En la primera activitat de Ciència amb xocolata del primer semestre ens vam endinsar en el que es considera el sisè continent, l’Antàrtida, de la mà de la investigadora Elisenda Ballesté del Departament de Microbiologia de la UB.

Aquest territori austral, situat sota el paral·lel 60, té molts més elements dels que ens pensem que el diferencien del seu simètric, l’Àrtic. Per començar es considera un continent perquè sota l’espessa capa de gel hi ha sòl, a diferència del Pol Nord, i no té cap lligam territorial amb els altres cinc continents. D’altra banda, les seves extremes condicions climatològiques n’han fet un territori deshabitat durant molt de temps. De fet, l’Antàrtida té les condicions més dures de la Terra: és el continent més fred, el més sec, el més ventós i el més elevat —té una alçada mitjana d’uns 2.000 metres sobre el nivell del mar.

Únic continent de la Terra sense població autòctona, va romandre inexplorat fins ben entrat el segle XIX. A partir d’aquell moment, s’hi van establir certes activitats com ara la caça de foques i balenes per extreure’n l’oli. Diversos països van mantenir vincles amb el continent, que amb el temps van convertir-se en reclamacions territorials sobre certes parts de l’Antàrtida, fins que l’entrada en vigor del Tractat Antàrtic ha deixat en suspensió les reclamacions de sobirania.

El Tractat Antàrtic, firmat el 1959 i fet efectiu el 1961, és un tractat internacional que regeix el continent per tal de gestionar l’ocupació, l’explotació de recursos econòmics i la investigació científica. A l’inici l’integraven 12 països, però amb el temps n’ha anat ampliant els estats membres. Aquest tractat considera el continent com una reserva natural, prohibeix qualsevol tipus d’explotació minera, les explosions nuclears i l’activitat militar, i promou la investigació. En definitiva, un continent consagrat a la pau i la ciència.

Un cop presentades les singularitats d’aquesta terra inhòspita, que alberga un dels ecosistemes marins més diversos i estables del planeta, l’Elisenda ens va comentar que a l’Antàrtida s’hi troben 44 bases permanents, 33 bases estivals i 34 camps on científics de diverses procedències fan recerques en diferents camps de coneixement aprofitant el laboratori natural d’aquest indret. A l’hivern hi ha una població d’unes 1.000 persones, que s’incrementa fins a 4.000 en el període estival; a més, cal afegir-hi els turistes que visiten l’Antàrtida en creuer i que al cap de l’any suposen unes 40.000 persones més. Aquest increment de la presència humana ocasiona una amenaça al seu delicat ecosistema.

Seguidament ens va comentar la seva experiència com a investigadora a l’Antàrtida, més concretament a l’illa de Decepció, a l’arxipèlag de les Shetland del Sud. Una illa volcànica on la meitat de la superfície són glaceres, amb la particularitat que n’hi ha de color negre, a causa del piroclast, així com de color vermell; i també hi ha zones de fumaroles. Al segle XIX, hi havia una base balenera noruega i actualment hi ha dues bases militars: una d’argentina i una altra d’espanyola, la Gabriel de Castilla . En aquesta base hi conviuen 36 persones entre investigadors i militars, repartides en habitacions de quatre i barrejades entre civils i militars.

Durant els gairebé tres mesos que va durar la campanya a l’Antàrtida, l’Elisenda, com a microbiòloga, va participar en l’estudi de les comunitats d’invertebrats que formen part del bentos marí. A part d’estudiar l’impacte del canvi climàtic en aquestes comunitats, una part important de la recerca s’encamina a indagar el potencial farmacològic de les comunitats bentòniques per tractar malalties. Una de les característiques més interessants dels invertebrats marins —com ara les esponges, el llimac de mar, els eriçons i l’estrella de mar— és que, com que no tenen un sistema immunològic desenvolupat, depenen dels microorganismes per poder-se protegir.

Pel que fa a la recerca de camp, l’Elisenda ens va explicar que en gran mesura consistia a recollir mostres, que un cop al laboratori de la base —una mica rudimentari— es classifiquen i es preserven per enviar-les després a Barcelona per investigar. L’extracció de mostres es fa a través d’un mòdul de busseig, en què cada immersió no pot superar els 40 minuts a causa de les condicions tèrmiques extremes. A més, tota recerca a l’Antàrtida ha de ser acceptada pel Comitè Polar, i no es pot extreure res que no estigui aprovat prèviament.

Però, malauradament el reservori de biodiversitat d’aquest continent únic està cada cop més exposat a causa dels efectes del canvi climàtic i l’inexorable desgel a què està abocat.

Després de descobrir-nos aquest continent fascinant i la seva recerca, que ens va deixar amb ganes de saber-ne més, encara vam tenir temps d’estar-nos una bona estona fent-li preguntes mentre preníem un got ben calent de xocolata desfeta amb melindros gràcies a la col·laboració del Museu de la Xocolata de Barcelona. Ens vam acomiadar desitjant-li un bon viatge en la nova campanya.

Fins a la propera!

Més fotos al Facebook de la Xarxa de Dinamització Lingüística.

Alba, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística