Amàlia Lafuente: «L'entorn de l'hospital et permet fer aflorar molts dilemes ètics amb què es troben els metges diàriament»

Amàlia Lafuente, catedràtica de Farmacogenètica de la UB i escriptora
Amàlia Lafuente, catedràtica de Farmacogenètica de la UB i escriptora
Interviews
(25/10/2013)

Després de la seva primera novel·la, Codi genètic, la investigadora de la UB i escriptora Amàlia Lafuente torna amb una novel·la mèdica sobre les teràpies antienvelliment. Lʼobra, titulada Teràpia de risc i publicada per Proa (en castellà, per Plaza y Janés), es presentarà el 14 de novembre a lʼAteneu Barcelonès (Canuda, 6). Es tracta dʼuna història àgil i sorprenent que examina les interioritats dʼun hospital públic amb activitat privada i dʼun institut de recerca, i que tracta temes dʼactualitat com ara el tràfic dʼinfluències, lʼauge de la cirurgia estètica, els límits de lʼètica mèdica o el progrés científic.

Amàlia Lafuente (Barcelona, 1952) és actualment la secretària del Departament dʼAnatomia Patològica, Farmacologia i Microbiologia de la UB, i fa recerca en el camp de la farmacogenètica, una disciplina que estudia la variabilitat que aporten els gens a la resposta als fàrmacs i que, en el futur, permetrà predir, mitjançant la genètica, quin fàrmac és millor per a cada persona i en quina dosi. També ha estat investigadora associada a la Universitat de Berkeley, i el 2006, va guanyar el Premi Internacional Hipòcrates de recerca mèdica sobre nutrició humana. El seu vessant com a escriptora es vincula a lʼEscola dʼEscriptura de lʼAteneu Barcelonès, on el 2004 va guanyar el primer premi en la modalitat de guió del certamen que convoca aquesta entitat. El 2006, va ser finalista del Premi Literari de Narrativa Breu Districte V. Amb Codi genètic va guanyar, el 2009, el Premi Ciutat de Badalona i el Premi Literari Països Catalans Solstici dʼEstiu.

Amàlia Lafuente, catedràtica de Farmacogenètica de la UB i escriptora
Amàlia Lafuente, catedràtica de Farmacogenètica de la UB i escriptora
Interviews
25/10/2013

Després de la seva primera novel·la, Codi genètic, la investigadora de la UB i escriptora Amàlia Lafuente torna amb una novel·la mèdica sobre les teràpies antienvelliment. Lʼobra, titulada Teràpia de risc i publicada per Proa (en castellà, per Plaza y Janés), es presentarà el 14 de novembre a lʼAteneu Barcelonès (Canuda, 6). Es tracta dʼuna història àgil i sorprenent que examina les interioritats dʼun hospital públic amb activitat privada i dʼun institut de recerca, i que tracta temes dʼactualitat com ara el tràfic dʼinfluències, lʼauge de la cirurgia estètica, els límits de lʼètica mèdica o el progrés científic.

Amàlia Lafuente (Barcelona, 1952) és actualment la secretària del Departament dʼAnatomia Patològica, Farmacologia i Microbiologia de la UB, i fa recerca en el camp de la farmacogenètica, una disciplina que estudia la variabilitat que aporten els gens a la resposta als fàrmacs i que, en el futur, permetrà predir, mitjançant la genètica, quin fàrmac és millor per a cada persona i en quina dosi. També ha estat investigadora associada a la Universitat de Berkeley, i el 2006, va guanyar el Premi Internacional Hipòcrates de recerca mèdica sobre nutrició humana. El seu vessant com a escriptora es vincula a lʼEscola dʼEscriptura de lʼAteneu Barcelonès, on el 2004 va guanyar el primer premi en la modalitat de guió del certamen que convoca aquesta entitat. El 2006, va ser finalista del Premi Literari de Narrativa Breu Districte V. Amb Codi genètic va guanyar, el 2009, el Premi Ciutat de Badalona i el Premi Literari Països Catalans Solstici dʼEstiu.

Lʼobra comença amb la inauguració, en època de retallades, dʼun fastuós hospital i dʼun institut de recerca finançat per mecenes. És aquest un escenari prou real?

Lʼobra té una voluntat realista. De fet, comença amb la inauguració dʼun hospital que ni tan sols es pot obrir al cent per cent per la manca de recursos. Dʼaltra banda, és un centre que combina la pràctica pública amb la privada, un tema de molta actualitat, atès que molts hospitals busquen aquestes fonts de finançament alternatives. Com a model és discutit, ja que crea certa ambigüitat en lʼús compartit de recursos i personal sanitari.

Al soterrani de la nova instal·lació hi ha una àrea de recerca finançada per una fundació privada. Això també és freqüent avui en dia. A través de donacions de persones amb diners, agraïdes per tractaments previs, es creen instituts i centres de recerca.

 

El llibre es posiciona en relació amb aquest model o amb algun aspecte concret del seu funcionament?

En aquest escenari, lʼobra es posiciona en alguns punts concrets, com ara en el fet que a les fundacions, encara que siguin privades, seʼls ha dʼexigir el mateix rigor en la gestió que si fossin públiques.

També vol despertar cert punt dʼinquietud en el sentit que ningú controla realment els procediments ètics de la recerca. Els projectes han de passar per comitès rigorosos, però els investigadors som conscients que després no tenim cap policia al darrere que vetlli perquè tot es faci correctament.

 
Hi ha personatges negatius?

Necessàriament. Sense personatges negatius no hi ha conflictes, i sense conflictes no hi ha novel·la. Evidentment, crec en lʼhonestedat de la majoria dels metges, però he de buscar tipologies que mʼajudin a construir la trama. En aquesta novel·la apareix el metge que es mou per interessos lucratius, que és capaç de fer intervencions que no estan indicades només per fer calaix. Aquest seria un perfil de metge lligat a una mala praxi en la medicina privada. Lʼaltre personatge negatiu és el metge «excels», que es mou per prestigi personal, per publicar, per anar a congressos, que pensa més en el reconeixement dels seus col·legues que no pas en el benefici dels pacients. Encara que és una tipologia minoritària, també existeix.

 

Com en la seva primera novel·la, aquesta també dóna a conèixer lʼestructura i el funcionament del món de la recerca, els caps de grup, becaris, doctors…

La protagonista és una estudiant predoctoral que no ha arribat a doctorar-se, malgrat els pas dels anys. Diríem que sʼha «cronificat» i sembla la mare de la resta de doctorands. En incorporar-se al nou hospital, li donen lʼoportunitat dʼestabilitzar-se. Mʼagrada descriure com funciona tot aquest món de la recerca, i sobretot quines dificultats té, perquè és molt desconegut per la població.

 

Considera que aquest perfil dʼestudiant predoctoral cronificat és real?

Hi ha molta gent que encadena contractes, amb projectes o amb empreses privades. Van sobrevivint; en alguns casos acaben convertint-se en tècnics de laboratori. A Espanya, tenim el problema que la majoria de centres no tenen una plantilla de tècnics de laboratori i aquesta mancança se supleix amb becaris. Malauradament, els formem com a doctors tot i que molt probablement no tindran un lloc per exercir la seva tasca de recerca.

 

Teràpia de risc és una novel·la negra?

A mi mʼagrada definir-la com una novel·la de misteri amb dos grans enigmes: el primer és saber si hi ha activitats irregulars en aquest hospital, al voltant de teràpies experimentals. El segon gran enigma, que és el que preocupa més a la protagonista, és saber si el seu marit, que és un cirurgià plàstic que sʼha traslladat amb ella a lʼhospital, hi està involucrat. Aquesta és la part més literària, ja que explora el món de la parella, les dependències emocionals, les influències, etc.

 

Un altre tema destacat a lʼobra és el de la medicina estètica i plàstica.

Són pràctiques que sʼhan disparat els darrers anys. La cirurgia estètica sʼha multiplicat per dos els darrers quinze anys i la medicina estètica tècniques no invasives com ara farciments amb àcid hialurònic, gels, greix autòleg i altres procediments— sʼ han multiplicat per vuit. Avui en dia, amb els coneixements de la biologia molecular, estem davant dʼun repte apassionant, que és el de lʼantienvelliment integral. 

Actualment, sʼallarga la vida allargant la malaltia. Envelliment i malaltia constitueixen un binomi indissoluble. La idea ara es separar-ho, per qualitat de vida i també per temes de sostenibilitat del sistema sanitari. Per això, sʼestà fent molta inversió en lʼestudi de lʼantienvelliment «seriós», en camps que van des de les cèl·lules mare fins als moduladors de la telomerasa o els activadors de les sirtuïnes; un conjunt de recerques que són de primera línia i que els darrers anys han estat presents als Premis Nobel.

 
Quina és la seva relació personal amb aquest tema?

Sóc filla de cirurgià plàstic. Als anys cinquanta i seixanta, les consultes dels metges eren a casa. Quan tornàvem de lʼescola, no es podia fer soroll. Les meves germanes i jo ajudàvem la mare a plegar gases i a preparar els guants. Vivíem intensament les preocupacions del meu pare pels seus pacients i les seves il·lusions. A partir dels disset anys, vaig començar a ajudar-lo també al quiròfan, i les intervencions eren similars a les actuals. En aquell temps, estava més de moda treureʼs pit que no pas posar-se pròtesis.

 

En alguns moments del llibre es critiquen tractaments que es fan actualment per raons estètiques o per tractar certs símptomes, com ara la menopausa.

El llibre mostra la situació actual en lʼús de teràpies substitutives amb estrògens, un tractament sobre el qual hi ha ginecòlegs que hi estan dʼacord, i dʼaltres que hi estan completament en contra. És un tema polèmic, i els estudis són controvertits. El que se sap és que en estudis in vitro els estrògens són proliferatius, però dins de lʼorganisme hi ha altres mecanismes de regulació. És una qüestió interessant en la qual no em posiciono.

 
La novel·la mèdica és un bon gènere?

A Espanya hi ha poca literatura dʼaquest gènere. Hi ha molta afició per les sèries mèdiques televisives, però encara es llegeix poc. La novel·la pot complementar molt bé el mitjà audiovisual ja que permet abordar els conflictes des dʼun vessant més intimista i pot fer evolucionar un personatge al llarg dʼuna història amb un principi i un final. Des dʼaquest punt de vista, Teràpia de risc és una novel·la en sentit estricte, en què el protagonisme el tenen les relacions humanes dʼamor i odi, enveges, traïcions, sexe, ambicions... Tot plegat en un marc hospitalari on totes aquestes passions es porten al límit, precisament perquè és un entorn on la vida, la malaltia i la mort hi són molt presents.Lʼentorn de lʼhospital et permet fer aflorar molts dilemes ètics amb què es troben els metges diàriament.