Crònica d’una parella d’intercanvi lingüístic català-turc

Dimecres passat 7 de novembre a la tarda vam trobar-nos amb la parella lingüística de català-turc a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB formada per un noi, en Daniel, i una noia, l’Inci.

En Daniel i l’Inci ja s’havien trobat una altra vegada ells dos sols. De fet, la seva primera trobada estava programada per la setmana anterior. En aquell primer dia es van conèixer i van parlar sobre aspectes com d’on li va venir l’interès a en Daniel per Turquia abans de viatjar-hi i estar-s’hi dos mesos.

En aquesta segona trobada vam anar al menjador de la Facultat ja que vam pensar que era un bon lloc per conversar: espaiós i lluminós, amb taules i cadires per aprofitar no solament per parlar sinó també per prendre alguna cosa com ara un cafè o una aigua de les màquines expenedores que també hi havia disponibles a la sala.

En Daniel ens va explicar que va fer un viatge a Turquia motivat per la música tradicional turca que es toca amb banjo. Va portar partitures d’algunes peces musicals que eren semblants a les partitures estàndard occidentals, tot i que tenien la característica de deixar llibertat al músic per improvisar melodies entre corxeres.

Ens va sorprendre amb el seu nivell de turc: només amb cinc mesos de classes i dos mesos vivint a Turquia, podia mantenir una conversa amb l’Inci sense gaire esforç per cap de les dues parts.

En Daniel de seguida li va explicar en turc característiques de la pronúncia del català i dels diferents dialectes.

Vam parlar sobre gastronomia turca, sobre les llengües estrangeres que poden escollir els estudiants turcs a la secundària (anglès i alemany) i sobre la importància de la música a la cultura turca. L’Inci ens va explicar que va tocar el piano de petita durant dos mesos però que no li va acabar d’agradar.

Li vam preguntar si havia estat abans a Catalunya i ens va dir que sí, que havia treballat en una empresa turca que s’encarregava de traduccions del turc a l’anglès.

L’Inci no parlava català tot i que sí que sabia saludar i dir gràcies. Vam combinar l’anglès i el turc per ensenyar-li altres coses com ara presentar-se i demanar com es diu una persona, quina edat té, etc.

Manel Mas, becari de la Xarxa de Dinamització Lingüística (XDL) dels Serveis Lingüístics de la UB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *