Per a tu
Avui, en la distància, he tornat a observar-te. Portaves el teu abric de color negre, i duies aquella cartera de pell marró aferrada a tu, agafant-la amb força amb la mà, com aquell que intenta que no se l’escapi allò més important de la seva vida. Feia fred, i tornava a ploure. La teva mirada es mantenia fixa i ferma mentre caminaves, i observant la llunyania al compàs de les teves elegants passes, començaren a renéixer pensaments d’un passat recent, records que romanien en rigorós silenci entre la solitud de la meva memòria. Saps? Quan jo naixia en la filosofia, tu començaves a marxar. Encara recordo el primer dia que et vaig veure. Romanies rere el teu escriptori, solitari i silenciós, com aquell que espera veure les primeres imatges d’una pel·lícula, aquelles pel·lícules que quan comencen no saps encara ben bé si et portaran a riure, o per al contrari, et conduiran al plor; però amb gran interès començaves a observar les primeres imatges, per veure cap a on anava la història. Les teves paraules, profundes però ja cansades, començaven a reflectir els primers pensaments d’un geni solitari, aquell tipus d’ésser que des de la profunditat de la seva ànima es mostra en tota la seva integritat, sense la fosca presència de màscares, i a través de la claredat del seu esperit. Encara que avui en dia, en el món en el qual vivim, el fet de mostrar-nos tal i com som es tracta d’una de les funcions més difícils de la nostra existència, és ben cert que també es tracta de la més important, de la més gratificant. De vegades, per no dir la majoria de vegades, és la profunditat de la lectura i la lluïssor d’una escriptura tendra i perfecta com la teva, allò que desperta en algun punt perdut i ocult del nostre pobre cor i de la nostra trista ment aquella transparència d’esperit, la força del veritable amor, la lluminositat de l’ànima; i això, admirat amic, és el que m’ha ajudat a escriure’t aquesta carta.
Mostra’l tot »
