Els reptes de la inducció de la lactància materna en dones no gestants
Quan pensem en alletament matern, ho fem relacionant-ho amb dones que han passat per un embaràs i un part. En els darrers quinze anys, el creixement de nous models familiars ha fet que els infants arribin a les famílies per múltiples vies, entre elles lʼadopció, la gestació per subrogació, o en parelles de dues dones. En aquest context, procediments encara poc usuals com la lactància induïda o la relactació, per part de dones que no han tingut ni un embaràs ni un part previ, són força desconeguts per la majoria de professionals de la salut, com ara llevadores i obstetres.
Quan pensem en alletament matern, ho fem relacionant-ho amb dones que han passat per un embaràs i un part. En els darrers quinze anys, el creixement de nous models familiars ha fet que els infants arribin a les famílies per múltiples vies, entre elles lʼadopció, la gestació per subrogació, o en parelles de dues dones. En aquest context, procediments encara poc usuals com la lactància induïda o la relactació, per part de dones que no han tingut ni un embaràs ni un part previ, són força desconeguts per la majoria de professionals de la salut, com ara llevadores i obstetres.
La revista especialitzada Journal of Human Lactation ha publicat un estudi elaborat per investigadores de la Universitat de Barcelona i de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) sobre el procés dʼinducció de la lactància materna en dones que no han passat per un part, i sobre la relactació, en el cas de dones que han alletat en embarassos previs. Es tracta dʼun primer estudi qualitatiu basat en entrevistes en profunditat a prop dʼuna desena de dones a Espanya que han viscut la inducció de la lactància materna en maternitat per adopció, per gestació subrogada o en parelles de dues mares.
Els reptes principals que sʼhan identificat en lʼestudi apunten a dificultats i estrès en la mare a causa de la manca dʼinformació per part dels professionals per resoldre dubtes i pors durant tot el procés. També es troba a faltar suport de lʼentorn, que sovint qüestiona aquesta decisió. En la finalització de lʼalletament, sʼha detectat una pèrdua de corresponsabilitat en parelles de dues dones, o de pèrdua en el sentiment de vinculació amb el nadó.
El treball conclou que, en un moment en què els models de procreació són plurals, els professionals de la salut han de tenir coneixements sobre la relactació i la lactància induïda per tal de proporcionar orientació i assistència adequades. «Els resultats de lʼestudi milloren el coneixement sobre un procés poc conegut i poc habitual, però en augment en la nostra societat gràcies als avenços tecnològics que permeten arribar a la maternitat sense passar per un embaràs i un part», apunta Gemma Cazorla Ortiz, primera autora de lʼarticle i professora associada a lʼEscola dʼInfermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB. Cazorla Ortiz, que fa una tesi sobre aquest tema dins del programa de doctorat dʼInfermeria i Salut de la UB, assegura: «Aquest coneixement pot servir de suport per millorar les estratègies dʼintervenció professional. A causa de la dificultat física del procés, el suport extern és essencial, i les participants esperaven que els professionals de la salut els proporcionessin informació i ajuda rellevants».
«Hi ha una manca de recerca sobre lʼexperiència de les dones que duen a terme aquests processos», apunta Josefina Goberna, professora del Departament dʼInfermeria de Salut Pública, Salut Mental i Maternoinfantil de la UB i una de les directores de tesi de Cazorla Ortiz. «Tampoc existeix una guia estandarditzada sobre mètodes per induir la lactància materna en aquests casos», destaca.
Segons Paola Galbany Estragués, degana de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la UVic-UCC i coautora del treball publicat a Journal of Human Lactation, «les dones decideixen alletar mitjançant la inducció i la relactació per construir el vincle amb els seus fills, i aquest fet les apodera per superar tota una sèrie de reptes complexos».
A través de grups de suport a la lactància es van identificar i entrevistar nou dones, tres per a cadascun dels supòsits implicats en aquesta pràctica: adopció, gestació subrogada o parelles de dues mares. A més, dues dʼelles havien alletat bessons. De les entrevistes a aquestes dones es desprèn que la principal motivació era millorar el sentiment de proximitat amb els nadons. En els casos estudiats, el procés dʼinducció va durar entre un mes i mig i quatre anys. Les participants van manifestar que durant la lactància materna augmentava el vincle entre la mare i el nadó, i que aquest sentiment va tendir a disminuir després del deslletament. La mitjana dʼedat de les participants va ser de trenta-tres anys, la dels infants quan va començar lʼalletament va ser de disset dies, i el temps mitjà de lactància va ser de disset mesos.
Els procediments dʼinducció inclouen un tractament farmacològic —tractaments hormonals que simulen les condicions de gestant—, a més de lʼestimulació. Existeixen pocs casos dʼinducció de la lactància en els quals només sʼutilitzin mètodes no farmacològics, que a més de lʼestimulació, es complementen amb herbes galactagogues —que augmenten la secreció làctia— o amb suplements dietètics.
Referència de lʼarticle:
G. Cazorla-Ortiz, P. Galbany-Estragués, N. Obregón-Gutiérrez, J. Goberna-Tricas. «Understanding the challenges of induction of lactation and relactation for non-gestating Spanish mothers». Journal of Human Lactation. Doi: 10.1177/0890334419852939