Què en queda de tantes paraules escrites,
dels somnis cridats al vent
i de les mirades dormides enmig la nit?
Penso en els dies que passen sense adonar-me’n,
en els núvols que passen sense deixar rastre
i en les petges invisibles al temps.
Em pregunto quant val tot el que m’envolta
-si és que hi ha valor al meu voltant-.
Mostra’l tot »
En algun lloc
dins meu
hi ha un foradet
per on m’escolo,
m’escolo
i caic
i esgarrapo el terra
amb ungles dures
per fer els camins
de la desesperació.
Estic trista. Cada matí la mama ens acompanya al meu germà petit i a mi a l’escola, però avui es veu que no es trobava bé perquè després d’haver-nos fet l’esmorzar, ha demanat a la veïna si ens hi podia acompanyar ella. M’ha semblat molt estrany: la mama sempre ha estat molt forta i recordo un dia que malgrat tenir una mica de febre, ens hi va acompanyar. Ja fa dies que no la veiem tan alegra com sempre, tot i que seguim jugant i fent les mateixes coses, però no és el mateix. Potser és que li està rondant la grip o alguna cosa així, a mi sempre em passa quan em poso malalta: uns dies abans no em trobo gens bé i no tinc ganes de fer res.
Al cole ens han ensenyat a dividir, però jo no estava atenta perquè pensava com es trobaria la mama. M’ha fet pena pensar que estaria sola a casa sense ningú que la cuidés. A mi m’agradava quan no anava a treballar si jo em posava malalta, em sentia segura. Però ara ja no treballa perquè el papa li va dir que no calia, que amb els diners que ell guanyava ja n’hi havia prou. Em sembla que els primers dies no s’hi sabia veure tantes hores a casa, però ara ja s’hi ha acostumat. He pensat que la propera vegada que es trobi malament em quedaré a casa per cuidar-la. Si ella ho ha fet per mi, per què no ho he de poder fer jo, si l’estimo tant?
Mostra’l tot »
Avui sento com neix un plor al centre de l’estómac.
Sento com s’apodera, a poc a poc, de tot l’espai.
Va creixent dins meu mentre els òrgans s’aixafen
s’aixafen i s’assequen com panses,
i jo vaig omplint-me de crits feréstecs i silenciosos.
Estic embarassada de llàgrimes cristal·litzades
que a cada moviment se’m claven com espines.
Vull tallar el cordó umbilical que em lliga a aquest patiment
i deslliurar-me per sempre d’aquesta angoixa.
Aquest vespre, quan sigui ben plena,
sentiré com em puja pel coll una massa espessa
i després d’uns moviments poc assajats
donaré a llum a aquest plor que em turmenta
i el deixaré morir.