El cas d’una vida quasi efímera
Vet aquí un matí de mes d’abril, poc perfumat d’olors de primavera, no gaire allunyat en el temps que fins i tot semblava una realitat que, d’una manera subtil, va obrir un ull despertant-se d’aquell profund i silenciós coma que l’havia adormit profundament des de feia uns dies. On sóc? Recordava poca cosa del seu passat, per no dir quasi res. Només el que li repetien els seus patriotes des de feia temps: un dia o altra ens operaran a tots i caurem en comes i, segurament, ens tornaran a operar. La vida és així de trista: morir és el nostre destí i és l’únic que no té solució. No obstant, ni ara encara, s’ho volia creure, perquè així de bé com vivia, envoltat de la més pura felicitat engalipadora, no es podia pensar mai del món que cauria derrotat, un dia o altre, com tots els demés, pel destí.
Mostra’l tot »
