En la foscor
Estava a casa, acabant el treball de biologia -això és interminable; avui no dormo- quan, de sobte, se’m va parar l’ordinador i em vaig quedar a les fosques. Havia marxat la llum. Les pupil·les, encara acomodades a la claror que, feia un moment, emetia la pantalla de l’ordinador, s’engrandien a marxes forçades a la recerca d’alguna referència física on situar-se. Mentrestant, el negre ho dominava tot. Tènuament vaig començar a intuir la butaca, potser més pel costum de veure-la al mig de la sala que pel mèrit de la vista, i vaig tornar-me a situar al menjador de casa. La taula. La cadira. L’ordinador. Tot era al mateix lloc. Vaig tocar-ho per assegurar-me’n, com si el meu subconscient temés que la foscor hagués fet desaparèixer els objectes físics. Un cop situada -només ha marxat la llum, he de buscar la manera de veure-m’hi. On guardem les llanternes?-, vaig aixecar-me, mantenint els sentits en estat d’alerta per si succeia alguna cosa estranya. Vaig buscar la paret de darrere meu i, amb aquesta garantia, em vaig arrossegar fins al moble més proper, que estava a quatre passes i mitja.
Mostra’l tot »
