El crit
Aquell matí vaig despertar-me amb gust a flors.
Al sortir al carrer, aquell gust a flors s’intensificà. Una esquerda al sòl va cridar la meva atenció. Semblava com si el món s’hagués trencat. I de l’interior del món sortia una olor a bosc, a arbres, a flors, a aigua, a vida.
Llavors, abans que les flors del meu alè s’apoderessin de mi completament, vaig recordar-me de tu, d’allò que vas dir-me aquella tarda a la platja, del teu tatuatge d’arbre sobre la teva pell, de les teves paraules amb gust a fruites del bosc. Vaig recordar que m’havies dit que algun dia, el bosc que palpita sota els nostres peus trencaria les capes de ciment i recuperaria la seva veu silenciada pel soroll de les nostres ciutats. Ara somric pensant en les teves paraules. Sempre havia sabut que eres un d’ells. Sempre havia sabut que eres una nenarbre.
