Tinc una vena que em tapa els ulls, però sé que estic de peu i completament nu. Me la trec, i veig que estic al centre d’un cercle de dotze espelmes blanques. Al meu voltant tot és fosc i no sé què hi ha. La superfície del terra està freda. Me n’adono que és de vidre. M’agenollo per fixar-me bé en el meu propi reflex, però no m’arribo a veure la cara. M’apropo encara més i observo que se’m marquen tots els ossos del crani. Tant, que sembla que no tingui pell ni ulls. La resta del cos me’l veig normal. Escolto un so dens i continuat, com d’una màquina en perpetu funcionament. Cada cop sento la sang bombejar amb més força dins meu, al ritme que marca la màquina, fins que perdo la noció de l’espai. Sento olor a mirra. Allà a on miri veig flors i ciris. Flors vermelles per tot arreu. Miro el meu cos i veig que tinc una sèrie de talls, estratègicament situats segur, però segons una lògica que desconec. Als meus peus ja no hi ha vidre, el terreny s’ha convertit en una massa viscosa que no para de moure’s. Al fixar-m’hi bé descobreixo que aquesta massa són serps, infinites serps amb una banya al front cadascuna. Em fereixen els peus, però no em fan mal. Tot al meu voltant està fet de formes geomètriques, matemàticament impossibles. Són com de cristall, i poc a poc van establint un joc de reflexes que ho inunda tot de llum. Les serps es confonen amb les formes, com en un mar de mercuri radiant. Algunes d’elles tenen ales, i alcen el vol com si intentessin escapar de la matèria caòtica de la que provenen. Però ara hi ha una sèrie d’individus panxuts amb cara de gos, també nuus, que amb moviments sapastres cacen a les serps voladores. Quan les tenen subjectes les entaforen dins una espècie de calderes amb foc. Cada cop que això passa, es produeix un esclat de formes impossibles, i de la confusió en reneixen més individus panxuts i amb cara de gos, però amb ales i amb el penis erecte. Tal com surten alcen el vol cap amunt tots excitats, des d’on sembla que cau una pluja de foc. Per tot arreu hi ha llum. N’hi ha tanta que tot el que veig es d’un blanc encegador, amb alguna que altra ombra vermellosa. Me n’adono de que jo segueixo estant al centre de tot aquest batibull. És com si tot al meu voltant fos un remolí i jo estigués situat a la part inferior del seu eix. Mentre tots aquests éssers van ascendint entre les flames, jo vaig descendint poc a poc. Si fa uns instants tenia fred i em sentia desemparat enmig de la immensitat, cada cop em sento més calentó i resguardat, com si estigués baixant per un embut. Si abans tot el meu voltant era punxant i hostil, cada cop és més flonjo i agradable. La llum s’esmorteeix progressivament i les parets de l’embut van esdevenint més rosades. Els lladrucs ja queden lluny; ara tot és quietud i misteri. Crec que estic dins d’un úter. Està tot ple de vegetació, exuberant però subterrània. És com un jardí. Un jardí intrauterí. Al bell mig hi ha una font, però no treu aigua, treu vi. Per fi he arribat al meu destí.
Comparteix, difon o imprimeix:
