Fa unes setmanes vam posar fi a les activitats culturals del curs 2017-2018 de la Borsa d’intercanvi lingüístic amb una ruta per algunes de les institucions de Barcelona de la mà d’un guia «indígena» excepcional, el professor de la Facultat de Geografia i Història, Mariano Barriendos.

Una de les singularitats de Barcelona és que encara conserva els edificis històrics originals que acollien les institucions de l’època preindustrial; i alguns d’ells encara conserven la funció institucional original per a la qual van ser creats. Una ruta en forma d’ametlla que, fins i tot, ens pot ajudar a entendre millor la situació política actual.

Tot i començar la ruta a la plaça de Sant Jaume, ràpidament vam anar a veure l’antiga presó de la ciutat, baixant pel carrer Llibreteria —l’antiga Baixada de la presó. Durant l’època preindustrial, el sistema de repressió era molt dur, i les presons eren instal·lacions provisionals mentre s’esperava el judici que, com a molt, podia trigar dues setmanes. Només hi havia quatre opcions per sortir d’allà: pagar una multa, l’escarni públic, el treball forçat a galeres o l’execució al patíbul. De fet, encara avui es conserva a la plaça del Rei una columna de la vergonya pública on es col·locaven durant uns dies els condemnats a l’escarni públic.

A la plaça del Rei s’hi concentraven les institucions de govern. Del conjunt de dependències reials del Palau Reial Major —residència dels comtes de Barcelona, i després dels reis de la Corona d’Aragó—, encara avui se’n conserven alguns espais. El més emblemàtic és l’imponent Saló del Tinell: lloc de cerimònies i on el rei rebia audiència; i, posteriorment, sala de reunió dels escrivans del Consell Criminal del Principat de Catalunya. El conjunt monumental no només englobava les institucions que organitzaven la vida pública, sinó que també s’hi concentraven les dependències privades de la monarquia, com ara la Capella reial de Santa Àgata. També, es conserva l’anomenada torre o mirador del Rei Martí, de cinc pisos formats per galeries d’arcs de mig punt, que, a més de proporcionar unes bones vistes de la ciutat, permetia de prendre un aire més net del que es respirava a peu de carrer. Així mateix, també hi trobem el Palau del Lloctinent, seu de l’Audiència i de la Inquisició fins a la seva desaparició al primer terç del segle XIX, i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que fins fa pocs anys encara hi guardava el seu fons documental.

Per l’altre accés del Palau del Lloctinent —al carrer dels Comtes— i resseguint la Catedral, a pocs metres ens trobem amb la placeta de Sant Iu, punt d’intersecció entre les dependències reials i la Catedral. Des d’allà s’accedeix actualment al Verger, pati o jardí reial a l’entorn del qual s’organitzaven les dependències reials i que comunicava amb el Saló del Tinell; més endavant també va ser seu del Tribunal de la Inquisició. Gairebé no queda res del conjunt original, tret del jardí amb porxos, la font central i els tarongers, amb la seva olor tan característica. Tot plegat proporcionava a l’espai privat de la família reial, i dels seus convidats, una marca distintiva de la resta de la població.

Seguint pel carrer dels Comtes i arribant al Pla de la Seu, ens trobem amb les institucions de l’àmbit eclesiàstic. Mentre a mà esquerra hi ha la Catedral, a mà dreta tenim l’edifici que en el seu moment va ser la Pia Almoina de Barcelona —anomenada sovint la Canonja. A banda d’hospital i lloc de quarantena per als viatgers —i això permetia controlar-los—, també tenia la funció d’alimentar els més necessitats. Era una de les principals institucions assistencials de la ciutat.

L’Església, en l’època preindustrial, era una institució rellevant i amb molt poder que funcionava al marge de la resta d’institucions seculars. Disposava del seu propi sistema de repressió, un sistema de justícia pròpia, un sistema de tributs (el delme) i una estructura administrativa pròpia amb la característica que tots els seus treballadors eren alfabetitzats, la qual cosa feia que fossin un cos més operatiu comparat amb el d’altres institucions.

Al carrer de Santa Llúcia hi trobem l’entrada de la casa de l’Ardiaca, on vivia el canonge que s’encarregava de la tresoreria de la Catedral —de l’administració dels béns eclesiàstics. Remodelada al segle XVI en un estil gòtico-renaixentista d’imitació italiana, s’hi poden observar els elements bàsics per al gaudi de la vida amb el pati i la font d’aigua —de forma anàloga al Verger. En la remodelació es van aprofitar les tres torres de la muralla romana; de fet, a dins de l’edifici es pot observar una part de la muralla ciclòpia romana.

Les transformacions socials i econòmiques que es van anar succeint al llarg del segle XVII, cap a una societat moderna, van generar tensions i conflictes entre les institucions eclesiàstiques i el poble, que van conduir a la confrontació directe del segle XIX i el primer terç del XX.

A la vora de la casa de l’Ardiaca, al carrer del Bisbe, hi trobem el Palau Episcopal, residència del bisbe de Barcelona. L’any 1789, afavorida per la crisi agrària dels anys anteriors, a Barcelona es va viure la revolta anomenada el «rebombori del pa». El pa, aliment bàsic de la dieta en aquella època, havia assolit uns preus inassumibles pel poble. Es tractava, doncs, d’una crisi de subsistència típica de l’Antic Règim. Davant les revoltes i els enfrontaments, el bisbe de Barcelona es va veure impel·lit a renunciar a una part del dret dels cops, que encaria l’entrada de blat a la ciutat, i d’aquesta manera abaixar-ne el preu.

D’altra banda, l’Església també exercia la seva influència a través del sistema educatiu. A la plaça de Sant Felip Neri, en tenim un exemple amb l’escola i la congregació dels felipons. Així mateix, a la plaça també hi tenim representada una de les institucions del sector productiu més importants de l’època preindustrial: els gremis, que controlaven i regulaven la producció de les diferents manufactures. Encara s’hi conserven les cases dels gremis dels Calderers i dels Sabaters. Però un fet transcorregut en època més recent ha deixat marca a la plaça. Durant la Guerra Civil, el 30 de gener de 1938, l’aviació legionària italiana va bombardejar el nucli antic de Barcelona i va provocar una matança a la plaça de Sant Felip Neri, la gran majoria nens. L’impacte de la metralla de les bombes encara es pot veure a la façana de l’església.

Molt a prop de la plaça de Sant Felip Neri hi trobem el call jueu. La presència de jueus a Barcelona es remunta ja a l’època romana. En la societat medieval, complexa i dinàmica, la comunitat jueva es trobava inserida plenament, i entre altres coses aportava coneixement científic i mèdic. A mitjan segle XIV es va produir un canvi climàtic important —la petita edat de gel— que va portar la fam a tot Europa. El descontentament de la població va conduir a una crisi política molt severa. Per intentar sortir del pas, es va buscar un culpable, un grup de persones diferents, i en aquest context de crisi es va anar agreujant un antisemitisme ja latent en les societats cristianes. De resultes d’aquesta hostilitat i per raons de seguretat, se’ls va confinar al gueto. En carrerons estrets, i amb els edificis més alts de Barcelona, la població jueva va anar augmentant. Tot i l’alta densitat, va ser necessari construir el Call Menor, adjacent al Call Major. Aquestes tensions van desembocar amb atacs directes contra la comunitat jueva, com el pogrom de Barcelona a finals del segle XIV. L’oposició va acabar amb l’expulsió dels jueus de la península Ibèrica a final del segle XV.

Vam tancar l’espiral de la ruta, al mateix lloc on havíem començat, a la plaça de Sant Jaume, amb l’Ajuntament de Barcelona i el Palau de la Generalitat. Dues institucions d’origen medieval, que en els seus orígens tenien funcions més aviat executives. Les entrades originals d’ambdues institucions es troben en els carrers adjacents. Una de les característiques més rellevants és que aquests edificis encara mantenen la seu del govern i de la institució que els va construir.

Després d’una visita molt interessant i sorprenent vam donar per acabades les activitats de la Borsa d’intercanvi lingüístic d’aquest segon semestre, i del curs.

Que passeu un bon estiu!

Alba, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística