Blanc
Mai m’havien agradat els hospitals. Pensava que eren llocs de mal auguri, sempre que els havia trepitjat havia acabat malament. Però aquest cop era pitjor. Estava sola, ningú podia consolar-me, no podia explicar les meves penes. Portava més de cinc hores amunt i avall, em sabia la sala d’espera de memòria. Blanca, blanc d’hospital, un blanc net i polit amb olor a desinfectant. Tot era blanc. Les parets, les cadires, el terra, el sostre, les bates dels pacients, els uniformes de les infermeres, els vestits dels metges, la taula de recepció, els cabells de la recepcionista… Un blanc horrorós, un blanc penetrant, que t’obligava a desviar la mirada per trobar més i més blanc. Vaig trobar un mirall a la paret, un mirall petit amb un marc blanc. Em vaig mirar, duia els cabells despentinats, la brusa blanca mig oberta, la pintura d’ulls correguda… Un desastre, estava feta un desastre. Volia arreglar-me. Creia que arreglant-me semblava que tingués esperança, si em posava maca era per ell, perquè quan s’acabés tot em veiés i somrigués d’aquella manera tan seva. Només mig somriure, ensenyant una mica les dents, blanques.
Mostra’l tot »
