T’estimo, el suficient com per alegrar-me perquè conserves la il·lusió
el suficient com per resignar-me a saber-te aliè
tant, com per conèixer-te de memòria els ritmes de la teva respiració

T’estimo, i aquest sentiment desafia la meva raó,
malgrat així t’estimo
però no amb demesia, com per saltar sens més, el reixat de la veritat
i enfonsar-me en els abismes del desamor…

Ya no arrisco…
podria apostar, però a què…
a l’esperança, teixida amb fibres de la meva pròpia ànima
ja no més, doncs per això sóc un pedaç
en tota la seva semàntica extensió

Em mires, i ja en la teva expressió, menyspreu, sorpresa i rancor
però si…avui m’atreveixo a presentar-me davant teu,
apòstata irreverent, el meu llunyà amor
i és que, per estimar-te, ja no m’arriba el cor

Em veus, de segur, endevines la meva raó
Et resisteixes, no al desamor, sinó a la insolència
I al desafiament del meu fràgil interior
No t’enfureixes, fes, com deia Borges
Que l’oblit sigui la única venjança i l’únic perdó…