Aquell somriure
Una nit estava a un bar esperant al meu amic Quim per fer una copa. Quan va arribar vaig veure que no anava sol. Anava amb el Sergi. Em queia molt malament. Bé, realment no el coneixia. Érem del mateix poble però mai havíem parlat. Però sempre m’havia semblat bastant imbècil. Sortia amb una noia del poble feia una pila d’anys i sempre anava amb el cotxe amunt i avall fent cara d’interessant.
Jo vaig fer el meu millor somriure. Puc ser molt bona actriu si vull i no li volia fer el lleig al Quim. Vull dir que era amic seu i no volia semblar mal educada. Varen venir a seure amb mi.
El Quim i jo ens varem començar a posar al dia i varem ignorar al Sergi. M’hagués agradat que no estigués allà. Em rebentava haver de ser tant hipòcrita.
El Sergi es va estar callat tota l’estona escoltant la conversa. No feia cara d’avorrit. Només va estar allà, callat i escoltant. De tant en tant quan un dels dos deia alguna cosa graciosa ell reia, o feia que si amb el cap si estava d’acord en alguna cosa, però en cap moment va semblar avorrit. Al cap d’una estona em va començar a fer pena. No és que em caigués bé ni res d’això, però el començava a tolerar.
Mostra’l tot »
