Amor
Sor Maria esperava al fons de la sala en una cadira de fusta, d’aquelles que no semblen gaire confortables. El seu cos, menut i prim, seia humilment encongit. Tots aquells anys de treball havien deixat senyal en la seva esquena que, per la postura que prenia, ja no devia estar gaire recta. El seu cap era petit, i sota el vel blau i desgastat de tantes rentades, es deixava entreveure el poc cabell que li quedava. Els seus ulls, enfonsats, em miraven amb tendresa des de darrere unes ulleres de vidre groguenc, que amagaven qualsevol tret que hagués pogut destacar de la seva fesomia. Els dits eren torts per l’artrosi i les mans, molt primes, tenien la lluïssor que caracteritza la pell dels ancians. Mentre les mirava, vaig pensar en quantes angoixes haurien calmat i quantes llàgrimes eixugat…Aquelles mans havien estat, durant més de cinquanta anys, i encara ho eren, instruments d’amor. Una de les internes, gairebé tan gran com ella, va entrar a buscar-la per anar juntes a la capella, com tenien per costum a mig matí. En veure-la incorporar-se, vaig ser conscient de les dificultats que tenien les seves eixutes cames per moure’s. Arrossegava els peus pesarosament, enfundats en unes velles sabatilles, però la seva força de voluntat encara li permetia no fer servir bastó. Van marxar totes dues agafades de la mà, compartint la poca fortalesa que els quedava, amb tant d’afecte, que els ulls se’m van cobrir de llàgrimes.
