Arxiu de la categoria: Poemes

Va regularment a la taverna
on s’havien conegut el mes passat.
Ha preguntat, però no sabien dir-li’n res
Per les paraules comprenia
que havia conegut un personatge ben obscur,
una de tantes obscures i suspectes
formes joves que passaven per allí.
No obstant, va regularment a la taverna, de nit.
S’asseu i fixa els ulls a l’entrada;
fins que es cansa, mira cap a l’entrada.
Potser vindrà. Potser entrarà aquest vespre.

I prop de tres setmanes resta així.
La ment s’ha emmalaltit per la luxúria.
A la seva boca resten els besos.
Sofreix del perdurable desig tota la seva carn.
El tacte d’aquell cos viu damunt d’ell.
I amb ell desitja la unió altra vegada.

Per no trair-se s’esforça, es comprèn.
Però alguna vegada resta indiferent,
ja sap, d’altra banda, a què s’exposa ,
ja s’hi ha resignat. I no és gens inversemblant
que aquesta vida seva
el porti a un escàndol perniciós.

 K. Kavafis
Traducció d’Alexis E. Solà

Contar-te vull la història
d’aquell Ahmed tan bell,
tan jove i elegant,
tan educat i digne
i reputat poeta.
El recordes, amic?
Aquell Ahmed bellíssim
va morir d’una mort
tan trista com sobtada:
el van trobar negat
al pou de casa seva.
El seu germà Saïd
va fer cobrir després
amb reixes i filferros
tots els pous del seu tros.
Pobre Saïd!: ell sempre
va pensar que era el pou
allò que matà Ahmed,
aquell Ahmed tan bell
tan elegant, tan jove,
l’Ahmed, aquell Ahmed
que llegia poemes
mirant-se dins un pou.

E. S. (Mirador)

Je dirai quelque jour vos naissances latentes…
Arthur Rimbaud

A Joan Pere Viladecans

Ell, solitari i fosc com una cova,
príncep de les repúbliques perdudes
tan irreals com un miratge encès,
diu el vermell dels mots, de les paraules,
el groc de fi setí, la gola negra,
l’adveniment de sants i deus al blanc,
i la verda tristesa del trist verd.
T’incitarà a comprar per Sant Martí
uns núvols, un arquer i algun prodigi,
i et dirà el seu amor policromat,
usant uns verbs, utilitzant uns sons
d’aquella cova fosca i solitària.

E. S. (Mirador)

Drap de la pols, escombra, espolsadors,                   
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

M. Mercè Marçal (Cau de llunes i Bruixa de dol)

Just igual a un déu em sembla aquest home,
home, si és permès, que supera els déus,
que estant-se assegut davant teu tothora
mira i escolta

quan dolçament rius. I a mi això em fa, míser!,
perdre els sentits. Perquè quan et miro,
Lèsbia, no em queda ni un fil de veu
entre els meus llavis.

S’atura la llengua i, lleu dintre els ossos,
puja una escalfor; dringuen dins l’orella
sons inatesos; i els meus ulls els tanca
doble tenebra.

Catul, l’oci et porta, sempre, malastres,
l’oci et fa exaltar i emprens massa coses,
l’oci és qui, de sempre, ha malmès els reis
i ciutats més pròsperes.

Catul. Traducció d’Ignaci Ciruelo i Jaume Juan.

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de I’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties oloren amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu-. irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva i solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó, confós amb la natura ardent i solitària, seré el pol·len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.

J. Palau i Fabre (Poemes de l’alquimista)

Que un sigui molt petit no vol dir que no compti.
Jo també vaig ser bell als ulls del microscopi
i els meus cilis vermells van inspirar un poema.
Ara ocupo aquest lloc. És potser el lloc més ínfim,
però es troba a mig de la immortalitat.
Ser poc és també ser. Jo defenso el meu dret
i el dret de tots aquells que mai no han tingut forma.
Atura’t, fes-me cas, i escolta entre les tombes:
Veuràs que en l’equipatge del silenci
no hi pot haver distància entre el tot i el no-res.

E. S. (Compàs d’espera)

Qui té dents

menja carn.

Qui no té dents

menja papilla.

I a qui menja llaminadures

de cop li diran

que mengi verdures.

(Nena de 2n d’EP).

Et treus, ens traiem, us traieu
els abrics, les jaquetes, les americanes, les bruses
de llana, de llaneta, de llaneta i niló,
les faldilles, els pantalons, els mitjons, la roba interior,
i els deseu, els pengeu, els llanceu sobre
els respatllers de les cadires, els bastidors dels paravents;
de moment, diu el metge, no és res de seriós,
vesteixi’s, si us plau, faci repòs, marxi a algun lloc,
prengui’n una en cas de res, abans de dormir, després de menjar
vingui’m a veure d’aquí a tres mesos, un any, any i mig;
ho veus, i tu que et pensaves, i nosaltres que temíem,
i vosaltres que suposàveu, i ell que sospitava;
és hora de lligar-se, de cordar-se, amb mans encara tremoloses,
els cordons de les sabates, les sivelles, les cremalleres, els gafets,
els cinturons, els botons, les corbates, els colls,
i treure de les mànigues, de les bosses, de les butxaques
el fulard rebregat, virolat, de ratlles, de quadres, de flors,
d’una utilitat tot d’una perllongada.

Wisława Szymborska (Gent dalt del pont, 1986)

Aixecà l’esguard vers les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

Ibn al-Labbana de Dénia. Traducció de Josep Piera.