Mata’m
En Plyrml rumiava mentalment quin esquema havia de seguir per assassinar algú. No es que fos una mala persona o que hagués de passar comptes amb hom: simplement volia matar algú. Tot va començar quan veia per la televisió –dia rere dia- com la policia resolia diversos casos. En Plyrml pensava que cometre un crim no havia de ser pas tan difícil; potser el més complicat era aconseguir eludir-ne les conseqüències legals. També pensava que els criminals que eren enxampats ho eren pels seus propis errors, no pas per mèrit de les forces de l’ordre, les quals depenen d’un Estat ineficient i inoperant. Normalment, la gent que comet delictes són drogoaddictes, pervertits, degenerats, pobres sense estudis que roben per necessitat (als quals si els empresonen, millor que millor) i, en definitiva, gent sense massa senderi. Els desfalcs comesos pels rics li eren els delictes més divertits. Aquests rics acostumaven a ser polítics i grans empresaris, coneguts de bell antuvi pel gran públic i els era impossible escapar del vox populi. No obstant això, les seves connexions amb els òrgans legals els permetien sortir –més o menys- impunes de les faltes que cometien. Quan veia sortir l’ex-(insereixi el càrrec públic desitjat) de la presó de (insereixi el nom d’una presó coneguda), en Plyrml experimentava una gran satisfacció. Imaginava la cara dels policies que, amb gran delit, el van aconseguir portar davant les autoritats competents i acabar amb les seves activitats il·legals. El jutge dictava una dura sentencia –sense cap mena de pietat!- però màgicament, l’imputat en sortia pràcticament indemne poc temps desprès.
Mostra’l tot »
