Temo l’embenatge lent.
La perseverança d’allò que assegura esdevenir eficaç.
L’embolcall que determina el silenci
perquè asfixiarà el crit impronunciat.

Temo la impassibilitat de l’heura,
que creix solcant maons.
Temo les escletxes que obrirà i els plors que es filtraran.
Les humitats que envelliran els fonaments d’una ànima exhausta.
Habitatge de remors buides, colossals.

Temo les runes. Temo l’engranatge, desvetllat.
Escodrinyo de reüll el cansament arrossegant-se.
Tant de temps oferint-se i tant de temps sense donar.

La oportunitat s’havia escolat canonades d’òxid avall.
Mentre l’heura reptava, cercant el sol, allà, a dalt.
- La fi importava; no el mitjà.-

Temo el sol que no il·lumina.
Temo el sol que crida la lluna i la foscor.
La violència dels canvis de les marees.
La nit que dicta resolucions finals.

Somio el paratge antic.
Mai més tornaré a despertar.

Es suau la bena.
Es suau, la sang de la vena,
esclatant.