Obra concursant: «La comunicació»

- Jo sempre he nascut cap amunt. Amb la força dels somnis i il·lusions, m’estenc pel món del sol i de la pluja, pel món de les estacions. Busco el tacte d’altres com jo. La pluja tocar-nos és fred, vida; la pedra trenar-nos és lluita, encara més, vida; i el sol acariciar-nos sempre m’ha semblat alegria. Com els arbres, jo, en diferents llavors camuflada, he anat creixent. I una llavor aquí, una altra allà, com a l’atzar, ens havien introduït en el món incert.

Obria un ull, mirava als costats, obria els dos ulls, em creixia el coll i podia intuir-ne, pels costats, de reüll, altres com jo, amb les seves pors i els seus encants, amb el mateix enigma de: “Què hi fem aquí?”. I estenent els braços, les branques, començava a veure el món, que s’obria poc a poc, com per sobre i per sota meu. I el paisatge era tan espectacular que, poc a poc, volia saber-ne més; la meva visió es veia limitada. I estiràvem les branques i les estiràvem. Amb força! I… Puf! El record del primer contacte: Les meves fulles trobant-se amb altres fulles, que m’explicaven coses i em mostraven la seva visió. Mai més seré aïllat.

I mai serà com el primer contacte, però així n’hi ha molts més pel meu voltant: ens toquem, ens descobrim i ens coneixem. Contactes difícils, molt sovint, que acaben amb adéus programats pel vent. O amics que se’n van del meu costat en nits de tempesta. Oh, quines nits més tristes… Les meves fulles, amb paciència, van fent bons amics, amb qui desperto cada matí. Estenen branques i les entrelliguen i les fan girar i les apreten i fan seves les que no són seves… I hi pengen fruits de colors per fer-se més divertides. Les reparen i les cuiden; són fràgils.

Però des d’ara fa poc, jo, la comunicació, lluny de la pluja, la lluna i el vent, també m’estenc pel món subterrani de les arrels. I estic en un frenesí! Vaig a dos-cents per hora i no puc parar! I corro amunt i avall i no dono l’abast de servir tants contactes. Em moc com un llampec per la foscor d’aquest altre món. I ben bé, no sé on vaig, no sé on sóc, no es veu res. Però parlo i parlo, sense veu, per sota dels mars, les pedres, les muntanyes… Estenc la xarxa per tot arreu! I he descobert que més enllà també hi ha el sol i la lluna i el món i que ho compartim tot! I jo que no sabia que els de tots els costats érem tan semblants, he quedat sorprès que ens entenguem la mar de bé. He descobert que corren les mateixes pors de quan jo era llavor pel fons dels horitzons, per tots els costats; on arriben les arrels i mai arribaran les branques. I descobreixo i descobreixo!

Però quan estic cansada i tinc mal de cap i son, surto amunt i agafo ben fort les branques de la Mèlia, que em coneix tant, i ens quedem en silenci, seguint la fugida del sol més enllà mentre seguim amb la ment les carícies de les nostres fulles tremolant. I llavors recordo on estic i retrobo la calma. Allà on no arribaran mai les quilomètriques de les meves arrels.