortien els vaixells. Els meus avis hi van ser, allà. Els pares, des de Barcelona, i el germà de la meva mare, des de Nova York, van lluitar perquè aconseguissin el visat. La impotència era brutal. L’agost del 1942 van ser deportats a Drancy, i, de Drancy a Auschwitz. Van sortir el 7 de setembre de 1942 en el comboi 29. Hi anaven mil persones amuntegades com animals. D’aquests mil, dos dies després, en van arribar amb vida 889: 53 van entrar a Auschwitz i la resta els van portar directament a les càmeres de gas, entre ells, els meus avis: ella tenia 59 anys i ell, 65. Ara entenc l’impacte que devia ser per a la meva mare no haver pogut salvar-los.

Els aliats coneixien l’existència dels camps d’extermini.

Sí. Hi havia notícies, hi havia filtracions. En una de les últimes cartes, els meus avis diuen: «Els que van a l’est, no tornen: desapareixen». Suposo que ells no devien saber què hi havia al darrere, però els aliats sí que ho sabien. I la pregunta és: per què no van bombardejar les vies perquè els trens no arribessin als camps d’extermini? Ho tenien tan fàcil! Haurien pogut salvar molta gent. Però Europa es va comportar aleshores com es comporta ara. No canviem. Els interessos polítics i econòmics estan per davant de tot.

Parli’m dels seus pares. Es van refugiar a Barcelona sent molt joves.

Fugien del feixisme, però aquí es van trobar una dictadura similar. El meu pare va venir a Barcelona l’any 1929-1930, per recomanació del meu avi patern, i la meva mare, el 1933, després de ser acomiadada de la Cancelleria de Friburg quan Hitler va pujar al poder. A Barcelona es van conèixer, es van enamorar i van fer el seu projecte de vida, pensant que era una cosa transitòria. Però el 1936 va esclatar la Guerra Civil. Quan va acabar, havien passat sis anys des que Hitler era al poder. Tot el que estava succeint a Europa amb la comunitat jueva era un clam. El maig del 1939, Franco va aprovar la Llei de Fronteres i aleshores ja van veure la dificultat que tenien de poder portar la família aquí. Franco havia guanyat la guerra amb l'ajuda de Hitler i Mussolini. I van tenir clar que, si volien salvar la vida, havien d’amagar que eren jueus i convertir-se al catolicisme.

Què els podria haver passat si el règim franquista hagués descobert que eren jueus?

La Gestapo operava a Barcelona i corrien perill. De fet, el pare va tenir dues citacions per anar al consolat alemany, aquí, a Barcelona. El consolat estava conxorxat amb la policia espanyola, i molts dels que s'hi presentaven, si eren jueus, els deportaven a la frontera. Deportar a la frontera era la mort. Curiosament, només el van citar a ell, no a la meva mare, potser pel cognom: Sontheimer. En tot cas, no es va presentar a cap de les dues citacions, però el que sí que va fer va ser tallar-se el cognom. Es va posar Sont amb el Heimer separat, i a nosaltres, els fills, ens va posar només Sont. Jo, després de la descoberta de les caixes, he volgut rescatar el cognom del pare.

Als divuit anys coneix els seus orígens jueus. Com va sorgir el tema?

Penso que va ser perquè començava a sortir amb el que avui és el meu marit (riu) i suposo que el meu pare, amb molt bon criteri, va pensar que, abans que em comprometés amb algú, havia de conèixer els meus orígens. Recordo que em va dir: «Som jueus però no l’hi diguis a ningú perquè és molt perillós». Això era l’any 1964. Jo em preguntava quin mal podia ser, això, però vaig respectar que no volguessin que ho digués. Això sí, em vaig sentir alleujada que la meva família no fos nazi, perquè els pares estaven molt orgullosos de ser alemanys. I no vaig tornar a pensar-hi mai més.

En aquella època ja estava a la universitat...

Sí, estudiava Farmàcia a la Universitat de Barcelona. La meva època universitària va coincidir amb el final del franquisme. Va ser una època bastant moguda, al final. Jo era una mica... no revolucionària, però sí contestatària. I l'única por dels meus pares, sobretot de la mare, era que em fiqués en qüestions polítiques. Ara ho entenc, però aleshores no sospitava res.

Creu que els seus pares van arribar a un pacte de no dir-li res en vida?

Segur. Si van mantenir el silenci tota la vida... és perquè volien que nosaltres, el fills, creixéssim feliços. «Per què els hem de preocupar amb el que va passar, si no hi poden fer res?», devien pensar. Per a mi, això és una prova d’amor brutal. Però, al mateix temps, no ho van destruir: ho van deixar tot perquè ho trobéssim. Estic convençudíssima que els pares volien que coneguéssim la seva història i ens van deixar moltes eines per resoldre el trencaclosques. Però no ho van fer en vida per por.

I als 57 anys, amb tota una vida feta, descobreix un passat que desconeixia. Com encaixa aquesta nova realitat en la seva pròpia identitat?

He de dir que no he tingut cap crisi d’identitat. Com a persona, sento que soc la mateixa, però molt més plural, molt més oberta. He estat educada com a catòlica i ara he conegut el que és el judaisme i em sento molt orgullosa dels meus orígens. Però no penso renunciar a la meva identitat perquè la identitat es forma allà on tu creixes. I sento que soc mediterrània, soc catalana.

Com ha estat el procés de reconstrucció de la història familiar?

Com he dit abans, el 2006 em vaig ficar de ple amb les caixes. Vaig estar col·laborant durant un any en un programa que es deia «Perseguits i salvats», que impulsaven el Museu de la Shoah de París, el Museu del Terror de Berlín i la Diputació de Barcelona. Això em va ajudar moltíssim en tota la tasca de documentació, perquè em va permetre conèixer molta gent, sobretot historiadors i sociòlegs. Tenia l’obsessió de trobar els descendents de cadascuna de les branques dels avis materns i paterns. Tant era que fossin molts o pocs. I els he trobat. He viatjat a Tel Aviv, Buenos Aires, Praga, Boston, Mont-real, Nova York i Londres. Gràcies a aquestes set caixes, la meva família ha crescut en vint-i-cinc persones, fills d’aquells familiars que van poder sortir d’Alemanya o que els pares van poder enviar fora del país. Fins i tot, un d’ells és supervivent d’un camp d’extermini! Retrobar-nos ha estat una explosió d’alegria i d’il·lusió. És una manera de demostrar al món que hem estat capaços de vèncer el nazisme. Els únics familiars que encara no conec són els descendents de l’avi matern, que curiosament viuen a Alemanya. A ells els costa aquesta història...

Per què va decidir plasmar-ho tot al llibre Les set caixes?

Vaig decidir que havia d’escriure aquest llibre com a homenatge, no només a la meva família, sinó als milers de famílies que van patir aquell horror. Com diu molt bé el periodista Vicenç Villatoro, «sis milions de víctimes són sis milions d’històries personals». Es tractava de posar cares i noms als pijames de ratlles.

Els meus fills em van regalar un curs d’escriptura i, a partir d’aquí, van començar les ganes d’escriure. Evidentment, per a mi va ser una catarsi total. Quan vaig acabar Les set caixes i vaig descobrir que trenta-sis membres de la meva família directa havien estat exterminats, vaig pensar molt en els nens. Necessitava saber què havia passat amb els nens de la meva família durant el nazisme. Així va néixer el segon llibre, La vuitena caixa. Pensar que una societat culta del segle XX, com va ser l’alemanya, fos capaç de construir un assassinat massiu, i arribar a matar un milió i mig de nanos, no ho entendré mai. I això és el que et fa por, fins on pot arribar la ment humana! Te n’adones que als éssers humans, en general, se’ls manipula molt fàcilment i, per això, és tan important insistir als joves: «No us deixeu portar per demagògies ni totalitarismes, penseu per vosaltres mateixos». Cadascú té la seva consciència i sap exactament el que està bé i el que està malament.

Per això fa xerrades a instituts?

Sí, participo en un programa del Departament d’Ensenyament que es diu «Testimonis a l’aula». Estic molt contenta de poder fer aquesta tasca amb els joves perquè ells són el futur. Han de saber què va passar, que no està tan lluny, perquè no es tornin a cometre els mateixos errors. Això no pot tornar a passar mai més. I la veritat és que m’escolten amb uns ulls... Un silenci... Imagina’t, amb nanos de setze anys!

Penso que Europa contribueix molt poc a formar les ments de les persones, i això és molt important. Els governs i les Nacions Unides tenen aquesta responsabilitat i no ho fan. Per això ara em preocupa moltíssim el tema dels refugiats. Hem de pensar que cadascun de nosaltres pot ser immigrant en algun moment de la seva vida. De fet, els meus pares ho van ser. I veus que surten formacions d'extrema dreta, sobretot quan hi ha una crisi econòmica, i el culpable és sempre el que ve de fora. El pare, que era un home molt tolerant i amb una percepció claríssima del que era l’ètica, em va ensenyar que, per sobre de les identitats, hi ha els valors humans. Tant se val que siguis agnòstic, catòlic, jueu, protestant o musulmà. Penso que això és universal i s’ha de treballar, no val només dir-ho.

Per acabar, ha pensat què farà amb tota la documentació d’aquí a uns anys?

Soc molt conscient que l’he de deixar en algun lloc. Tampoc vull trigar gaire a fer-ho. Sé que són documents que tenen un gran valor històric, i que han d’estar al lloc adequat. La decisió és on. Me’ls han demanat al Museu de l’Holocaust de Jerusalem, al Museu de l’Holocaust de Washington i, evidentment, també aquí. Encara m’ho he de pensar. El que tinc clar és que no vull que acabin en una prestatgeria, sinó en algun lloc on els estudiïn. Estic convençuda que se'n podrien treure moltes dades que jo he estat incapaç de desxifrar!
 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al flickr de la Universitat de Barcelona
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona