Arxiu d'etiquetes: Facebook

Ja veus que encara no estic preparat per veure’t, se’m fa un nus a la gola parlar al teu davant. Acabo d’eliminar l’adreça electrònica que em lligava a tu, em pregunto com t’enviaré aquest escrit, potser per correu ordinari (encara deu d’existir suposo).
No sé ben bé perquè John Lennon sona en el meu cap com un oratjol constant “costa d’expressar el garbell d’emocions i de gratitud que hi ha dins meu, al cap i a la fi; sempre t’estaré en deute. Dona (…)” d’acord sí que ho sé, ressona en mi, com la mar, com el foc, com una gran veritat que m’acompanya i m’acarona. Ara em ve a la ment el record d’aquell rampell que vaig tenir en el teu cotxe aquell dia, de camí a la Bisbal… perquè parlo de coses que no venen al cas?
No penso mai en tu, potser creus que ho dic per ferir-te però és que si ho fes, llavors pensaria en mi, en tu i en mi, i en com era la meva vida abans, en aquella vida que vaig viure una vegada i que ja no existeix.
No hi vull pensar perquè és com tornar a la llar que un cop vàrem tenir, recordo amb sorprenent precisió aquells petits antulls i detalls de què està feta la felicitat i em veig molt lluny d’aquells dies i sento molta pena de mi mateix, entro en un pensament negre i espinós en el que em veig abandonat a la meva sort i a la meva temeritat, desterrat en un món sense cel ni sostre, on no hi ha un lloc per mi on caure mort.
Et semblarà fóra senyat i que no té sentit però la teva absència és la teva presència, després de tot el que m’has donat, de rebre tant de tu, ara que ja no hi ets és quan jo hi sóc de veritat.
Aquesta és l’altra cara de la dalla. Ara per ara, ets massa per mi, em sento molt poca cosa, necessito posar-me a poc a poc a lloc, en algun lloc, al meu lloc si és que hi és.
Me n’adono que he estat temps protegint-me del món, o deixant-me protegir per les teves mans i les teves carícies, atrapat en les teves cames infinites, refugiant-me de l’exterior, d’un fred sense sentir, sense saber el que hi faig en aquest món.
A vegades ni sento la tristor, la teva imatge em somorgolla, fent-me saltar les llàgrimes directament sense cap sentiment ni res, i és llavors quan veig clar que el dol està en mi en tot moment sense saber-ho, com un nen que mira al seu voltant i se n’adona que fa força estona que està perdut.
Amor meu, estic bé… o potser no, potser encara no, però ho estaré no en tinc cap dubte i faré tot allò que dius que s’ha de fer. Sortiré les nits amb els amics i beuré, i aniré a festes amb d’altres noies, no et preocupis.
P.D. De fet, ja no necessito tants amics, ni tantes amigues, ni tants links, ni tantes gigues, el valor d’allò que tenim entre les mans no el podem copsar fins que no ens desprenem de tots els nostres guants.
Saps? l’altre dia vaig estar… res, res, deixem-ho ací. Ja s’ha fet tard i el nostre temps ha passat, i tot el que et pugui dir no canviaria res, al contrari; potser faria que apropés encara més les nostres ànimes, ja de per sí enyorades.
Que no em vols en el Facebook dius? potser serà el millor.